La restauració de Barcelona es rebel·la: «Aquestes ajudes no ajuden»

El Ministeri d’Hisenda va destinar aquest import inicialment per a 95 activitats (inclosa l’hostaleria), que cada comunitat autònoma podia distribuir entre més sectors, tot i que sempre segons els requisits establerts pel Govern. A Catalunya es va fer extensible a 191, que sumaven gairebé 190.000 empreses, entre les quals s’alineen els àmbits de l’hostaleria i l’oci, els més afectats, amb el turisme, per la pandèmia. Els consellers d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, i Empresa i Treball, Roger Torrent, van explicar aquest juny a l’obrir el termini de tramitació els beneficis d’aquesta distribució, acordada amb agents socials del territori i enfocada a empreses «viables i que han patit endeutament».

Fins aquí, molts podrien creure’s beneïts per la injecció, que sobre el paper aniria dels 3.000 als 200.000 euros en funció del volum de l’empresa i les seves pèrdues durant la crisi sanitària. Però la lletra petita ha sigut una bufetada per a molts operadors de bars i restaurants de Barcelona, els primers a aixecar la veu. Lluís Peláez, administrador d’El Paraigua, explica que amb el negoci assetjat per tanques i fins i tot temporalment sense terrassa, els números del 2019 van ser vermells, sense que això impliqués la no-viabilitat de l’empresa familiar. Mig segle hauria de servir per acreditar-lo, diu. Voldrien que continuï en mans dels fills i nets, però quedar-se sense els 66.000 euros que calculaven que els podrien haver correspost suposarà una càrrega de futur. «Hem de pagar 150.000 euros de crèdits, o sigui que caldrà facturar més que mai per viure i pagar els deutes», es lamenta davant un «panorama complicat».

Filtres inadequats

Peláez no dubta que les ajudes «estaven ben plantejades», ja que pretenien afavorir la supervivència d’empreses solvents i no de les ja condemnades abans de la pandèmia. Però posar en el punt de mira només l’exercici del 2019 s’ha convertit en un absurd, afirma, com el Rubén, soci de cinc restaurants però que es quedarà sense aportacions per a la meitat pel mateix motiu. L’any previ a la pandèmia va ser dur per als establiments de Ciutat Vella, explica, davant els problemes d’inseguretat, robatoris i mobilitzacions que van castigar la zona. Els seus números van ser negatius en dos casos, per pocs diners i amb grans facturacions, però s’ha quedat fora de joc, malgrat esperar més de 100.000 euros per a cadascuns. El titular de Viana i Cera, 23, entre altres, afirma que «tots són viables» i que amb gran esforç personal han aconseguit estar al corrent de pagament o fraccionar-los per afrontar-los, de vegades amb ICO, d’altres amb els seus estalvis. «No pots tenir deutes vençuts un any amb un proveïdor perquè deixaria de servir-te», exclama, sense entendre que els deutes abonats no comptin.

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

I és que l’altre requisit maleït, opinen, és el de deure més de 4.000 euros a entitats bancàries, proveïdors, llogaters..., però vençuts. O sigui reclamats i sense pagament. Des del Gremi de Restauració de Barcelona consideren que molts petits operadors han fet servir «el seu patrimoni o estalvis per tirar endavant», quedant ara exclosos. Com en el cas de Joan Anglès (Crosmas Clínic), que va optar per intentar posar-se al corrent amb els seus diners particulars i ara no l’«ajudaran en res». «És injust perquè no haurien de mirar la situació de cadascú, sinó només haver patit pèrdues tot aquest temps». Igual que Francisco Fernández –titular d’El Trencadís, entre altres–, que després d’acumular un saldo pendent de 30.000 euros en lloguers va optar per vendre una propietat abans d’endeutar-se més. «Pagues per no fer la bola més gran», diu, sorprès que l’esforç l’hagi deixat sense recompensa. Al final rebrà només «qui s’ha endeutat al màxim», moltes vegades per falta d’empenta empresarial, experiència o simple «egoisme». D’aquesta manera, no es prioritza la viabilitat real, insisteix.

Una víctima destacada de les dues situacions és el xef i empresari Albert Raurich, que té 12 anys de bona gestió en el seu cèlebre Dos Palillos, tot i que el balanç del 2019 fos negatiu només perquè van destinar una part de l’import facturat per amortitzar el deute d’haver llançat poc abans el Dos Pebrots. Però Hisenda «només mira el número final», exclama. «És vergonyós, perquè havent facturat l’últim any (pandèmia) un 90% menys, ens quedem fora per aquesta situació de l’any anterior». També ha dedicat un alt crèdit ICO a pagar totes les despeses «sense deure un euro a ningú, només al banc». I justament per estar al corrent, ara resulta perjudicat. «El sistema premia només els que han sigut irresponsables». No dubta que si la crisi es repetís, molts optarien directament per la suspensió de pagaments.