El plaer de viure 30 anys en un ‘bohigas’

Potser semblarà estrany que la manera d’encapçalar un obituari d’un personatge capital en la història de Barcelona, com Bohigas, sigui començar la primera fase per una subratllada del que no era, o sigui, calatravià o, per extensió, un d’aquests arquitectes que tan a gust se senten actualment treballant a canvi de grans minutes per a les autoritats saudites, amb projectes pornogràficament cars i de dimensions megalòmanes. A la seva manera i amb molta humilitat, aquesta manera de començar és només un atropellat homenatge a la desinhibida, provocadora i radical manera d’expressar-se que el mateix Bohigas tenia, una figura referencial de la història de Barcelona, per a la qual no està ni tan sols previst un funeral d’aquells que amics i coneguts esculpeixen un monument de paraules amb la seva figura. Va deixar decidit temps enrere que el seu cos fos donat per a la ciència i que no hi hagués cerimònies d’adeu.

Recordi’s, abans de prosseguir, el succeït el 1986. Aquell any, com tants d’altres, va ser l’encarregat de pronunciar el discurs inaugural del curs de l’escola de disseny Eina i va creure oportú fer notar als estudiants que l’acabat d’estrenar Centre Cultura Reina Sofia era arquitectònicament «més lleig que El Escorial». Amb un únic tret acabava de tombar dues icones de l’orgull madrileny. La polèmica (ja se sap com era llavors i és encara la roïna) va ser morrocutuda, però això a Bohigas mai va semblar importar-li.

La qüestió és que no deixa de tenir el seu què el fet que ara, per pur atzar, aquesta crònica podria haver-se titulat perfectament ‘Més bonic que l’Escorial, 50, adreça postal en la qual viu Matas, en l’última doble planta d’un dels edificis més alts de Gràcia, incomprès per molts, però una meravella si es té l’ocasió de poder visitar-lo. No en va, fa dos anys, durant la celebració de l’Open House Barcelona, era un pis visitable. El mateix Matas era l’encarregat, tot i que just de temps, per facilitar així la rotació de públic, era l’encarregat de destacar les peculiaritats residencials d’aquesta finca.

No deixa de tenir la seva gràcia que el mateix Matas va ser alumne de l’Escola d’Arquitectura quan Bohigas n’era el director. El temut i detestat director, per ser més exactes. El seu caràcter directe, com un puny, no el feia simpàtic a ulls dels estudiants, però en veritat l’animadversió que li professaven tenia a veure més amb el context del moment, en el qual un director sí o sí representava el poder i era, en certa manera, el rival en el pols. Confessa Matas que va ser present aquell dia en què li van tapiar el despatx, que se suposa que serà la pitjor de les ofenses si del gremi d’arquitectes es tracta, però assegura que ell almenys no va posar cap maó.

Per això és que fa 30 anys acabés per comprar un pis en aquesta raresa arquitectònica del carrer de l’Escorial, en la qual el primer que es respira és fins a quin punt el Bohigas viatger en la seva etapa juvenil es va amarar de les noves maneres de viure que despuntaven a Europa. La finca té alguna cosa, per no dir gaire, de la Unité d’Habitation de Marsella de Le Corbusier, un edifici de vivendes considerat el renéixer de l’arquitectura de la postguerra. Té també una mica, perquè la paret principal de la sala menjador és íntegrament de vidre, de Mies van der Rohe, una fília confessa de Bohigas. Però aquests dos apunts no han d’induir a l’engany. L’Escorial 50 no és una torre amb pretensions. És arquitectura popular, remarca Matas, un exemple notable d’economia en la construcció i, sobretot, un lloc per viure.

Sobre aquesta última afirmació, aquest arquitecte i veí convida a disfrutar del passadís que comunica tots els apartaments de la novena planta. No és un passadís cobert. «És com un carrer». És un lloc en el qual si un es creua amb un veí no se saluda breument i adeu, sinó que es comporta, una mica, com si coincidís amb ell al carrer de veritat, però amb unes vistes excepcionals cap al llevant de la ciutat. És un mirador privilegiat, ja que estem, sobre les dues sagrades famílies metropolitanes, la que detestava Bohigas, o sigui, la que va ser continuada després de la mort d’Antoni Gaudí, i la de Sant Adrià, aquestes tres xemeneies sense les quals l’‘skyline’ metropolità seria molt més insubstancial.

Notícies relacionades

El cotxe que multa vehicles en carrils bus comença a sancionar avui

Pugna empresarial per aconseguir la llibreria del parc Güell

«Tot en aquest edifici és sobrietat, res és ostentós, no hi ha res superflu», convida a observar Matas. Efectivament. Té fins i tot algun lleu eco brutalista. Les parets principals són de formigó despullat, no només per fora, també a l’interior dels pisos. Arquitectònicament són 18 pisos, però com que cada vivenda és un dúplex i els ascensors paren només en la intersecció de cada dos blocs de vivendes, en realitat els elevadors només fan quatre parades. Això, a finals dels anys 50, quan un Bohigas encara de 30 anys va participar en el projecte, era, podria dir-se, economia de guerra arquitectònica. Avui és una filigrana que les noves normatives no permetrien, però la seva supervivència en la trama urbana d’aquesta ciutat, que tant ha canviat i no sempre a millor, és un luxe.

Barcelona acaba de perdre, tal com s’ha dit, algú que la va estimar tant que va fer d’ella, en la mesura de les seves forces, una ciutat millor. La seva herència és sobretot visible a peu de carrer. Però Bohigas era tantes persones alhora que fins i tot aquesta visita a un dels seus primers edificis, que semblarà modest, serveix per retratar-lo com algú majúscul i, fins i tot, qui sap, perquè algun dia, en el discurs inaugural d’Eina, algú digui, a tall de màxim elogi, que alguna cosa és més bonica que l’Escorial 50.