Calçat malmès: la làpida dels sense nom

«Tenia uns ulls verds preciosos i un somriure infal·lible que mai va flaquejar, malgrat tota la seva frustració». Així és com Josep Maria Anguera, educador de la Fundació Arrels, recorda Vicente Herrera, un home cubà que va malviure durant anys als carrers de Barcelona. Va morir sol el desembre passat en un hospital i ara descansa en una làpida sense nom, com 68 persones sense llar més que van morir l’últim any a Barcelona. Aquest dimecres, la fundació Arrels ha volgut recordar els seus noms, i les seves històries, col·locant parells de sabates davant la catedral de Barcelona, com si fossin les làpides que mai podran tenir. «És important que la gent sàpiga que això passa a la Barcelona del segle XXI», insisteix Anguera.

Vicente Herrera va néixer a Cuba el 1964. Poc abans de complir els 30 anys, va haver d’abandonar el país. Obertament contrari al règim comunista de Fidel Castro va aconseguir refugi a Madrid a mitjans dels 90. Però els papers van caducar, va acabar en situació irregular i malvivia al carrer. El 2006 va provar sort a Barcelona. «El vaig conèixer a la plaça dels Àngels, dormia amb un grup d’homes davant el Macba», recorda Anguera. Després d’aquesta trobada, cada dijous Herrera es presentava a la seu d’Arrels, l’únic lloc on es podia dutxar, menjar i aconseguir roba d’abric. «Era tot un relacions públiques, tots el coneixien i sempre tenia un somriure per a tothom», rememora l’educador.

Una vida feta miques

Però viure al carrer no és fàcil. El fred, la pluja, la por i la indiferència afecten. «Vicente va optar per la beguda, no era conscient que era alcohòlic, ho feia per no pensar», diu Anguera. Arrels li va permetre entrar en un allotjament per a persones sense llar al Poble Sec. «Es va posar tan content el dia que l’hi vam dir...», recorda Anguera. A poc a poc, la indignitat del carrer va acabar afectant-lo psicològicament. Un brot psicòtic, que va acabar amb un diagnosi d’esquizofrènia, va acabar de tallar-li les ales. «Va tenir molts problemes de conducta, li costava molt integrar-se i al final passava més hores al carrer que al pis», explica Anguera. «El carrer el va trencar», afegeix.

«Pensa que era una persona sense papers, no podia accedir a cap prestació, a cap ajuda», insisteix. En els seus últims anys, els ànims d’Herrera anaven decaient a poc a poc. «Sempre repetia que no tenia futur, que no podria fer res a la vida», diu l’educador. De camí a les visites mèdiques, Herrera li va dir que tenia un fill a Cuba del qual ja no sabia res. «No volia contactar amb ell per vergonya: no sabia que era al carrer ni sabia què dir-li».

Recuperar el fill

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

A mitjans de novembre, Herrera va ingressar en un hospital de Barcelona per problemes de fetge. «Va ser horrorós perquè amb prou feines el podíem anar a visitar. No tenia família i l’hospital ens ho va posar molt difícil», explica Anguera. Va ser llavors, mentre era a l’hospital, quan el seu fill Harry va descobrir qui podria ser el seu pare en una foto de Facebook d’Arrels. «Van parlar per videotrucada a l’hospital, Vicente se’n va anar tan feliç de poder dir-li que l’estimava...», recorda Anguera. Pocs dies després, als 56 anys, va morir. Anguera va caminar fins al Macba, on dormien els seus amics, per anunciar-los la tràgica notícia. «No sé com, però ja ho sabien, Vicente sempre estava connectat amb tot el món», diu amb mig somriure. Avui, un parell de sabates blanques el recordaven a la plaça Nova, davant la Catedral de Barcelona. Perquè les sabates són, amb tota probabilitat, la peça que més utilitzen i gasten les persones del carrer.

La de Vicente és una de les 69 històries de les persones sense llar que van morir als carrers de Barcelona des d’octubre del 2020. La dada l’aporten diverses entitats socials que els van atendre. D’aquests, 17 vivien a l’asfalt. Tres d’ells van morir de fred. Entre ells, les històries de dos joves, l’Amine i el Mohamed. Un altre va morir en una baralla per una ganivetada. La majoria descansen en làpides sense nom, pagades pel servei de beneficència de l’Ajuntament de Barcelona. «El problema és que com que la majoria d’ells no tenen familiars no podem saber de què han mort. A més, a molts no els fan ni autòpsies», es queixa el director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets. Busquets insisteix que l’edat mitjana de la mort de les persones al carrer és de 55 anys, 27 menys que la mitjana de la ciutat. «És evident que viure al carrer escurça la vida», lamenta Busquets. Com cada any, l’entitat els recorda en una cerimònia al carrer. Algunes vegades apareixen familiars que no sabien que els morts en l’asfalt eren els seus fills, nets o veïns.