Model de ciutat

El futur imperfecte de l’Eixample

Urbanistes, ecòlegs i experts en mobilitat discuteixen el futur del districte central de Barcelona sense una fórmula homogènia sobre la taula

El futur imperfecte de l’Eixample

Archivo Histórico de la Ciudad

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Billy Lambe va ser el primer entrenador del Barça. Es va fer càrrec de l’equip el 1912. Li va passar una mica com a Ildefons Cerdà amb l’Eixample, que al no tenir antecedent el marge d’error era infinit. Tots dos van poder projectar partint pràcticament de zero, ja fos un planter de futbol o la nova centralitat d’una ciutat que no va tenir altre remei que expandir-se perquè dins de les muralles el greixum gairebé caminava sol pel carrer. Comparin amb el present. Qualsevol tècnic que avui es faci càrrec del FC Barcelona té més de 120 anys a l’esquena, observant-lo, i qualsevol moviment s’analitza amb lupa. Amb l’urbanisme passa el mateix, ja que la capital catalana, que com deia Josep Lluís Núñez és una ciutat que porta el nom del club que ell va presidir entre el 1978 i el 2000, té poc marge per generar nous espais públics (ja saben, mar, muntanya i dos rius) i l’única alternativa és reinterpretar el que es va fer en el passat. Això és precisament el que passa a l’Eixample. I com a l’esport rei, el debat no és homogeni.

Aquest dimarts han començat unes jornades que sota el títol de ‘L’Eixample i la metròpoli de Barcelona: una cruïlla de futurs’ intenten donar una mica de llum sobre el futur del districte que Cerdà va projectar fa més de 160 anys. Els estalviarem el pal històric, però recordin que l’urbanista no va guanyar el concurs municipal (el vencedor va ser el pla radial inspirat en París plantejat per Antoni Rovira i Trias) i que va ser Madrid qui va acabar imposant la proposta de Cerdà. El cas és que la pandèmia, les noves prioritats urbanes i socials, la contaminació de l’aire i el debat sobre la mobilitat del demà han derivat en un debat enverinat sobre el model de ciutat, una cosa molt grossa que quan surt a escena obliga a recordar la transformació prèvia als Jocs, la recuperació del litoral, la política d’escales mecàniques a barris verticals, l’obertura de la Diagonal al mar, les superilles, la recuperació de Glòries o la gran cicatriu ferroviària de la Sagrera, entre altres intervencions que acaben configurant l’ADN de la ciutat.

Per això s’ha obert el meló sobre què fer amb l’Eixample, on es concentra l’aire més brut (l’estació meteorològica sempre és la que aporta pitjors dades, juntament amb la de Gràcia), el trànsit més dens i la contaminació acústica. En el debat d’aquest dimarts havia de participar Carlos Moreno, el pare de la teoria de la ‘ciutat dels 15 minuts’ de París. Però no ha pogut ser. Hauria versat sobre la ciutat policèntrica en què tot el necessari per al benestar social sigui a un quart d’hora de casa. Aquí, amb els barris que van ser pobles, sembla un pla molt més plausible. Però a pocs minuts de l’acte, ha excusat la seva presència.

Mons perillosos

Sí que ha intervingut el catedràtic d’Urbanisme de la UPC Miquel Corominas, un home ja veterà i això sempre és sinònim, i és d’agrair, de parlar sense gaire filtre. La seva tesi és que l’Eixample està bé com està, amb un bon equilibri entre ús residencial i d’oficines, amb una orientació ideal respecte al sol, amb un clavegueram (els fans de Monty Python recordaran ‘La vida de Brian’) . Aposta per perdurar el model actual abans d’entrar, ha defensat, «al perillós món de les superilles, que són al contrari que el projecte de Cerdà perquè és incompatible amb alguns dels elements més significatius de l’Eixample, com són el disseny dels carrers i l’homogeneïtzació de la xarxa viària». Sí que s’ha queixat amargament del que ha denominat com a «carril Amazon», és a dir, la gran quantitat de furgonetes de repartiment que fan el porta a porta no només a comerços sinó també a domicilis. Va bé recordar que el transport de mercaderies suposen el 20% del trànsit i el 40% de les emissions derivades de la circulació, així que té sentit, com ha suggerit, que els productes es recullin en una central logística que quedi a prop de casa per evitar tant tràfec i ocupació de carrils en vista de la falta de places de càrrega i descàrrega.

Notícies relacionades

Carolyn Daher, experta en planificació urbana, medi ambient i salut de ISGlobal ha aportat la visió més vinculada al benestar de les persones. Ha recordat que aquesta no és només una qüestió física o mental, ja que també té molt a veure amb l’entorn. El de l’Eixample, ha sostingut, no és gaire sa per culpa de les emissions contaminants i el soroll dels automòbils i les motos. Ha recordat que el pla Cerdà era «en essència una intervenció de salut», però l’«ocupació dels espais públics (patis d’illa, per exemple) i el model de mobilitat ho ha distorsionat tot».

Dimecres es parlarà sobre eixos verds, model econòmic i mobilitat. No esperin una encaixada i tots d’acord. L’Eixample, com el Barça, és més que un districte.