L’inusual desnonament que activistes antidesallotjaments reclamen a Barcelona

El José Luis i la Marina, pare i filla, són l’antítesi d’un fons voltor. Abans de relatar la seva història, deixen clares unes quantes premisses: són activistes antidesnonaments a Barcelona, estan versats a parapetar-se als portals de Nou Barris que es desperten agitats per una ordre d’expulsió i coneixen de primera mà els que han ocupat cases buides d’entitats financeres perquè les estretors els asfixiaven. Recalquen que no només comprenen les seves raons, sinó que les defensen. Fetes les presentacions, aquest és el disgust que els mortifica: el José Luis i la Marina no poden accedir al pis que pertany a la família i culpen un home, A. C. R., d’haver-los entabanat amb uns suposats conflictes per després arrabassar-los la vivenda sota coaccions i sense pagar mai un lloguer. El pare, amo del domicili, espera que un jutjat executi el llançament que ha instat per fer fora l’acusat i un altre home que resideixen amb ell. És un tràngol insospitat per a un petit propietari bregat en plantar cara als intents de desallotjament que aclaparen els seus veïns.

Mentre desgranen el cas, pare i filla remarquen que el desvetllament que pateixen difereix de les ocupacions per necessitat amb què empatitzen. «No tenen res en comú, no es tracta d’una família vulnerable. Ells tenen ingressos», distingeix la Marina. A més, el presumpte usurpador no va forçar la porta del domicili. En plena debacle laboral després del confinament del 2020, la família li va obrir les portes del pis, convençuda que obrava amb coherència amb els seus ideals allotjant un aturat que es declarava amb l’aigua fins al coll. No li van demanar res a canvi, només que no allargués l’estada més de tres mesos.

«Es va comprometre a acceptar-ho. Va dir que estava pendent del SEPE per cobrar un subsidi, tot i que després se n’anava algunes nits dient que marxava a treballar. Ell i el seu company de pis són vigilants de seguretat», assenyala el José Luis. Admet que es van apiadar d’ell inspirats en els relats de les víctimes de la crisi de vivenda que freqüenten el Sindicat d’Habitatge de Nou Barris, del qual pare i filla són membres actius. «Per això el vam deixem entrar, però s’està aprofitant totalment d’aquesta circumstància», sent el José Luis. EL PERIÓDICO ha contactat amb l’habitant del pis, que ha desestimat donar la seva versió sobre la disputa i s’ha limitat a indicar que els fets estan en mans dels tribunals.

Denúncies d’agressions

L’hoste de la família va accedir a compartir el domicili amb la Marina. No obstant, la convivència es va torçar aviat, testifica la noia, que assegura que A. C. R. va arribar a agredir-la. «Hi va haver ocasions en què em cridava... Va arribar a arraconar-me i empènyer-me», narra la jove. Va acabar fugint de casa, diu que espantada al veure compromesa la seva integritat física pel seu company de pis, que descriu com un individu corpulent.

«Va aconseguir el que buscava, provocar que la Marina se n’anés per quedar-se sol al pis i fer-s’hi fort», postil·la el José Luis. De tota manera, va tractar que l’home abandonés el domicili. Després de diversos precs infructuosos, va optar per traslladar-se a viure a la vivenda de la seva propietat i residir amb A. C. R. per procurar que deposés la seva resistència a anar-se’n. No van durar més de tres dies sota el mateix sostre. «Em va empènyer, em va tirar a la taula, va tirar el meu mòbil... Em va dir que si a ell li passava alguna cosa, també em passaria a mi», afirma. 

Els Mossos d’Esquadra es van personar a la casa arran de l’aldarull. Va ser quan el José Luis va decidir marxar. Ha passat un any i vuit mesos des d’aleshores, sense que l’amo hagi tornat a trepitjar el seu pis. «Allà tenim pertinences i records. Li vam enviar un missatge perquè ens deixés entrar per recollir roba per a la nostra neta nounada, però hi va haver negativa. Li vam dir que almenys la baixés al carrer, però també s’hi va negar», retreu el José Luis. 

Expulsió pendent

La denúncia per agressió i amenaces que el propietari va interposar contra l’ocupant i la petició que va cursar perquè es dictés una ordre d’allunyament no han prosperat. La denúncia per coacció amb la qual A. C. R. va respondre tampoc ha fructificat. En canvi, una jutge sí que va donar la raó a la demanda amb què José Luis reclamava el desnonament per cessió en precari de la vivenda. La magistrada va dictar el gener passat que la casa quedés lliure i a disposició de l’amo, però els recursos del denunciat han allargat el procediment, sense que l’expulsió hagi tingut lloc.  

Mentre la resolució s’ajorna, la família ha sol·licitat l’execució provisional del desallotjament. «No entenc que, havent-hi una sentència que diu que ha de sortir d’allà, portem tants mesos d’espera», es queixa el José Luis, que emfatitza que no ha deixat de sufragar els 573 euros d’hipoteca cada mes ni les factures de gas i llum del domicili. Recalca que no té cap intenció de vendre’l, sinó que demana recuperar-lo perquè la seva filla hi habiti de nou. La Marina ha hagut de bussejar entre ofertes de lloguer per trobar on allotjar-se. Ara paga 250 euros mensuals. «He passat per quatre pisos en aquest temps. Barcelona és cara i costa trobar una cosa que et puguis permetre», comenta la jove. 

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

La família compta amb el suport del Sindicat d’Habitatge de Nou Barris. L’organització ressalta que recolza les ocupacions de propietats de bancs i de fons d’inversió, no en el supòsit d’assaltar un domicili d’un tercer que no és un gran tenidor de vivendes i en què, per afegiment, els ocupants no acreditin dificultats per costejar-se un allotjament. «És la vivenda que la Marina necessita. No són okupes, sinó esbirros que han forçat uns veïns a sortir de casa seva», brandeixen en el sindicat. Veuen un doble arrasador entre la rapidesa en què s’enjudicien les preses de vivendes que es denuncien per via penal –«el judici pot ser un mes més tard», afirmen– i la demora en el cas del José Luis i la seva filla.

Com fan sovint, pare i filla van acudir divendres passat a socórrer una família de Roquetes que va aconseguir frenar la sisena temptativa de desnonament. Segons el Sindicat, un estafador els va vendre la clau de la casa per 3.000 euros abans de desaparèixer. Poc després, van topar amb l’avís d’un plet en contra seu per ocupació il·legal, iniciat per l’amo real del domicili, un fons d’inversió. «El problema no és que la Justícia sigui lenta, sinó que la llei defensa abans qui té més propietats que el dret a la vivenda per si mateix. Si no fos així, jo estaria vivint a casa meva», pensa la Marina.