Una dècada d’art urbà legal a Barcelona

El perímetre de la Model és molt perímetre: dues illes de l’Eixample per 113 metres per tram de carrer sumen un bon nombre de metres lineals en forma de mur. Nets. Vaja, una tela en blanc per als amants de l’aerosol tan atractiu com prohibit. Treure l’esprai i transformar el no-res en un mural pictòric suposa multa segura. L’ordenança cívica de Barcelona del 2005 penalitza la creativitat de carrer. Tota. La bona i la dolenta, la que dignifica l’espai i la que l’embruta. Classificació pròpia del ciutadà llec en la matèria que no dels creadors, per a la guerrilla de l’aerosol l’expressió artística no té límits i tota és bona, fins i tot la que deixa parets, persianes i mobiliari urbà fet pols. Però aquesta, la considerada vandàlica per la resta de ciutadans i pròpia dels grafiters, no és la que ens ocupa; la que aquí concerneix és la creativitat que emana de la pintura mural urbana legal. Sí, legal. Però, compte, que els seus creadors esquivin la norma per complir la legislació vigent no significa que abjurin dels que no ho fan: «Criminalitzar-los no és la nostra missió».   

El perímetre de la Model

Qui així s’expressa és Marc Garcia, productor cultural i pare del projecte Murs Lliures, el que permet crear un mural en espais concrets de Barcelona sense haver d’afrontar una sanció i que ara compleix una dècada. Per celebrar-ho, la Model. El recinte penitenciari no forma part del circuit obert de murs legals, però Garcia ha aconseguit permís municipal per intervenir-lo. Durant el setembre i l’octubre diferents artistes urbans han cobert o cobriran les parets del perímetre amb creacions muralesde tots els estils per celebrar l’aniversari. De la conceptualitat d’Octavi Serra –allà hi ha el seu impressionant ‘Ignora’m’– a l’abstracció de Kenor passant per les sempre impactants i acolorides creacions d’Uriginal. I passant, també, per les intervencions realitzades per dones –d’Amaia Arrazola a Núria Toll–, una de les assignatures pendents de l’art urbà fortament masculinitzat. 

L’afartament de pagar multes

Garcia admet que s’ha progressat a apoderar i promocionar les artistes en aquesta singladura d’una dècada però que encara queda molt per aconseguir. I apunta, a més, que hi ha altres assignatures pendents, però abans d’afrontar el que està per fer, aniria bé fer un repàs al que ja està fet. I això comença amb la normativa del 2005 i la condemna a la il·legalitat que va suposar de tot artista urbà. Les sancions eren constants per al germà artista de Garcia, i aquest, fart de pagar les multes del fraternal creador, va decidir negociar amb l’ajuntament la recerca d’espais perquè el germà i els seus amics poguessin donar curs a la seva pulsió creativa sense patir la pulsió recaptatòria del consistori. Va fracassar amb l’ajuntament socialista de Jordi Hereu però va triomfar, contra tot pronòstic, quan va arribar el convergent Xavier Trias. 

El millor moment

Notícies relacionades

La National Gallery de l'Aerosol

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

El 2012, el municipi va donar permís per actuar amb l’aerosol als murs de les Tres Xemeneies i va néixer el projecte Murs Lliures juntament amb l’aplicació que permet gestionar l’ús d’aquestes teles pètries. Des d’aleshores els espais han crescut i minvat en funció de la disposició de murs existents. S’ha de dir que el millor moment va arribar amb el pitjor moment: la crisi constructiva que va patir la ciutat entre el 2014 i el 2018 va deixar un munt de parets i solars abandonats al Poblenou. I s’ha de dir, també, que l’experiència ha sigut adoptada per més d’una vintena de països de tot el món. Un èxit. Aquests 10 anys han servit per visualitzar el que és l’art urbà i començar a professionalitzar-lo. El que queda és professionalitzar-lo del tot.  

El fet diferencial de BCN

¿Com? Amb més recursos municipals, menys restriccions per part de l’Institut del Paisatge Urbà, llicències més àgils i més espais per pintar. Garcia pensa en gran: «¿Per què no humanitzem les infraestructures o les mitjanceres?». Per omplir aquests espais de murals, siguin públics o privats, «es necessita sempre el permís de l’ajuntament». «I es necessiten diners», apunta el productor amb milers de negociacions darrere seu per aconseguir les dues coses. El problema és que l’art urbà és dels sectors culturals, sinó el que més, amb menys subvenció. Tot i que no tot són crítiques, Garcia reconeix el paper del consistori: «El fet diferencial de Barcelona és que aquí hi ha uns murs que són de tothom i cedits per l’ajuntament». El següent és que a la plaça de Sant Jaume assumeixin la gestió dels espais oberts, ara ho estan intentant, i Garcia es pugui dedicar al que li agrada: posar l’art urbà legal al paisatge de Barcelona.