Mor Oriol Bohigas, l’amant de Barcelona

Arquitecte, per descomptat; professor també d’aquesta disciplina universitària, que literalment va revolucionar; escriptor i també editor, ja que va ressuscitar Edicions 62; articulista imperdible, perquè era al·lèrgic a la prudència i a la correcció; polític amb nul·la afecció al càrrec, ja que com a regidor va plantar Pasqual Maragall en persona; i per damunt de tot un home que amb prou feines dormia per a potser així poder viure més. Podria dir-se que era un home renaixentista, però hi ha un adjectiu que el defineix molt millor. 

Amb Bohigas ha mort l’últim ‘noucentista’. Va néixer el 1925 i, per això, se’l pot considerar fill dels èxits de la Mancomunitat de Catalunya. Va estudiar a les escoles de la renovació pedagògica, es va alimentar a la xarxa de biblioteques acabada de fundar per aquella institució, va assistir de nen al salt en el temps que aquella Generalitat d’amagatotis va propiciar a les infraestructures de Catalunya, i fins i tot, també va ser testimoni de la reforestació del país, una cosa que, com s’explicarà després, els seus problemes li va portar amb les autoritats franquistes, precisament a ell, qui per a una part dels barcelonins, anys més tard, seria simplement Bohigas, el de les places dures.

Tot obituari de Bohigas serà sempre incomplet llevat que tingui ja, d’entrada, les dimensions d’un voluminós llibre. Hi haurà qui ara, comunicada per la família la seva mort, el resumirà simplement com el pare de la Barcelona moderna, però en una ciutat com aquesta, pot ser que més que en cap altra, la paternitat és, més que bastarda, molt incerta. És filla del malvolgut Ildefons Cerdà, això, sens dubte. També de les seves regirades, o sigui, d’aquesta mena d’urbanisme radical i incendiari de les gatzares anticlericals. Ho és, a més, de l’opulència que van permetre els no sempre confessables negocis d’ultramar d’algunes famílies de nom il·lustre. El barraquisme, al qual Bohigas va prestar una especial atenció amb reflexions visionàries, també pot i ha de reclamar part d’aquesta paternitat. Bohigas, per tant, més que pare, va ser algú preocupat perquè aquesta ciutat tingués uns bons fonaments institucionals i culturals, perquè no fes, o sigui, el ridícul mal vestida, i els assoliments que va consolidar en aquest sentit són molts. Va presidir la Fundació Miró i, des d’aquest càrrec, va ampliar el museu, va obrir les entranyes del Raval perquè hi cabés el Macba i, el que potser és el millor exemple que li agradava conduir per la vida sense frens, es va cartejar amb Mies van der Rohe per a literalment reviure l’extint Pavelló d’Alemanya de l’Exposició del 1929 sense que semblés una impostura.

Un dels seus cinc fills, Josep, va relatar en una ocasió, en una carta oberta dirigida al seu propi pare, una anècdota molt definitòria del personatge. Va explicar que durant un dinar familiar (pollastre al curri, tocava aquell dia), el patriarca va dir una cosa així com que només hi ha una cosa pitjor que tenir fills. La pausa per respirar entre una frase i l’altra se’ls devia fer eterna. Va dir que era pitjor no tenir-los. Segons Josep, cal interpretar molt bé què va voler dir. Mai va ser un paràs. El que el reconfortava no eren els fills, sinó la família, igual que quan va presidir l’Ateneu li emocionava la institució, no els socis, i quan entre el 1977 i el 1980 va ser director de l’Escola d’Arquitectura, l’essencial era l’excel·lència acadèmica d’aquell lloc, que va aconseguir, i no els alumnes, que no es tallaven al reclamar la seva dimissió amb pintades a les parets, cosa que corresponia en aquells temps d’agitació estudiantil.

Un d’aquells estudiants va ser, per exemple, Juli Capella, que personalment va participar en una protesta consistent a tapiar amb maons el despatx de l’odiat director. «Quan va deixar l’Escola, perquè va rebre la trucada de Narcís Serra perquè s’incorporés a l’Ajuntament de Barcelona, vam fer un sospir d’alleujament, però en pocs mesos vam començar a enyorar-lo». La seva presència en aquest obituari és crucial perquè va ser Capella qui l’any 2000 va comissariar una completíssima exposició sobre Bohigas, a qui tant havia detestat imprudentment i a qui va acabar per admirar profundament. Al catàleg va dirigir una mirada molt personal al polímata. Va titular aquell text ‘Oriol Bohigas: noucentista terrorista’, és a dir, remarcava que l’arquitecte era una mena de Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner a les portes del segle XXI, o més encara, un Eugeni d’Ors, amb el qual, per cert, va mantenir una gran amistat i una fructífera relació epistolar. Però atenció al detall, tot i que els ‘noucentistes’ eren sobretot gent d’ordre, al cartell de l’exposició Capella va substituir la ‘o’ de Bohigas per la silueta d’una bomba Orsini. Quin gran encert, quina gran definició.

