La Barcelona lluitadora: la ciutat i les seves baralles vitals

És possible que aquest any acabat d’estrenar algunes d’aquestes baralles finalitzin; és probable que d’altres només passin de capítol. Mentrestant, els seus protagonistes les revelen, en tres entregues, en aquest mosaic de ciutat lluitadora.

El Pau, pacient d’una malaltia rara

«Serem inclusius quan no utilitzem la paraula ‘inclusius’»

Al migdia, Pau Segarra pren la seva medicació en el seu lloc de treball en una fundació de persones amb paràlisi cerebral. El seu tractament consisteix en vuit pastilles diàries per portar millor la seva malaltia. Al Pau li van diagnosticar la síndrome miastènica congènita quan tenia sis anys, una patologia rara que afecta el nervi que estimula l’activitat muscular.

Els símptomes amb què viu el Pau, barceloní de 30 anys, dissenyador gràfic i fundador d’ASMIC (Associació d’afectats per la síndrome miastènica

congènita) són debilitat muscular i una fatiga més accentuada que una altra persona sense aquesta patologia. «Quan estic més cansat de l’habitual, em costa vocalitzar o aixecar una gerra d’aigua», explica el Pau. A més, té una filla petita i li costa alçar-la en braços. Tampoc pot practicar esports que impliquin esforç muscular.

No obstant, el Pau no veu només dificultats associades a la seva malaltia: «Des de petit m’han ensenyat a viure amb la discapacitat, així que he deixat de veure-la com a tal. La meva vida s’ha construït partint de la meva malaltia».

El Pau millora amb la medicació. Per això a l’associació no busca captar fons per a la investigació, sinó visibilitzar la malaltia. «Hem de normalitzar aquesta patologia. Serem inclusius quan no utilitzem la paraula inclusius». 

Text: Esther Hernández

Celia, emprenedora

«Lluitar és fer renúncies per aconseguir el que vols»

Al migdia, Celia Vilar està de camí al laboratori d’investigació en el qual treballa. El seu horari li ocupa la major part de la jornada, però busca temps per compaginar-ho amb el seu projecte, aquest pel qual fa anys que lluita.

El 2019 va començar a buscar la fórmula «perfecta» per produir xampús sòlids. Dos anys més tard va començar a comercialitzar-los i amb tot just 23 anys va crear la seva pròpia empresa: Néctar Cosmética. I la seva batalla es va estendre més enllà de les fórmules i les matèries primeres. Per convertir-se en una emprenedora, ha hagut d’assessorar-se i aprendre en diferents camps, com el del màrqueting, la informàtica o els aspectes legals.

La Celia sempre ha sigut de números. «Vaig estudiar Química a la Universitat de Barcelona. Va ser allà on vaig començar a interessar-me per la cosmètica. Quan vaig descobrir la puresa dels productes artesans i els seus múltiples beneficis mediambientals, vaig decidir compartir-los amb el món sencer», explica.

Malgrat les dificultats i traves que ha anat trobant pel camí, la Celia continua lluitant pel seu projecte: «Per a mi lluitar significa treballar molt, renunciar a moltes coses per aconseguir el que vols»

Text: Paula Vilarrasa

Maxime, ecologista

«És fàcil deprimir-se en la lluita pel medi ambient»

Al migdia, Maxime Ruiz, de 25 anys, està a Castellbisbal, on és assistent de mànager a la firma Jardín y Natura. Durant el dia repassa mentalment per a quan acabi quins missatges enviarà als que l’ajuden a netejar les platges. Combina la seva ocupació principal amb la seva tasca com a activista a Project Rescue Ocean. La fundació, d’origen francès, impulsa neteges en espais naturals des del 2015 per preservar la biodiversitat.

Maxime és un dels ambaixadors a Barcelona d’aquesta oenagé. El passat 28 de

novembre van celebrar el primer aniversari de la seu catalana netejant la platja de la Mar Bella. Segons explica, en les recollides troben des de burilles fins a llaunes i en especial moltes tovalloletes humides: «La gent les sol tirar pel lavabo, no es dissolen i s’acaben estancant a les platges».

Quan torna de treballar, redacta per a les xarxes socials de la fundació, busca nous col·laboradors i pensa en el pròxim esdeveniment de recollida de residus. També organitza xerrades en escoles per sensibilitzar els més joves. «Són el futur i com més preparats estiguin, millor –afirma–. Aquesta és la lluita de la nostra generació».

El jove ecologista se sent atret des de petit per tot el relacionat amb la naturalesa, inclinació que el va portar a cursar un màster sobre desenvolupament sostenible: «Em vaig prometre a mi mateix que em dedicaria a una cosa que tingués a veure amb el medi ambient», confessa.

A aquells que desitgin endinsar-se aquest any en l’activisme mediambiental els adverteix que «és fàcil deprimir-se quan t’adones de la situació, però l’esperança és l’últim que es perd».

Text: Beatriz Solivellas

Jaroslav, persona sense sostre

«La vida és lluita, cada dia, cada nit»

Al migdia, Jaroslav es troba assegut al mateix lloc de sempre, al Raval, esperant la compassió dels transeünts. No té l’opció de canviar la seva rutina. La seva mirada transmet tristesa i frustració: ell preferiria no estar pidolant, no dormir al carrer. «Voldria ser com les persones que estan caminant», afirma. Però la societat no deixa lloc en el mercat laboral als sensepapers més grans.

El Jaroslav es va escapar de la misèria d’una Txecoslovàquia que suportava les dificultats de la seva transició a la democràcia. «Al meu país –explica–, a les persones que vivien al carrer, com jo ara, la policia els cobrava 40 euros diaris per deixar-los en pau». A Espanya sent que té oportunitats que no tenia al seu país. No obstant, encara està a l’expectativa de l’oportunitat que el tregui dels carrers. «Estic esperant que l’assistenta social m’ubiqui en un alberg per poder concentrar-me a aconseguir feina», assegura.

La soledat és una altra de les seves lluites. El seu mòbil, antic però funcional, és l’únic vincle amb la seva família, que no veu des de fa molt temps. «La vida és lluita, tots els dies, totes les nits», respon mastegant el castellà. Les seves paraules carreguen amb el cansament de qui ha passat la seva vida lluitant, i que ho continuarà fent.

Text: Gonzalo Morales

Pilar, exalcohòlica

«Fa més de dos anys que estic sòbria, i he de continuar així»

Al migdia, Pilar Santiago, de 54 anys, per a la seva sorpresa està treballant. Fins fa poc va creure impossible que li tornessin a donar l’alta. I si és cap de setmana, el migdia està fent qualsevol cosa menys estar ajaguda al sofà. Els matins ja no són per a

estar tirada al saló prenent cerveses.

La Pilar va començar a beure alcohol amb 15 anys, i tot i que notava que bevia molt més que les seves amigues no va reconèixer el seu problema a temps. «L’ombra de l’alcohol sempre ha estat amb mi», explica.

Malgrat que també l’acompanyava la soledat, no va ser això el més dur per a ella: Em costava molt treure’m el sentiment de culpabilitat. La meva malaltia va afectar a la infantesa i l’adolescència dels meus fills, i ells eren massa petits com per entendre el que em passava».

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

La Pilar comença el 2022 portant més de dos anys sòbria. I tot i que sigui un gran assoliment, sap que això no acaba aquí, que no pot abaixar la guàrdia: «Toca seguir lluitant dia rere dia».

Text: Emma Skantz