Barcelonitis, una patologia
#ColauDimissió
A l’alcaldessa i candidata a la reelecció, com si fos Itàlia, se la culpa fins i tot de la pluja, però de vegades amb expressions molt brutes que defineixen, sobretot, qui les pronuncia
Que el títol no porti a enganys. És només un ham. Hi havia fins i tot una alternativa més punyent. Seria estrany que no la coneguessin. #PutaColau. Una o altra opció, sobretot la segona, per inapropiada, mereixen un aclariment. Són expressions que no se sap si van néixer a les xarxes socials, aquest aiguamoll, o al carrer, aquesta selva. La segona, la desagradablement sexista, és la versió local i molt ‘machirula’ del que els italians diuen amb més elegància des de dècades, ‘piove, ¡porco Governo!’, però a diferència d’aquella fórmula transalpina, que és fins i tot graciosa, l’adaptació insultant que aquí s’ha portat a terme i que corre de ’‘hastag’ en ‘hastag’ per Twitter defineix més l’emissor del missatge que el receptor. Un passat dia de pluja (i això és un cas real, hi ha testimonis d’això) la porta d’un autobús H12 es va quedar a mig obrir quan una usuària ja havia tancat el paraigua per pujar al vehicle. Es va mullar. I, sí, ho va dir, gairebé com una interjecció normal en aquests temps, sense reparar en l’absurd de la seva queixa i en el denigrant d’aquesta expressió.
La decisió d’Ada Colau de repetir candidatura quan el seu cognom s’ha convertit en una exclamació mereix algunes consideracions. La primera val per a ella i, en realitat, per a qualsevol dels seus rivals a les urnes amb capacitat de disputar-li l’alcaldia. En les últimes eleccions municipals, Barcelona en Comú i Esquerra van empatar en regidors, però el candidat independentista, Ernest Maragall, li va treure a Colau uns 4.000 vots d’avantatge. Va sumar un total de 160.990 paperetes a favor. Colau, 156.157. Aquesta és la primera qüestió. L’alcalde de Barcelona (aquesta ciutat, com el Madrid dels 80, «insofrible però insubstituïble») compta amb el recolzament exprés de només un 10% dels 1,6 milions de residents, una circumstància que sol oblidar-se quan es desencadenen aquests agres debats a favor i en contra, en els quals qualsevol de les dues parts diu representar el sentir majoritari dels barcelonins. El sentir majoritari pot ser només una desena part del total. Quines coses.
Segona qüestió. Governar és, d’un temps ençà, jugar al Tetris. Els mil·lenites diran que aquest és un joc de ‘boomers’. Pot ser. El que interessa és la lliçó sociopolítica que proporciona. Cada vegada que el jugador completa una línia, aquesta s’esborra de la pantalla. Els èxits desapareixen. Només perduren els errors. Això és un Tetris en essència. Perduren els errors fins que la seva altura és suficient com perquè acabi la partida.
El control de la bulímia hotelera que va patir Barcelona durant els últims governs socialistes, i durant el primer i únic pas dels convergents per l’alcaldia, també, és, des de la perspectiva de l’univers comuns, un Everest polític amb el qual cap altre partit es va atrevir abans. També la caça i eficaç captura dels apartaments turístics il·legals és un altre vuitmil. De la mateixa manera passa amb la pacificació de més de 200 entorns escolars. Són, no obstant, línies de Tetris que ja no computen. Entre les peces que actualment baixen per la pantalla hi ha tota aquesta bateria d’obres de pacificació de carrers (Consell de Cent, Via Laietana, Pi i Margall...) que està previst que finalitzin a les portes de les pròximes eleccions municipals i que donen peu a una tercera qüestió.
És aquesta. Recorda Josep Bohigas en conversa telefònica aquells anys 80 en què, tot just sortit ell de l’adolescència, acompanyava el seu pare, Oriol Bohigas, a les inauguracions de les controvertides places dures. Allà s’enfrontaven, de vegades amb crits, els que aplaudien que es guanyés espai públic i els que renegaven del disseny per a allò. Una de les singularitats d’aquesta ciutat, diu Josep, és la ‘barcelonitis’, paraula que pel seu acabament cal llegir en termes mèdics. La ‘barcelonitis’ és una inflamació com ho és i ho són una otitis, una colitis o una encefalitis, però en aquest cas el que arriba a dimensions patològiques és la intensitat del debat, l’amor o l’odi, segons el cas, per tot allò que tenen a veure amb la ciutat.
En resum, que el canvi de paisatge, en el sentit més literal del terme, que s’anuncia per a la primavera del 2023, amb el carrer de Consell de Cent, per exemple, convertit en una rambla verda, donarà peu, gairebé segur, a un nou brot de ‘barcelonitis’ i que convida a abordar, en un últim punt, quin és la millor carta de Colau de cara a les eleccions.
Notícies relacionades
A Colau li recriminen els seus una falta de valentia per portar a terme tot allò que va dir que seria capaç d’escometre i, els seus detractors (a més d’acusar-la que un dia que plovia les portes d’un bus es van encallar) d’anar massa de pressa i en direcció equivocada. Potser res il·lustri millor aquest dilema que les polítiques de mobilitat, amb el cotxe com a motiu principal de disputa, que enfronta partidaris de restringir el seu ús a la ciutat amb qui sosté que són poc menys que la saba que fa créixer l’economia de Barcelona. És un debat encès en el qual almenys unes de les dues parts, la segona, no té present una dada fonamental. Els cotxes no voten. La màxima de la democràcia, un cotxe, un vot, és falsa quan només un 10% dels barcelonins utilitzen de forma quotidiana el seu vehicle de quatre rodes particular.
Aquesta crònica ha sigut escrita a 25 graus de temperatura i només és mitjans de maig. Si no la llegeixen fins diumenge, potser el termòmetre marqui 29. Si és diumenge, posats a fer, no es perdin els resultats de l’enquesta de valors socials que ha elaborat el departament municipal d’estudis d’opinió. És un mar d’informació sobre què pensen els barcelonins. Conté grans sorpreses. També destaquen diverses unanimitats, i una d’elles és la greu preocupació dels barcelonins pel canvi climàtic. La primera ocasió en què Ada Colau es va presentar a les eleccions municipals, el món, almenys el polític, semblava dividir-se entre partidaris i detractors de la independència de Catalunya. La bandera el 2023 serà, això sembla, la climàtica. Les polítiques que exigeix aquest repte són d’aquelles que encenen les discussions, d’aquelles per les quals es reclamen dia sí, dia també, dimissions, d’aquelles per les quals alguns perden les formes i baixen al fang de l’insult masclista...
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
