Els pitjors cinc dies d’Ernest Maragall

«Els comuns han sucursalitzat Barcelona. Molt bé, en prenem nota», ha declarat, recordant una mica aquell cavaller negre d’una pel·lícula de Monty Python, ‘Els cavallers de la taula quadrada’, que continua desafiant els seus rivals malgrat resultar derrotat i desmembrat.

A les portes del triomf

És cert que Maragall ja va viure jornades amargues abans que comencés el mandat. Es va quedar a les portes d’aconseguir l’alcaldia de Barcelona després de les eleccions del 26 de maig del 2019. Les va guanyar, per 5.000 vots, obrint així la porta a la possibilitat d’un fet històric: que el germà d’un alcalde, i no qualsevol alcalde, ho fos després d’ell. Però al final la situació inèdita la va protagonitzar Ada Colau, al convertir-se en la primera persona que aconseguia la vara de comandament sense guanyar les municipals, gràcies als tres vots rebuts per Manuel Valls, Eva Parera i Celestino Corbacho en la investidura de fa dos anys i mig.

Tot apuntava que ERC en general i Maragall en particular reaccionarien irats davant aquesta situació, que no perdonarien el que havia passat a l’exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Que no li donarien ni aigua. Però no va ser així. Els republicans es van mostrar disposats a fer una oposició constructiva al govern de Barcelona en Comú i el PSC.

I no era el típic missatge només de boca: ERC s’ha convertit en els dos anys i mig que porta el mandat en un soci extern estable amb qui han acordat els temes més rellevants. Esquerra ha aprovat els pressupostos de Colau per al 2020 i 2021, així com les ordenances. Han recolzat la connexió del tramvia, han pactat la recàrrega de la taxa turística. Li deia Messi al portuguès Pepe en els Barça-Madrid de l’era de Mourinho: «Surts a les fotos de tots els gols», donant a entendre que eren culpa seva. Maragall, en aquest cas en positiu, surt a totes les fotos de les grans decisions del mandat. Fins que va decidir que convenia prendre distància.

Punt d’inflexió

Al maig, Maragall va anunciar que a partir de l’equador del mandat ERC prendria certa distància: «Manifestarem amb més intensitat el nostre desacord i augmentarem la nostra exigència». Passades les vacances d’estiu, l’avís es va anar concretant. Dilluns passat, dos dies abans de la votació en comissió del tràmit inicial dels pressupostos municipals, va declarar: «Votarem ‘No’ amb absoluta convicció i responsabilitat. El govern Colau-Collboni s’ho ha guanyat a pols durant aquests dos anys d’incompliments, de menyspreu dels barris i la ciutat i per la falta de projecte i horitzó per a Barcelona, que s’escarrassa per tenir-ne». El pas del recolzament constant al «no» resultava un pèl brusc, però tenia un punt de lògica, perquè l’abstenció permetia als pressupostos seguir el seu tràmit, per la qual cosa a la pràctica era gairebé com votar a favor.

Dimecres va complir la seva amenaça. Era un cop considerable per al govern de comuns i socialistes, que es veien abocats a prorrogar els comptes, a intentar aprovar-los mitjançant una qüestió de confiança o a buscar nous socis. Però l’atac va resultar innocu, perquè Barcelona pel Canvi, amb Eva Parera al capdavant –de nou els recolzaments que van fer alcaldessa a Colau– van votar a favor dels comptes amb l’argument que així es permetia el debat i es podia intentar millorar el projecte abans de la votació definitiva, al desembre.

Notícies relacionades

Una carrera solidària per a famílies i gossos

El cotxe que multa vehicles en carrils bus comença a sancionar avui

Per si no fos prou, aquell dia Aragonès ja flirtejava amb la idea d’acordar els pressupostos de la Generalitat amb els comuns, i veus del consistori donaven per fet que si això quallava, Maragall s’hauria precipitat i hauria de rectificar. Com ha passat. Hi ha una opció de desenllaç que ho enreda tot una mica més. Que Junts no se sumi a l’acord d’Aragonès amb els comuns, que ho exploti tot i que ERC pugui tornar a votar en contra dels comptes de Colau, completant un esperpent de categoria.

Ara, Maragall encara la situació derrotat pels compromisos del seu partit, malgrat que remarqui que el que prioritza és l’estabilitat del Govern català. Ha dit ja diverses vegades que vol presentar-se de nou el 2023, quan tindrà 80 anys. Se sent preparat per repetir. Però aquesta setmana no l’ajudarà gaire en aquest afany. Mentrestant, el nom d’Ester Capella, exconsellera i exregidora a Barcelona, continua sonant per a les municipals que se celebraran d’aquí un any i mig. En alguns cercles sona com a número dos. En d’altres, ja com a alcaldable.