Les barraques tornen al cor de la plaça de les Glòries

Roba bruta, electrodomèstics trencats, plàstics bruts i tota mena de residus inunden el sostre del pàrquing municipal de la plaça de les Glòries. És el lloc on viuen el Hassan i una desena de compatriotes més. Coixejant, obre amb por el tros de fusta que fa de porta del seu precari habitacle construït amb mobles vells. És l’enèsima barraca que hi ha a les Glòries. De l’últim desallotjament tan sols en fa nou mesos. L’ajuntament els ha notificat que els expulsarà de manera «imminent», però continuen allà. Quan els facin fora, poc o res canviarà en realitat. És el que li va passar, per exemple, a una família amb set menors que dimecres va ser expulsada de les antigues oficines d’un banc que ocupava a Sant Gervasi. Van recollir les seves coses i van acabar en una altra sucursal idèntica. Precisament la mateixa setmana en què una parella ha mort escalfant-se amb un braser a les barraques de Montcada i Reixac, a la riba del riu Besòs.

El Hassan obre la porta de la seva barraca amb una mica de por. «Jo soc l’únic que és aquí durant el dia. He tingut un còlic de ronyó, em fa molt mal i amb prou feines em puc moure». Així ho exposa el seu certificat mèdic, atès a la unitat d’urgències de l’Hospital de Mar. La resta dels habitants, diu, són pel carrer. «Amb el carro, buscant ferralla», explica. Entre els papers, també hi ha un document acreditat per la Guàrdia Urbana que constata que l’espai on viu és «extremadament insalubre» i ha de ser desallotjat «de manera imminent». «És clar que així no s’ha de viure, però és que no tinc cap altra opció... ¿On vaig? ¡És impossible tenir un sostre si no tens feina!», lamenta l’home, tremendament resignat. Fa més de 20 anys que va sortir del Rif (el Marroc) per guanyar-se la vida a Espanya. Ha treballat en la construcció i ha viscut en pisos de lloguer. Fins que la pandèmia del coronavirus ho va fer esclatar tot pels aires. «No m’agrada ser aquí, et sents com si no fossis ningú. Però ara el que em preocupa és com sobreviuré sense poder anar a buscar la ferralla», assumeix.

Sap perfectament que fa uns dies una parella que vivia en una barraca com ell, va morir mentre intentava escalfar-se. També recorda els dos nois que, fa exactament un any, van morir de fred al carrer, a Barcelona. «Jo tinc una espelma per il·luminar-me, però em fa por que un dia em pugui cremar... l’encenc poc. Prefereixo les mantes», comenta. Passades les tres de la tarda arriben més habitants del lloc. El Hassan ha preparat una olla de te utilitzant una mica de llenya. Li accepten el gest i estenen els seus cossos entre els mobles atrotinats: una cadira de rodes velles, un balancí trencat... Són el Mehdi, el Mustafa i el Norden.

El primer va sortir de Tànger el 2009 quan tenia 17 anys. Va ser tutelat per la Generalitat però al cap de poc temps va acabar al carrer. Des d’aleshores es dedica a la ferralla. El Mustafa i el Norden hi van arribar ja d’adults. Ara tenen 25 i 28 anys respectivament. El primer era electricista al Marroc i el segon treballava en un taller de cotxes. «Ens en vam anar perquè allà treballes i treballes però sempre ets pobre. Clar que no m’imaginava aquesta vida, pensava que a Espanya tindria una feina, una casa, un cotxe...», compte el Mustafa. Té un quist al coll que fa evident que necessita anar de manera urgent al metge. «No ens agrada aquesta vida, però preferim això abans que fer mal a ningú o posar-nos a robar. Aquí estem tranquils. Però clar, es passa fred. Molt fred», afegeix el Mehdi. Ells creuen que encara no els han desallotjat perquè a l’ajuntament li importa més aviat poc les condicions insalubres en què viuen. «A mi ja m’està bé. Però si ens desallotgen almenys que ens portin a un lloc més digne, ¿no?», es pregunta.

De dia amb uniforme, de nit en la misèria

No sembla que el seu cas acabi així. Just el mateix dia, al barri de Sant Gervasi, la família Estefan, de 10 adults i 7 menors, era expulsada d’una oficina ocupada d’un banc. Feia que hi vivien gairebé tres anys i van pagar 2.000 euros per ser allà. Van ser els antiavalots dels Mossos els que els van acabar expulsant malgrat la resistència d’una desena d’activistes que van intentar evitar-ho. La família està atesa pels serveis especialitzats de l’ajuntament i els nens van a una escola concertada de la zona alta.

Notícies relacionades

Preocupació a Badalona pel caos de cotxes a l’entorn de Can Ruti

Veïns del Fòrum demanen restriccions a més festivals

El Nicolai, de 10 anys, i les seves quatre germanes no van poder anar a classe aquell dia, malgrat que l’uniforme ho acreditava. «Només ens han ofert una pensió, però ja sabem el que és, ja hi vam ser una vegada. Hi estem tres o quatre dies i després ens tornen a fer fora. No entenc que ens facin això tenint fills petits», explica Gabriela Estefan, la mare, just a la sortida. Com que viuen en un lloc inhabitable, no tenen dret a una vivenda social, ni per motius d’emergència extrema. Els homes carreguen una furgoneta amb matalassos, bombones de butà, roba i alguna joguina. «¿T’ho pots creure que ens facin això? Aquí almenys estàvem bé», es queixa Daniela, una jove de 17 anys que cria una nena d’un any.

A la fi, els nens, els nadons, les mares i els pares van acabar d’omplir la furgoneta. Es van moure un quilòmetre i van acabar en una oficina de la Seguretat Social abandonada. «És pitjor aquí, clar que ho és. Aquí ja hi viuen 10 persones, és més petit, no hi ha habitacions, ni intimitat, ni llum ni aigua... no sé com ens ho farem», explicava un altre familiar, Del Piero. Fa gairebé 10 anys va emigrar des de Romania. Té permís de treball temporal i carnet de conduir, però admet que la cosa és impossible. «Vaig demanar per treballar al Burger King, a Deliveroo... i res. Em van dir que no», explica desesperat. «Jo vull sortir d’això, jo vull una feina, un pis per a la meva dona, per a la meva filla que té un any i mig. No vull que visqui així», prossegueix. La seva dona, l’Alexandra, ha acabat d’estudiar un curs de formació professional. «Esperem que quan la nena sigui gran pugui tornar a treballar i puguem sortir d’aquí», insisteix també. «La gent es pensa que ens agrada aquesta vida: no és veritat. Simplement és l’únic que tenim», afegeix ella. Ells són alguns dels 209 nens i 656 adults que malviuen en llocs insalubres de Barcelona. Una dada que va publicar l’ajuntament després de la mort d’una família que vivia en el que havia sigut una entitat bancària a la plaça Tetuan.