Torre Llobeta: història d’una ocupació popular (i un desallotjament municipal) increïblement desconeguts

La Fina anava vestida de gala, a una no se li casa un fill cada dia, però allà estava, lluitant. La Torre Llobeta s’havia de defensar. També hi havia el seu fill, de fet, que no va poder arribar al seu propi casament. Un casament que no va arribar a celebrar-se (no aquell dia, sí després, la història va acabar bé), perquè el nuvi va sortir de la lluitada masia que dona nom a la barriada emmanillat, igual que la resta de veïns que l’ocupava i que l’havia cuidat i rehabilitat amb les seves mans per no deixar-la caure. La Fina havia fet fins i tot cortines per a les finestres. Aquest episodi –els veïns eren desallotjats per un grup especial d’antiavalots de la Guàrdia Urbana el 16 de març de 1983 en una acció molt discutida ja aleshores per la seva contundència– ha sigut l’escollit per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris per destacar a la placa de la Torre Llobeta, en el marc de l’acció ‘Recuperem la Memòria’, col·locada aquest divendres al matí per un grup d’activistes de la història popular del districte, que es van passejar pels llocs més emblemàtics de Vilapicina i la Torre Llobeta ‘armats’ amb un pot de cola i un pinzell.  

En aquest edifici, que malgrat que fa dècades –des de molt poc després del sonat desallotjament– que és un centre cívic municipal no va ser adquirit per l’ajuntament fins l’any passat –una cosa que va descobrir el president de l’Arxiu llegint el butlletí municipal– es va crear l’associació de veïns (es va formalitzar, de fet, per defensar l’espai). Allà hi van estar 20 anys –de 1963 a 1983–, com es recorda en una placa a l’interior del centre cívic; a l’única masia que queda dempeus en aquesta barriada, al seu dia on hi havia més masies de tot el districte de Nou Barris, com recorda Jordi Sánchez, president de l’Arxiu.

Recorda la pionera ocupació (i desallotjament policial) de la Torre Llobeta, Joaquín Forns, president de l’associació del veïns Torre Llobeta-Vilapicina, un dels quatre membres del Comando per la Memòria. Cadascuna de les plaques –aquest matí en col·locaran cinc– són rajoles quadrades, petites, amb una petita fotografia i un petit text. Ja han fet diversos barris i de moment totes les plaques segueixen al seu lloc.

(Des)catalogacions a mida

Una altra de les plaques al barri que a aquest particular comando li fa més il·lusió col·locar és la de Can Sabastida. És també la que més els costa decidir on enganxar-la exactament. D’una banda perquè Can Sabastida ja no existeix i, de l’altra, perquè al seu lloc hi ha blocs de pisos privats i tampoc volen tenir problemes amb ningú. Finalment, troben el forat perfecte i fan el treball en equip, Arnaldo Gil Albacete, activista de l’Arxiu, treu un pinzell de la butxaca posterior del texà i posa cola a la paret i el seu company Antonio Silva, de l’associació de veïns del Turó de la Peira, s’encarrega de rematar la jugada.

Sánchez assenyala el que posa a la placa, que Can Sabastida era una finca catalogada que va poder enderrocar-se perquè el seu propietari va demanar a l’ajuntament descatalogar-la per poder demolir-la i construir-hi. I va passar tant una cosa com l’altra.

Recordar llocs que ja no existeixen

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

I la de Can Sabastida no és l’única placa per recordar un lloc que ja no existeix. N’han col·locat una altra, molt a prop de Can Basté, al lloc on s’aixecava la fàbrica de Les Mantellines, de la qual ja no queda res, però des de l’ Arxiu, en complicitat amb l’associació de veïns, no es resignen a veure-la desaparèixer de la memòria col·lectiva, sobretot mirant cap a les generacions futures; igual que les mobilitzacions per demanar solucions a les freqüents inundacions que patien a la riera d’Horta, també recordades en una altra de les plaques.

El joc de les plaques

A l’Arxiu tenen la intenció de, quan acabin de senyalitzar els 13 barris del districte –encara tenen feina–, inventar un joc perquè els veïns surtin al carrer a fer la ruta pels diferents barris i trobar les senyalitzacions –unes cinc per barri– i, sobretot, a conèixer les històries que hi ha darrere de cadascuna. Ho comenten en el passeig entre placa i placa –passeig que acaba a les Cotxeres, on recorden que allò és avui un equipament públic gràcies a la tenaç lluita veïnal. També comenten, contents, que finalment la força veïnal ha aconseguit guanyar la batalla a la masia de Can Valent, aquí al costat, a Porta. La proposta de reformar l’abandonada masia –abandonada per l’administració, no pels veïns– ha sigut un dels projectes guanyadors dels pressupostos participatius i sembla que a la fi, la seva lluitada reforma serà una realitat en els pròxims anys.