La meravellosa Milagros Caturla torna a Barcelona

Una breu recapitulació obliga a recordar el viatge de Sponheim a Barcelona el 2001. Va visitar la Sagrada Família i, tot rondant, que és el que s’ha de fer en aquesta ciutat, va arribar als Encants. Ja llavors, aquell ‘marché aux puces’ al sud del Pirineu començava a despuntar com un cementiri dels elefants dels negatius, un lloc on aficionats a l’arqueologia fotogràfica compren antigues plaques de vidre i imatges en cel·luloide pel pur plaer de revelar-los i trobar-se potser, una vegada positivats, agradables sorpreses. Allò li va fer gràcia a Sponheim i per menys de cinc euros es va emportar diversos sobres d’una capseta.

Quan va tornar a casa, no donava crèdit. Va positivar les imatges i hi va descobrir no només una mirada fotogràfica exquisida, sinó que havien pertangut a algú amb un do. Els antics aficionats a la fotografia analògica ho sabran molt bé. En ocasions, d’un rodet de 36 captures es podien salvar amb un bon reenquadrament i bona mà al laboratori dos, tres o quatre bons retrats. La més famosa fotografia de Che Guevara, la que s’ha fet servir un milió de vegades per estampar samarretes i pòsters, la va triar Alberto Díaz Korda d’un rodet que, vist en el seu conjunt, és realment catastròfic.

Aquesta és la qüestió. Sponheim va veure a contraclaror de sobte una serralada de vuitmils. Hi havia imatges millors que d’altres, d’acord, però pràcticament totes les de la sèrie eren precioses.

Va decorar una paret de casa seva amb còpies d’aquelles fotos, però allò no va fer més que plantar en ell una llavor de curiositat insaciable. ¿Qui era l’autor d’aquelles fotografies? ¿Era l’obra perduda d’algú prestigiós? Va encarar aquesta incògnita com avui dia es resolen aquests enigmes. Va recórrer a les xarxes socials. Les va mostrar a Facebook i, no només això, sinó que va pagar per donar visibilitat a la pàgina on les exhibia. Van passar a ser conegudes com les fotos perdudes de Barcelona.

Els més futbolers pot ser que recordin la semifinal de la Champions League que el 2011 va enfrontar el Reial Madrid i el FC Barcelona. Al minut 87, Sergio Busquets va fer l’assistència de gol més tonta de tota la seva carrera. Estava gairebé a la meitat del terreny de joc. La pilota estava al costat de les botes. Gairebé no la va tocar. Senzillament, Leo Messi va passar per allà a la carrera, se la va emportar i, després d’esquivar quatre defenses de categoria com si fossin aprenents, va vèncer Iker Casillas i va deixar sentenciada l’eliminatòria.

Qui firma això va ser Busquets el 2017. A través d’un dels caçadors de negatius dels Encants, Enric Pareto, va tenir coneixement de l’existència de Sponheim i de la seva obsessió. Va ser una assistència periodística simple i plana. Es van mostrar en aquest diari les fotos de Tom i es va titular literalment amb un «es busca». El gol el va marcar Begoña Fernández, Messi, que simplement va llegir aquell article i es va submergir en els oceànics arxius de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya fins a trobar una coincidència. Una de les fotos dels negatius havia guanyat un d’aquells concursos fotogràfics que a finals dels anys 50 s’organitzaven a la ciutat per a aficionats. Així va sortir a la llum el nom de Milagros Caturla.

El següent capítol el recordaran els qui es van interessar llavors per aquella història. Va consistir a reconstruir la biografia de Caturla, setena descendent d’un matrimoni amb 10 fills, funcionària de la Diputació Provincial de Barcelona i, sobretot, en una època en què estava mal vist que les dones exercissin de fotògrafes, fotògrafa de gran afició. Això la defineix perfectament com a persona.

Es va apuntar als anomenats salons fotogràfics, que en realitat eren concursos en què es proposaven als participants uns reptes amb la càmera i per als quals Caturla va demostrar que tenia molt bona mà. Va guanyar alguns premis. Un li va ser concedit per una obra, la que li va servir a Fernández per pronunciar l’oportú eureka, que portava per títol ‘Fervor’ i que, en honor a la veritat, ni tan sols és la més meravellosa de les fotografies del rodet que va comprar Sponheim.

La trajectòria de Caturla com a fotògrafa es va amagar als anys 60 per aquest mal crònic que pateix Barcelona des d’abans fins i tot d’enderrocar les muralles. Va haver de renunciar al seu pis del carrer de València i traslladar-se a un apartament més petit al nucli antic de la ciutat. Ves a saber quants projectes de vida extraordinaris ha aixafat el preu dels lloguers en aquesta ciutat. El cas és que, en el primer dels pisos, Caturla tenia espai per dedicar una habitació a laboratori de revelatge. En el segon, no. Final de la història.

Notícies relacionades

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

El bus esborrat per Google Maps quadruplicava la mitjana de viatgers

L’epíleg d’aquesta història es va produir fa un mes i mig. Sponheim va mantenir una conversa transatlàntica amb Pere Puigdollers, nou president de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Li va expressar que tenia por que els seus fills, el dia que ell no hi fos, no li donin a aquells negatius el valor més que sentimental que realment tenen, així que va proposar donar-los a l’agrupació perquè els conservi. Ja han fet el viatge de tornada a la que va ser casa seva. A canvi de res. «¿Com podria queixar-me de la falta d’ètica d’altres persones si davant d’una situació com aquesta jo no em comportés així?», explica Sponheim.

Aquesta història acaba, a la seva manera, com ‘Xarada’, deliciosa pel·lícula de Stanley Donen de 1963, amb Audrey Hepburn i Cary Grant com a protagonistes. Tots dos descobreixen, després de tota mena d’aventures, que el tresor que persegueixen els seus antagonistes són tres segells enganxats en un sobre, tres antiguitats d’incalculable valor. Quan se n'adonen, s’assabenten que un nen els ha intercanviat amb un antiquari per una bossa de segells barats. L’antiquari, quan Hepburn el visita, els hi torna sense més ni més. Li confessa que en té prou que hagin sigut seus durant uns minuts. Com a Sponheim li ha passat amb els negatius.