barcelonejant

Els cartells prohibits de la Mercè

Els dissenyadors Peret i Claret Serrahima es retroben amb les obres d’anunci de la festa major de Barcelona que els van ser censurades el 1992 i 2010

A1-125295595.JPG

A1-125295595.JPG / Ferran Nadeu (EPC)

8
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Els agraïments solen anar al final del text, però en aquest cas mereixen anar al primer paràgraf. Cal donar les gràcies als dissenyadors Pere Torrent, ‘Peret’ (Barcelona, 1945), i Claret Serrahima (Barcelona, 1950) perquè han acceptat posar amb els dos únics cartells de la Mercè censurats per l’autoritat competent en democràcia. En una formidable iniciativa de la Casa dels Entremesos (plaça de les Beates, 2), les dues obres s’exhibeixen com a colofó d’una exposició que reuneix cartells de la festa major de Barcelona des del 1871 fins a l’actualitat. A Peret li van vetar el seu el 1992. Les raons, les reals i les més suggerents, després. Serrahima va ser víctima de la censura en data més recent, el 2010, i va ser una gran llàstima, perquè la seva era una de les idees més divertidament boges que hagi tingut fins ara un cartellista de la Mercè. Passin, vegin i opinin, i, sobretot, moltes gràcies als dos per endavant.

Per ordre cronològic, primer, el 1992. Peret era llavors un artista més que consagrat. El cartellista de la festa, igual que el pregoner, s’elegeix en una pluja d’idees. No hi ha un concurs. Se selecciona un candidat i, excepte que algú pugui acreditar que li ha passat el contrari, i si és així que aixequi la mà, té plena llibertat creativa per realitzar la seva obra. Això va fer Peret.

Amb l’original de nou en braços per posar davant el fotògraf, Peret explica que amb el temps ha vist fermentar al seu interior tota mena de sospites sobre perquè aquella obra no va veure la llum del dia. Aquesta, per posar primer sobre la taula els antecedents, és una ciutat en què la seva ànima més conservadora es va escandalitzar el 1985 amb l’innocent cartell de Robert Llimós, un dibuix de traç simple en què un grup de gent ballava despullada, una cosa que, segons l’opinió de la premsa conservadora, semblava més aviat «una orgia amb prostitutes al Moll de la Fusta».

Havien passat set anys i la ciutat no només era olímpica, sinó que fins i tot va oferir al món una mascota dels Jocs Olímpics rupturista, però una cosa era mostrar despullat un gos i una altra de molt diferent el que potser per a alguns era la imatge semicubista i torsonudista de la mare de Déu de la Mercè en persona. No era el propòsit, diu Peret, però, si així es va entendre, recorda l’artista que la història de la pintura sacra, sobretot la bizantina, està molt ben assortida de representacions de la mare de Déu de la Llet, en què la protagonista, pit en mà, alleta Jesús de nadó.

La realitat, consultats els que van estar a la salsa d’aquella polèmica decisió (ni més ni menys que la primera censura d’un cartell oficial de la Mercè), sembla que és menys interessant. Llàstima. En el minúscul sanedrí que es va reunir per veure el quadro tot just acabat per Peret hi havia Francesc Vicens, primer director de la Fundació Miró, que va fer un breu però despectiu comentari que ningú, ni tan sols Oriol Bohigas, es va atrevir a contradir. Sembla que li va molestar el seu aire picassià.

Just en aquelles dates, Peret tenia oberta al públic al Convent dels Àngels una extensa retrospectiva de la seva trajectòria i, molt pillo i bastant enfadat, quan va saber que el seu cartell havia sigut desdenyat, el va penjar a l’exposició al costat d’una llegenda que informava que havia sigut censurat. L’acudit, perquè gairebé tot el té en aquesta vida, és que Bohigas va visitar la mostra i l’endemà va publicar un elogiós article sobre Peret, però va obviar dir que al calaix de la Mercè va quedar, en part pel seu silenci còmplice, un cartell excel·lent.

El segon episodi d’aquesta crònica comporta un salt en el temps fins el 2010, vaja, gairebé ahir, quan Claret Serrahima, entusiasmat per l’encàrrec que li va fer l’alcalde Jordi Hereu, va voler anar molt més enllà de fer només un cartell. El va sorprendre que la majoria de festivitats catalanes de l’any tinguin el seu dolç de referència, un tortell el dia de Reis, un pastís quadribarrat per la Diada i una mona de xocolata durant la Pasqua, per esmentar-ne tres de tants, i, en canvi, una festa major tan potent com la de Barcelona se celebrés sense moure el bigoti. Es va proposar omplir aquest incomprensible buit gastronòmic del calendari.

