Símbol de l’art pop

L’icònic mural de la fàbrica Tipel a Parets del Vallès compleix mig segle

L’icònic mural de la fàbrica Tipel a Parets del Vallès compleix mig segle

Jordi Cotrina

  • Una exposició i un llibre recuperen l’aventura artística que va suposar la moderna intervenció pop d’Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi, el 1971 

  • L’estudi RCR Arquitectes projecta una passarel·la entre l’autopista AP-7 i la nau per convertir la peça en un museu a l’aire lliure

5
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Em vaig espantar molt quan vaig veure la maqueta. Allò no s’havia fet mai. La meva dona va dir que ens ficarien a la presó». L’autor de la frase és Isidor Prenafeta. I la va exclamar quan Eduardo Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi li van ensenyar el projecte artístic pensat per a la fàbrica que estava a punt de construir a Parets del Vallès: un mural de 2.000 metres quadrats que cobria tota la nau, sencera. Colors pop i disseny psicodèlic. Era una cosa que no s’havia fet mai. Era, i és, la famosa fàbrica Tipel, icona de l’art pop català dels anys 70 i visible, molt, des de fa 50 anys des de l’autopista AP-7. Qui ha passat per allà, l’ha vist, com ho va fer el 2 d’abril del 1971, al poc d’acabar el mural, un inspector del règim franquista

Ningú va acabar entre reixes però el diligent funcionari va tramitar una denúncia que instava a «la immediata retirada» ja que, segons el seu parer, la peça d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, afectava la «seguretat de la circulació» al ser «una espècie de quadro modernista» massa «lluminosos i cridaner». El Ministeri d’Obres Públiques va acceptar els recursos de Tipel i la denúncia no va tenir més recorregut, hi va haver indult, però sí va omplir pàgines i pàgines en la premsa, nacional i internacional. Per aquests verals es demanava que si la fàbrica era una distracció, que tapessin, també, altres monuments susceptibles de cridar l’atenció dels conductors, com la muntanya de Montserrat o l’Arc de Barà. A la resta del món, d’Itàlia a Sud-àfrica, no s’entenia l’embolic i es defensava la intervenció en la nau com el que era, una obra artística. 

Fotos inèdites

De tot això parla ‘La fábrica Tipel: el sueño pintado’, exposició a la Fundació Arranz-Bravo (fins a l’1 de maig), llibre (de Carles Toribio) i investigació sobre el com i el perquè d’aquest mural, ara catalogat com a bé cultural d’interès local (BCIL). Entre els descobriments figuren 80 dipositives desconegudes que documenten el procés de treball del duo de creadors, de la tardor del 1970 al març del 1971, i que s’intueix que podrien tenir la firma de Xavier Miserachs. ¿Per què? Pel tipus d’instantànies i perquè el fotògraf va documentar una altra sessió de la creació d’Arranz-Bravo i Bartolozzi i les imatges que acompanyaven la premsa de l’època eren seves. 

El de Toribio i Albert Mercadé, cocomissari de la mostra, és la primera gran investigació sobre el tema, i ha permès descobrir moltes coses però, segons Mercadé, podria i hauria d’ampliar-se: «Ningú s’ha interessat mai per aquesta intervenció, ho hem fet nosaltres però això hauria de ser un punt de partida per aprofundir en el treball d’uns artistes que van ser molt importants en aquell moment però la trajectòria del qual no s’explica a cap museu». Cert. Massa contemporanis per al MNAC i massa pictòrics per al Macba, molt més interessat en l’art conceptual. 

Vuit xais

Però la peça s’ho val: «És una de les obres d’art més importants d’aquella època, no només era el mural més gran d’Europa sinó que, a més, era contracultural i psicodèlic», apunta Mercadé que recorda que d’aquells anys d’art conceptual i efímer el que han quedat són, sobretot, imatges que documenten les accions –dels ‘happenings’ gastronòmics d’Antoni Miralda al bou escorxat de Jordi Benito– que es portaven a terme però no les obres per si mateix. El d’Arranz-Bravo i Bartolozzi a la Tipel va ser pintura pura i dura. O «obra d’art total», apunta Mercadé, no en va la nau industrial es va decorar mentre es construïa i la bogeria creativa d’Arranz-Bravo i Bartolozzi va arribar, també, a les finestres, que sobresurten de la façana; i a la maquinària, camions i samarreta de l’equip de futbol de la fàbrica. 

L’entrada també va ser intervinguda, s’hi van plantar a davant vuit escultures de xais, de les quals tres s’han recuperat en mans d’un veterinari de Parets, la resta es van perdre. Va passar als anys 90 quan la fàbrica va tancar i l’edifici, pintures incloses, va entrar en una gran decadència. Així va estar fins que el nou propietari, Pere Hernández, va veure en el mural un valor a mantenir i el va enviar a restaurar el 2019. Una rehabilitació que tindrà continuació en una passarel·la projectada a sobre del talús que separa la fàbrica de l’autopista per poder contemplar l’obra, com si es tractés d’un museu a l’aire lliure. La plataforma no té pressupost ni calendari, però sí que firma: el disseny surt de l’estudi RCR Arquitectes, guanyadors del premi Pritzker, el nobel de l’arquitectura, el 2017.  

Explosió de color

Notícies relacionades

Tot i que l’origen de tot es remunta als anys 70. Quan Prenafeta va decidir ampliar el negoci de magatzem de pells familiar del Poblenou i crear una fàbrica de pells adobades, la Tipel, a Parets del Vallès. Però l’empresari no era només un emprenedor sinó que també era un artista frustrat, que havia estudiat colze a colze a l’escola de Belles Arts amb Arranz-Bravo i Bartolozzi. La idea del mural va sorgir d’un viatge als EUA i de la fascinació pels primers grafitis que començaven a omplir les parets de Harlem i el Soho, i per a l’elecció dels artistes no va tenir dubtes. El resultat és l’esmentat mural, fill de l’esperit del 68, que es defineix com a pop però que però que de pop té poc més que els colors, «és més a prop de la psicodèlia», assegura Mercadé. La intenció dels artistes, afirma, era «posar vida en un lloc de tortura» i que el seu gran premi era veure com els caps de setmana els treballadors tornaven «al lloc de tortura», o sigui la fàbrica, per mostrar-la als familiars. 

El cert és que va suposar una explosió de color a la grisa Espanya encara franquista, i una popularitat que va sobrepassar els artistes. Després de la Tipel van fer altres intervencions, com la casa de Camilo José Cela a Mallorca i la façana del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB) al Raval, i les seves obres es venien com rosquilles. D’això es va complir el 2021 mig segle, però la pandèmia ha retardat l’exposició i el llibre fins ara.