Sants ja era una festa el 1292

Tothom sap qui va ser Àtila i gairebé ningú coneix Bleda, i no només eren germans, sinó que van ser reis dels huns conjuntament. Van compartir victòries i també la seva única derrota en el camp de batalla, però la glòria eterna se l’endú el primer, com Gràcia amb les seves festes, que com cada agost se celebren com si el món s’acabés demà, és a dir, una festa major de Sants dies després. Al rescat de Sants, el Bleda dels barris, ha sortit aquest any una nova joia editorial d’Efadós, responsable d’una col·lecció que, sota l’epígraf de ‘Catalunya desapereguda’, comença a ser molt més que una institució. A ‘Sants, la festa major’, Albert Torras Corbella ha reconstruït els alts i baixos de la festa del barri des de l’aparició de la fotografia, durant la segona meitat del segle XIX, fins a mitjans del XX. El resultat és un relat històric molt oportú ara que, per culpa de la pandèmia, la festa s’ha reduït a la mínima expressió.

El ressò del que ha passat a Gràcia, és a dir, aquesta boja ocurrència de posar fi al toc de queda en ple equador de la festa, encara ressona, tant que el temor natural a Sants és que la processó del sant ‘botellon’ desfili aquesta setmana pels seus carrers. A l’espera que no passi el pitjor, el llibre de Torras té la gran virtut que contextualitza el que està en joc, una tradició que es remunta, en la seva versió més primigènia, a 1292. «En realitat, perquè hi hagi una festa major n’hi ha prou amb un patró, en aquest cas, sant Bartomeu, un ciri i que algú celebri una missa», diu l’autor. Les ganes de ballar venen de sèrie en l’espècie humana, així que amb aquests ingredients és inevitable que acabi per cristal·litzar una festa major ‘comme il faut’.

Probablement, en els primers segles de la festa els canvis d’un any a l’altre van ser imperceptibles. Torras repesca en el llibre, evidentment, la figura ineludible de Francisco Zamora (1757-1812), a qui els historiadors deuen tant. Com a funcionari de l’administració central, va recalar a Barcelona el 1784 amb un càrrec oficial que realment cridava l’atenció, Alcalde del Crim de l’Audiència Reial de Catalunya, i, entre altres encàrrecs, va rebre el de radiografiar la regió. Va enviar així uns qüestionaris a cada localitat per conèixer al detall les seves característiques, entre les quals, les seves tradicions, i és per això que se sap que a finals del segle XVIII a Sants al matí se celebrava una breu processó, una missa i s’escoltava un sermó, i a la tarda, es ballava. També se celebrava una carrera de burros, si és que van respondre seriosament a Zamora.

El moment en què la festa major de Sants, com la de Gràcia i també la de Ciutat Vella i moltes d’altres més, va començar a tenir com a senya d’identitat la decoració d’alguns dels seus carrers és més incert, però la recopilació fotogràfica que ha portat a terme Torras testifica una cosa, com a mínim, més interessant. Al principi, les ornamentacions eren vegetals, els enramats, una mena d’adoració pagana de la naturalesa que el catolicisme va acabar per integrar al seu calendari litúrgic. Les alfombres de flors que encara es confeccionen en alguns pobles són el vestigi més notable d’aquella tradició, però el que a Sants es feia, com a Gràcia, era franquejar els accessos als carrers amb branques i vegetació penjant.

Explica en el seu llibre l’autor, perquè així ho revela l’examen de les fotografies, que el canvi fonamental es va produir al voltant dels anys 20 del segle passat, quan, potser per l’impacte que van significar les grans produccions de Hollywood, es va obrir la meta de les decoracions temàtiques, com si a cada carrer visqués un Cecil B. DeMille en potència.

Allò va desencadenar, si és que no passava ja, les sanes rivalitats entre els carrers per despuntar per sobre dels altres, una cosa que, si es pren literalment al peu de la lletra, va aconseguir com ningú el carrer d’Alcolea el 1945. Després del parèntesi de la Guerra Civil, que va reduir la festa a una tènue brasa sota les cendres, els primers anys del franquisme no van suposar, com es podria erròniament suposar, un ensopiment festiu. Van tornar les decoracions i, aquell any, el 1945, els veïns d’Alcolea van aixecar enmig de la calçada una rèplica del monument a Colom de com mínim set pisos d’altura. Va ser, i encara és, el no va més. El 1952, el carrer Jocs Florals va erigir una torre Eiffel, que de nit sembla que era un gran espectacle, però no va arribar ni de lluny a la gesta anterior d’Alcolea. Com cantava Javier Krahe en el seu ‘hit’ Villatripas (un duel entre dos pobles per veure qui aixeca el millor monument), «l’erecció no va estar malament, va satisfer al personal», però no aguantava ni de lluny la comparació amb la d’Alcolea.

Notícies relacionades

Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

El dia que el Rei va assenyalar Arturo

A la seva manera, les fotos de cada dècada que Torras ha aconseguit rescatar per a aquesta nova perla editorial d’Efadós són un retrat sociològic de cada moment, no només a Sants, sinó a tot el món. L’impacte que va suposar la troballa de la tomba KV62 al Vall dels Reis d’Egipte el 1922, última casa de Tutankamon, va reverberar durant anys. En 1932 Boris Karloff es va caracteritzar de temible mòmia i el 1934, el carrer de Premià de Sants es va sumar a l’egiptomania amb una celebradíssima decoració sobre els faraons. En altres ocasions, en canvi, la festa s’anticipava al que estava per succeir, com el 1964, quan el carrer de Canalejas, cinc anys abans de la data assenyalada, fantasiejava amb l’arribada de l’home a la Lluna.

Aquella edat d’or, en una desafortunada alquímia, es va convertir en plom en els anys 70, una dècada estranya, creativament excepcional després de la mort de Franco, però pèssima per a les tradicions, que no van tornar a ser reivindicades fins a ben entrats els 80. Això ve al cas per la interessant conclusió final a la qual Torras ha arribat després del seu treball d’investigació. Sosté que, decoracions, música i atraccions de fira al marge, una festa major és, sobretot, una excel·lent cola social. És un moment perfecte per socialitzar. En tots els sentits del terme. El 1842, per exemple, després d’uns forts xàfecs al Baix Llobregat, el diari ‘El Constitucional’ va ressenyar que «la festa major de Sants ha sigut molt freqüentada i brillant malgrat la catàstrofe del Llobregat, que ha impedit a moltes noies boniques assistir-hi». I més recentment, Torras recorda l’ocorregut el 2019, quan el carrer de Guadiana va voler recrear un ambient mexicà i, amb bon criteri, va demanar ajuda a la comunitat d’aquell país resident a Barcelona, que cap allà va anar per ajudar en el que fes falta. En una ciutat en la qual una quarta part de la població ha nascut a l’estranger, els espais en els quals bastir ponts de convivència són encara menys dels desitjables. Les festes veïnals, com les de Sants, ho són. Diguin ara si aquesta festa major es mereixia o no un llibre.