Barcelona, 2095, l’última platja viva

Imaginar el futur a 100 anys vista, com Fritz Lang a ‘Metròpolis’, se sol practicar per pur plaer literari o cinematogràfic. Fer-ho per necessitat, a més amb el repte de reduir al mínim el marge d’error en la predicció, és molt diferent. D’això va aquesta reflexió de LandLab, seriosa, teòrica, també provocadora, sobre el futur de les platges de Barcelona. Que estaran sotmeses a una violència que no va ser imaginada quan van ser concebudes el 1992 ja és, en aquest punt del canvi climàtic, indiscutible. Mirin ara una altra foto, la de les xemeneies de Sant Adrià. Encara hi seran, tret de sorpreses, el 2095, però per preservar aquesta primeríssima línia de costa, pràcticament a cota zero, la zona de bany haurà de ser (perdó pel poc seriós de l’expressió) fortificada.

Una opció, la menys aconsellable, seria encarar aquell futur amb resignació calvinista. Rendir-se o, pitjor encara, actuar tard i malament. El contrari, suggereix García, és abraçar-lo, malgrat tot, com una oportunitat, és a dir, reconsiderar el litoral de la ciutat i dels municipis limítrofs com el que sempre ha sigut, un espai canviant. La línia de la costa ha crescut i decrescut des del Neolític, quan els rinoceronts pastaven pel que avui és l’Eixample, fins a èpoques més modernes. El carrer de Pere IV va ser, abans de la industrialització del Poblenou, on trencaven les onades del mar. La costa barcelonina va ser rocosa, lacustre, de maresmes..., depèn de l’època. Les vuit platges, tal com avui es concep aquesta paraula, en realitat han sigut l’excepció al llarg de milers d’anys. Salvar-les ara, almenys alguna, és factible, no a través de l’enginyeria convencional, sinó d’un nou concepte, la biotecnologia, un concepte de fronteres difuses, però que planteja que tota obra civil no pot ser construïda amb el convenciment que amb la força bruta dels humans, amb el seu ciment i altres materials, n’hi ha prou per domar la natura. Cal adequar-s’hi, perquè els símptomes a tractar són àmpliament coneguts: més erosió a les platges, canvis de morfologia costanera, desbordament dels sistemes de drenatge, pèrdua de confort al passeig marítim, espigons sobrepassats per les circumstàncies...

El període de retorn és un concepte bastant comú en el camp de l’enginyeria civil. És un càlcul. Avalua cada quants anys s’esdevindrà una inclemència (un temporal, una riuada, una pluja torrencial...) que desbordi les limitacions tècniques d’una obra (un espigó, un embassament, una xarxa de clavegueram...). Es podrien construir infraestructures amb un períodes de retorn de 2.000 anys (es podria dir que les piràmides d’Egipte ho són), però el cost de construcció és tan astronòmic (aquesta no era una limitació per als faraons) que s’opta per establir un període de diverses desenes d’anys com a màxim. «Hem de començar a acceptar que hi haurà períodes de retorn que ben aviat passaran de 100 anys a només un», afirma García. Durant les últimes dècades els temporals de llevant han sigut ocasionals. No sempre destructius. Els pitjors han superat amb escreix les especificacions dels espigons. Han comportat que milions d’euros en sorra comprada expressament per a les platges han acabat al fons del mar, una catàstrofe que s’ha resolt comprant noves tones de sorra. Si el futur és que cada any passi això, no hi ha discussió, des del punt de vista de García, que s’ha de fer alguna cosa diferent.

Quant pujarà el nivell del mar entre el 2081 i el 2100 (vaja, quan els estudiants de primària actuals seran avis) no és una equació de solució exacta. Pot ser, en el pitjor dels casos d’entre mig metre i dos metres a partir del 2081, això aparellat a un augment de la temperatura d’entre 1,7 i 3 graus i a una pluviometria fora dels estàndards coneguts. Fa vuit, en aquest mateix diari es va jugar a ser, en una crònica, les bruixes de Macbeth. Sota el títol ‘Acqua alta a Barcelona’, amb referència al fenomen meteorològic que periòdicament inunda Venècia, es plantejava que Barcelona corria el risc d’acabar com la ciutat italiana, amb una part dels habitants clarament farts dels visitants estrangers. Quines coses, ara aquell títol podria no ser metafòric. L’‘acqua alta’, tret que s’intervingui, podria ser real, amb la Barceloneta convertida en una illa.

¿Hi ha remeis? Per descomptat, sí. ‘La reinvención de la costa’ és un assaig que la primera vegada que es fulleja pot semblar una simple diversió d’arquitectes ociosos. Les recreacions fetes amb ordinador poden desencadenar aquesta sensació. En realitat, no obstant, aquest treball de LandLab no tracta res que altres ciutats del món no estiguin ja analitzant, en cada cas de forma emmotllada a les seves amenaces. Aquest mateix mes de gener, un economista novaiorquès, Jason Barr, ha proposat eixamplar l’illa de Manhattan sobre el riu Hudson per blindar contra l’escalfament planetari la ciutat, tot i que el projecte té una cosa sospitosa, perquè els set quilòmetres quadrats conquistats sobre les aigües s’aprofitarien per aixecar unes molt rendibles promocions immobiliàries.

Notícies relacionades

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

En el cas de Barcelona, explica Miriam García, la proposta ha de ser més conforme amb els temps, és a dir, l’Eixample del mar no ha de ser immobiliari, sinó que ha de consistir a convertir la línia de costa en una mena membrana en què coexisteixin les necessitats ciutadanes i la intransigència del clima venidor. Rellevar les esculleres, on les onades xoquen amb violència, per terrasses que alenteixen per fases l’empenta de l’aigua és un dels molts remeis possibles. De fet, potser el capítol més interessant de ‘La reinvención de la costa’ sigui el catàleg de 63 solucions d’enginyeria que posa sobre la taula del debat el llibre: conques de bioretenció, prades marines, captadors de sorra, jardins de pluja, maresmes artificials, costes amargenades, dics inflables, biorefugis flotants, piscines de marees, tetràpodes...

La Barcelona de Pasqual Maragall, prediccions en mà, sembla que algun dia només serà recordable en fotografies. Per molt olímpica que fos, Posidó no perdona.