La futura plaça d’Enric Granados, el Verger de la Discòrdia

Molt (bé i malament, segons la trinxera des de la qual es divisa el front de guerra) s’ha parlat i es parlarà sobre els eixos verds que l’Ajuntament de Barcelona ha decidit impulsar contra el canvi climàtic. De tots ells, el pla (per a alguns) més controvertit és la bucolització del carrer de Consell de Cent, que renaixerà com espai per als vianants i on quatre de les seves interseccions es refundaran com a places: Rocafort, Borrell, Girona i Enric Granados, i de totes l’última promet ser poc menys que un verger. Recorrent al que ja va succeir fa 120 anys en aquesta ciutat, quan amb etern encert la premsa satírica va batejar una porció del passeig de Gràcia com l’Illa de la Discòrdia, es podria dir ara que aquest viatge en la màquina del temps té com a destí el Verger de la Discòrdia.

Pilota l’expedició en el temps Miriam García, membre del laboratori paisatgista LandLab, l’estudi que va guanyar el concurs per enjardinar aquest encreuament d’Enric Granados. «Això ja no va de si cotxes sí o cotxes no, el debat és un altre, va de la temperatura de la ciutat, del clima actual i sobre tot del que està per venir, i especialment va de l’aprofitament de cada gota d’aigua que regala la pluja», resumeix.

Queda lluny ja el debat que van suscitar al seu dia les places dures. Es van urbanitzar als anys 80. Algunes segueixen allà, tal qual. S’hi trobava a faltar el verd, però el que llavors no es va debatre, perquè els temps eren climàticament uns altres, és com aquelles places de formigó malbarataven l’aigua. En una plaça dura la pluja acaba al clavegueram. Durant anys això va semblar el més normal. El que és nou és evitar aquest malbaratament. La característica oculta del que serà la plaça d’Enric Granados és l’enorme permeabilitat del sòl, que no només satisfarà la set de la vegetació, sinó que alimentarà l’aqüífer subterrani de la ciutat.

García, i això és predictible, és una entusiasta convençuda de la transformació que s’acosta a Consell de Cent, on en menys de mig any començaran les obres. Aventura que quan el projecte estigui finalitzat, és a dir, abans de l’estiu del 2023, allò serà la versió barcelonina del celebrat High Line de Nova York, el parc que les autoritats d’aquella ciutat van plantar literalment sobre les vies d’una línia elevada del ferrocarril. Aquella infraestructura havia de ser demolida. Rudolph Giuliani, com a alcalde, va arribar a firmar l’ordre de demolició, però a la vista que la vegetació espontània havia començat a colonitzar les vies es va desencadenar un procés de salvació els resultats del qual són avui mundialment coneguts. Se sol conèixer els pioners per les fletxes que porten clavades a l’esquena, es diu en ocasions davant moments de transformació com aquests. En el cas de Barcelona, les fletxes encara volen. Hi ha qui sosté que projectes com aquest, que posen el candau a l’era del cotxe, suposaran la mort per inanició comercial de la ciutat, però l’ajuntament afirma que a la superilla de Sant Antoni ha sigut al revés, ha crescut un 16% el tragí de les botigues.

El motiu del viatge en el temps no era, no obstant, posar sal a les ferides, sinó previsualitzar la plaça d’Enric Granados a un any vista o, si es prefereix, perquè el regne vegetal es pren el seu temps per créixer, d’aquí al 2025, per exemple. De les 51 espècies que habitaran el lloc, algunes ja preexistents, per presència val la pena destacar, suggereix García, els exemplars d’auró de Montpeller, antiquíssim habitant d’Europa, de la fusta del qual, o això assegurava Plini el Vell, es podien obtenir formidables llances, però el que ve al cas d’aquests és la pictòrica elegància amb què marquen el pas de les estacions. Tardors de copes vermelloses, com marca el cànon. De les seves peculiars fulles de tres lòbuls s’espera, a més, que produeixin l’efecte de reduir entre dos i quatre graus la temperatura en aquella intersecció de l’Eixample, almenys en comparació amb altres encreuaments més despullats del mateix districte, amb el feliç plus, a més, que la plaça és equidistant dels jardins interiors de la Universitat de Barcelona, llar d’arbres històrics de la ciutat, entre els quals un ginkgo, un fòssil viu, una cosa així com el celacant del regne vegetal, i, a l’altre costat, la plaça de Letamendi, que tot i que de desafortunat disseny és on fa dos segles van arrelar unes palmeres washingtonianes de 26 metres d’altura, que es diu aviat.

La vegetació de la plaça estarà dividida, a vista d’ocell i amb formes orgàniques que recorden una mica l’arquitectura d’Enric Miralles, en tres àrees diferents, un bosc de pluja, una zona de vegetació mediterrània i, finalment, cara a cara amb el seminari (que si enderroqués el mur que el separa del carrer seria ja la repera), un racó de jardí botànic. La massa vegetal és notable. Disposarà fins i tot del primer hotel d’insectes de la trama urbana, ja que fins ara eren exclusius de grans parcs de la ciutat. Que com a clímax la vida ornitològica d’aquest oasi sigui rica i variada serà, a mitjà termini, la prova del nou que els objectius marcats han sigut aconseguits.

Notícies relacionades

Els colors reals del drac del parc Güell

El més professional dels aficionats

Quedarà així enrere, com diu García, «aquella etapa del mentrestant» que va ser la de l’anomenat urbanisme tàctic. El primer desconfinament de la pandèmia el va encarar l’Ajuntament de Barcelona amb una bateria de mesures que ja llavors es van anunciar que eren provisionals. Pintar mitja calçada del carrer de Consell de Cent de groc va ser una de les mesures i, potser pel color triat, una de les més cridaneres i criticades. Aquell parèntesi té, doncs, data de caducitat, però no una altra de les decisions que va prendre en aquell accidentat desconfinament, apostar per una ciutat vegetalmente despentinada. Aquesta era una idea meditada anteriorment, la de posar fi a aquesta obsessió amb els enjardinaments a l'estil Versalles, que no només exigeixen cures constants, sinó que són, a més, grans consumidors d’aigua. Tot i que sempre dins d’un ordre, el verger de la plaça d’Enric Granados respondrà a la seva manera a aquesta ruralització que anhelava Cerdà. Els límits els han imposat només les exigències ineludibles de la vida a la ciutat. ¿Com quin? Que res impedeixi, per exemple, el pas i el gir dels camions de bombers.

D’aquí un any, examen.