Efectivament, tot i que la lectura precipitada de la seva biografia no ho reveli, Bohigas era un home que mai se sabia quan llançaria una Orsini enmig del grupet de la correcció política. Va obtenir la titulació d’arquitecte el 1951. Es va associar amb Josep Martorell i va crear un estudi que primer tenia només dues lletres, MB. Va agitar el gremi de la mà de figures com Moragas, Coderch, Sostres i Pratmarsó amb la fundació de l’autodenominat Grup R. Va ingressar el 1957 a Foment de les Arts Decoratives (FAD) i des d’allà va llançar la creació dels Premis FAD. A partir del 1959 va dirigir una secció dedicada a l’arquitectura a la revista ‘Serra d’Or, una excepció en el gris franquisme, ja que es publicava en català.

El 1962 va sumar David Mackay al seu estudi. Van passar a ser el cèlebre MBM. El 1963 publica el seu primer llibre, ‘Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme’. El 1966 participa a la Caputxinada. No només és detingut, sinó que perd la seva plaça de professor universitari. El 1967 desembarca a Edicions 62. El 1971 es nega a jurar lleialtat als principis del Moviment, amb la qual cosa perd la seva condició de catedràtic universitari. No serà fins al 1977 que recuperi el seu birret, ja com a director de l’Escola d’Arquitectura, que modernitza acadèmicament fins als fonaments. Se’n va, pot ser que alleujat amb tal de posar fi a la seva guerra amb els estudiants, el 1980. Li ha trucat Narcís Serra per rescatar urbanísticament Barcelona. La seva primera idea és enviar un missatge als ciutadans. L’antic escorxador municipal reneix com a immensa plaça pública, la de Joan Miró.

El 1981 accepta presidir la Fundació Miró, que també pilota a nous horitzons. Pasqual Maragall el nnomena urbanista plenipotenciari de la ciutat, una etapa brillant, olímpica, per descomptat, en la qual el seu estudi MBM parirà tot un nou barri, la Vila Olímpica, i també una etapa consegüent: se’n va a viure a la plaça Reial amb la seva companya Beth Galí, ja que considera que no n’hi ha prou amb l’impuls polític per evitar la metàstasi social i urbanística de Ciutat Vella, sinó que cal ser exemplar. Mai ha abandonat aquesta llar.

Maragall el premia el 1991 amb la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i ell pren tan seriosament el repte que presenta un pla d’actuació tan radical que l’alcalde es veu incapaç d’assumir. Dimiteix el 1994.

Ja s’intueix, en aquest succint resum del seu currículum, el seu esperit de vers lliure. Cada vegada que va pilotar una institució, política, cultural, editorial o acadèmica, hi va haver un abans i un després, però posats a destil·lar l’essència del que era Bohigas pot ser que no hi hagi res millor que rememorar cada vegada que escrivia un article a la premsa o era un veu convidada a una xerrada o tertúlia. Rarament defraudava. Un dia elogiava el Benidorm dels gratacels com a model urbanístic, perquè segons la seva opinió era la quinta essència del respecte al medi natural, ja que no depredava el territori, i un altre dia, com el 1986, pronunciava el discurs inaugural del curs d’Eina amb el Centre d’Art Reina Sofia com a objecte de la seva anàlisi i un títol escrit a ganivet: «Més lleig que El Escorial». Era un ‘noucentista’, però era, dit amb tots els respectes, un terrorista, la qual cosa convida, ara sí, per fi, a explicar com la defensa dels arbres el va portar al banc dels acusats.

Notícies relacionades

Oriol Bohigas, un gran agitador cultural

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

Va ser per un article que va publicar a ‘Serra d’Or.’ ‘Els arbres de les carreteres’. Ell havia crescut en un país en el qual fileres de bonics arbres flanquejaven les carreteres comarcals i es queixava d’aquesta furiosa febre amb la qual els alcaldes franquistes havien començat a talar-los, la qual cosa era des del seu punt de vista un disbarat paisatgístic, mediambiental i urbanístic, i pot ser que fins i tot, o almenys això s’insinuava, un ‘pelotazo’ de fusta, perquè no quedava clar qui havia acabat per vendre i treure profit d’aquell atemptat.

Es va retirar fa anys de la vida professional. El seu cos, abans un torrent d’energia, ja no era el mateix, però conservava la lucidesa i la curiositat de sempre. No era estrany veure’l a la seva cadira de rodes en actes de la vida social barcelonina. Arribava la recepció de la Mercè, res de l’altre dijous en veritat, però era allà. Feliç en la festa major. Lluís Permanyer el va sotmetre el 1964 a un qüestionari Proust, ja saben, preguntes directes i clares formulades per definir un personatge. A quina ciutat li agradaria viure. Va oferir una resposta en ziga-zaga, amb condicionants i alguns dubtes. En un lloc dens i sorollós, però, a falta d’una opció més clara que complís aquestes condicions, es conformaria amb Barcelona. El 1999, per petició de Capella, Permanyer el va agafar desprevingut i li va fer el mateix qüestionari fil per randa, una cosa que probablement Bohigas havia oblidat. Aquesta vegada, no va dubtar. A Barcelona, va respondre. No ho va dir perquè fos el pare d’aquesta ciutat, sinó perquè, coneixent una altra de les seves facetes fins aquí no comentada, la de seductor impenitent, Bohigas era en realitat el seu més apassionat amant.