La Casa de l’Ardiaca repassa mig segle de vida de la FAVB

Va donar el 2021 la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) tot el seu fons documental a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona perquè amb criteris professionals el preservi del pas del temps i el faci accessible per a la seva consulta i, en just pagament, s’inaugura aquest 6 d’octubre a la Casa de l’Ardiaca una exposició amb algunes peces més destacades. Compleix la FAVB aquest any 50 anys. A la mostra (i això era gairebé una obligació) s’exhibeix la manuscrita acta fundacional d’aquesta organització que, poc o molt, segons l’etapa, ha modelat aquesta ciutat.

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona rep episòdicament fons d’aquestes característiques, una decisió que, d’una banda, és un gest de generositat de qui els dona i, de l’altra i més important, una oportunitat d’abordar l’estudi de la història d’aquesta ciutat sense imperdonables llacunes. El 2015 (vet aquí un antecedent), l’Institut Municipal de Mercats va fer un idèntic pas i això va permetre, per exemple, reconstruir l’oblidat episodi de quan les autoritats van promocionar el consum de carn de balena per combatre l’escassetat d’altres productes. El fons documental de la FAVB refrescarà, segur, moments tant o més interessants.

L’exposició és de petites dimensions (70 documents originals, més 70 reproduccions) perquè l’espai disponible a la Casa de l’Ardiaca per a aquests esdeveniments és el que és. En certa manera, explica el periodista Marc Andreu, que l’ha comissariat, és només la punta de l’iceberg del material disponible per a consulta.

La FAVB es va fundar dos anys abans de la mort de Franco i va ser, ja des dels seus primers anys de vida, una mena de cinquè poder a la ciutat, fins al punt que sense el seu protagonisme no es pot narrar correctament la destitució de Joaquín Viola com a alcalde ni, tampoc, la posterior i en molts casos encertada gestió del seu successor, José María Socías. Que era un cinquè poder dona fe el fet que Rodolfo Martín Villa, en la seva etapa com a governador civil de Barcelona, va disposar d’una xarxa d’espies en les reunions veïnals que l’informaven puntualment de totes i cada una de les iniciatives que es debatien a la FAVB.

D’aquell 1974 en què Martín Villa va ser governador civil atresorava l’economista i activista Arcadi Oliveres una anècdota que retrata a la perfecció que absurda podia arribar a ser llavors la vida política. En el marc d’aquest creixement del moviment veïnal a la ciutat, es va proposar fundar l’associació de residents de la part esquerra de l’Eixample. El Govern Civil va denegar l’autorització per la paraula ‘esquerra’, tot i que en aquest cas fos una qüestió geogràfica. Va recórrer Oliveras aquella insensatesa al Ministeri de l’Interior, però amb tan mala fortuna que al mateix temps que la carta viatjava a Madrid, també ho feia Martín Villa, que acabava de ser nomenat ministre. Va tornar a denegar el permís.

Malgrat Martín Villa, la FAVB va ser una protagonista local de la Transició amb campanyes com la de ‘Salvem Barcelona per la democràcia’, que li va concedir un pedigrí d’activisme que trencava radicalment amb el que havien sigut els moviments veïnals en les dècades anteriors. A aquelles associacions se les va definir com a ‘bombillaires’, ja que la seva principal preocupació a l’estar dominades per comerciants era que no faltessin als carrers llums de Nadal. La documentació donada per la FAVB, de fet, permetria fins i tot estirar del fil, accepta Andreu, i reconstruir fins a quin punt, més enllà de la il·luminació nadalenca, els comerciants de la ciutat han sigut valedors de la ‘cotxeficació’ de Barcelona i ferotges opositors a la conversió en zona de vianants dels carrers.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

L’estrella de la FAVB, amb tot, no sempre ha brillat amb idèntica intensitat i, a la seva manera, l’exposició de la Casa de l’Ardiaca té també la terapèutica funció d’evitar que caiguin en l’oblit capítols que la versió canònica dels fets esdevinguts tendeix a eclipsar. Pot ser que no hi hagi cap cas més representatiu que la construcció de la Barcelona olímpica, ja que el discurs oficial de les institucions sobre els preparatius, desenvolupament i conseqüències dels Jocs Olímpics del 1992 afirma que va ser una comunió ciutadana sense discussió. En la mostres s’exhibeix el manifest que Manuel Vázquez Montalbán va redactar mà a mà amb cinc activistes veïnals el 1988 perquè aquella cita que transformaria la ciutat no comportés una suspensió de l’esperit crític.

De cada un dels documents exposats es podria en realitat estirar del fil i obtenir un cabdell narratiu més que interessant. A la primera vitrina de la minúscula exposició es pot llegir el breu però inequívoc telegrama que el 1974 va enviar la FAVB a Franco perquè no portés a terme l’execució d’un pres comú condemnat a mort a Barcelona. Aquell home, per les raons que fossin, va salvar la seva vida, però aquest telegrama serveix per recordar que la FAVB dels últims anys de la dictadura, encara controlada per alguns dels que acabarien per ser prohoms de l’economia de la ciutat durant la Transició, va desdenyar formular idèntica petició per intercedir per la vida de Salvador Puig Antich.