barcelonejant
Dos transatlàntics rescaten la Bodega E. Marín de Gràcia
Els quarts amos que en els seus 106 anys d’història tindrà aquest icònic establiment del carrer Milà i Fontanals són una parella peruana, formidable exemple de la nova barcelonitat
Han sigut tantes les ocasions què en aquesta ciutat han hagut de sortir les ploramorts a plorar la desaparició de comerços irrepetibles, de fondes entranyables i de botigues de cinematogràfic glamur, per citar només tres casos, que ara mereix ser considerada en justa correspondència com a gran notícia que la Bodega E. Marín, del carrer de Milà i Fontanals, de Gràcia, amb els seus gairebé 106 anys d’edat, acabi de burlar la mort com un Llàtzer. El seu rellotge vital acaba de rejovenir gràcies a una parella peruana d’arrels basques, Luis Sologuren i Vanessa Jáuregui, que no fa ni un any van deixar enrere el barri de Lima de Miraflores per començar una nova vida a Barcelona. Es pot dir, com suggereix el títol d’aquesta excursió, que gent transatlàntica, més encara fins i tot, gent geogràficament pacífica, ha salvat una bodega de la ciutat, una espècie comercial que potser no estigui avui exactament al caire de l’extinció, però que per moments, per culpa de tanta modernitat, ho va semblar Per això existeix fins i tot a la ciutat, com el Greenpeace del vermut, un autodenominat Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri.
La Marín, potser més aviat coneguda per tots com ‘la bodega de Milà i Fontanals’ o, fins fa poc, com el bar de la Tere, va aixecar per primera vegada la seva persiana el 1916, quan mig món estava en guerra però Barcelona, gràcies a la neutralitat d’Espanya, estava muntada en una onada d’entusiasme comercial. La botiga, al número 72 de Milà i Fontanals, va néixer aquell any més com una botiga de queviures que com a bodega, però amb el pas dels anys va acabar per adquirir aquest aire de dionisíac rebost de vins que fins fa ben poc gestionaven la Tere i l’Antonio, els penúltims amos del negoci. I aquest aire es mantindrà.
Els protagonistes en aquesta crònica, no obstant, no són ells, sinó el Luis i la Vanessa. Ella ja regentava a Lima un bar de vins, no un local gran reserva, no una barrica antiga com podien ser en aquella mateixa ciutat la Taberna Queirolo i la Cantina Juanito, però el que ve al cas és que aquest tipus de negoci no li venia de nou. Ell, per la seva banda, es dedicava a moure mercaderies, exportava peix i en el viatge de tornada tornava amb pernils ibèrics. Les raons que els van portar a deixar el Perú diu que en són moltes, però la cosa és que, un cop instal·lats a Barcelona, ella va saber que aquell negoci estava en venda i es va enamorar d’alguna cosa així com de la seva ànima, perquè les bodegues d’aquesta ciutat sens dubte la tenen, com la Chiqui, de Sant Antoni, que ara resulta que és mig nipona, i la Montferry de Sants, on cada dia creen un entrepà diferent.
El comú fins ara, i això ho saben bé els clients orfes d’aquesta ciutat, era que un dia, sense previ avís, tancava un negoci amb el qual, com a veí, s’havia establert un cert vincle emocional i, després d’unes obres, reobria desfigurat, com a supermercat de desconfiança o, pitjor encara, com aquell palimpsest del número 116 de la Rambla, on l’antiga fusteria de l’entrada, preciosíssima, és al servei de la venda de souvenirs sense solta ni volta. La ciutat se’ns moria. La culpa, segons alguns, era de la desmesura amb què pujaven els lloguers. Segons altres, de la incompetència política. Com molt bé va dir fa més de 2.200 anys el filòsof xinès Menci, ¿realment hi ha alguna diferència entre matar un home amb una espasa o fer-ho amb una mala administració?
«Va ser increïble», explica Solaguren. «Vam firmar la compra del local en una notaria de la rambla de Catalunya, vam decidir anar a la bodega per celebrar-ho i, encara no havíem tret l’ampolla de cava de la nevera i ja estaven entrant els clients habituals a prendre alguna cosa. No vam poder ni brindar». Tot i que potser no està bé explicar-ho aquí, perquè potser forma part de l’‘off the record’, als parroquians realment de tota la vida, veïns que a la seva edat no estan perquè els canviïn res de la bodega, Solaguren fins i tot els ha promès que el seu vi o la seva cervesa la pagaran al preu de sempre.
Tant afany diu que vol tenir perquè no es trenqui la màgia que en la renovació de les tapes, que n’hi ha hagut, ha renunciat per ara a peruanitzar la carta, una cosa que humilment des d’aquí es pot opinar que hauria de ser reconsiderat, ja que la del país andí és una de les gastronomies més apetitoses del món. «És cert, l’única democràcia real del Perú és la cuina», respon Solaguren, així que, qui ho sap, el dia menys pensat sorprèn al barri amb uns dominicals vermuts amb cebiche. La proposta queda escrita.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