Va mobilitzar el gremi de pastissers i els millors caps de l’Escola de Pastisseria de Barcelona per trobar un dolç oportú i adequat per a la festa, una decisió que no mereixia ser presa a l’atzar. Va reparar en la figa com a ingredient central, una fruita de setembre, gairebé exclusivament de setembre, molt punyetera ella, ja que recollida de l’arbre és comestible pocs dies, amb prou feines els que dura una Mercè. És llavors extraordinària, incomparable, però, de sobte, decau i fermenta. No és, per tant, senzill treballar-hi en l’elaboració d’un pastís, però d’aquell repte en va sortir una recepta, una mena de saquets de figa que s’oferirien a les pastisseries de la ciutat durant la festa major.

«A l’ajuntament em pressionaven. ¿Què passa amb el cartell?, preguntaven. Jo els deia que això, després, que no es preocupessin. Seria el clímax. Els cartells als fanals i els pastissets als aparadors». Així ho recorda Serrahima. Sembla gairebé que es delecta.

Res de tot allò es va consumar. Seria fàcil imaginar que als despatxos municipals el primer esbós que van veure del cartell, perquè n’hi va haver uns quants, no gaire diferents els uns dels altres, a algú li va semblar una versió al·legòrica de ‘L’origen del món’, de Gustave Courbet, però en versió catalana. Aquest és un tron que, per cert, ja està ocupat, però si una fruita representa en la cultura popular local els genitals femenins aquesta és, de forma inqüestionable, la figa.

Els organitzadors de l’exposició de la Casa dels Entremesos van sospesar de broma la possibilitat de col·locar els dos cartells no un al costat de l’altre, sinó el de Peret a sobre i el de Serrahima, a sota, en el que hauria sigut una mena de pla americà molt graciós, però injust amb la realitat, perquè, de nou, les raons de la censura van ser el 2010 molt més prosaiques.

Cal rememorar el context. Per parafrasejar l’advocat Javier Melero, Jordi Hereu era en aquell moment un home que si muntava una funerària la gent deixava de morir-se. El seu mandat, i no sempre per la seva gestió, va ser una successió de catàstrofes. Va patir una monumental apagada elèctrica que en un calorós estiu va omplir els carrers de la ciutat de generadors de gasoil, va veure com la ciutat va tenir que proveir-se d’aigua arribada amb barco per culpa d’una sequera de proporcions bíbliques i, això sí, pel seu mal cap, va realitzar una consulta sobre el tramvia de la Diagonal que semblava organitzada pel seu pitjor enemic. I llavors, mig any abans de les eleccions, Claret Serrahima va ensenyar una primera aproximació del seu cartell.

«Veuràs, el món de la cultura mai et farà guanyar unes eleccions, però et pot donar l’empenta perquè les perdis». Ho diu algú que va ser espectador d’aquella censura del cartell i que, a més, dona per molt possible la versió d’Hereu, que assegura que no va tenir a veure res amb aquella decisió. És més, ni tan sols recorda haver vist mai el cartell. No costa creure-se’l per poc que se’l conegui. Mai va ser un polític a l’ús. No sap mentir. Una ‘rara avis’, vaja, tant que quan va deixar la política ni va sortir a les portes giratòries. La qüestió és, sembla, que algú va creure vetllar per ell quan li va dir a Serrahima que ja podia anar confeccionant un altre cartell ben diferent.

A Peret no li van donar aquesta oportunitat. A la Mercè del 1992 van recórrer a una fotografia de Manuel Esclusa i cas resolt. A Serrahima van tenir la deferència com a mínim d’explicar-li fins i tot la raó de l’ensurt que hi va haver als despatxos. Amb Hereu en hores políticament molt baixes, temien que la figa fos motiu d’acudits, que si «Hereu fa figa» o que si «Hereu és una figaflor».

Notícies relacionades

Vist amb perspectiva, potser aquell cartell ‘interruptus’ del 2010 és el narrativament més interessant de tota la col·lecció exhibida a la Casa dels Entremesos, perquè retrata a la perfecció un moment de sotsobre polític. Fins i tot serveix amb safata l’ocasió de repescar una formidable lletra de Pau Riba, una de les menys radiades, malgrat que és una formidable cançó. ‘Lluna robada’ es titula, i narra la història d’un guillat que puja a dalt d’un xiprer per robar la Lluna i passejar-se després amb ella pels carrers de la ciutat. «Rieu, mireu-me, divertiu-vos, tireu-me cèntims, cacauets, mofes, insults i tonteries, llenceu l’infern d’entre les dents, però procureu d’aconseguir-vos un paraigua ben resistent, perquè d’aquí a quaranta dies s’estriparà el cel amb un tro i caurà un enorme aiguat de figues que enfigassarà a tothom». Així va ser una mica el final de mandat d’Hereu . La qüestió és que fins i tot música podria haver posat Claret Serrahima al seu cartell. Quines coses.