Albert Isern, dissenyador: «Colau ha treballat molt perquè el disseny de Barcelona es degradés»

Vostè va fer 81 anys fa una setmana. ¿Pesen? Un s’acostuma a tot.

Ja està vacunat. Les dues dosis.

¿Com ha viscut la pandèmia? He intentat portar-la d’una manera normal: portant-me bé, transgredint en moments puntuals. Sí que pesa el nou estat anímic general: veure el teu entorn, la gent que ha patit i la que ha mort. La incertesa. Crec que tots ho hem viscut una mica igual

¿Viu sol? Sí, visc sol, però tinc parella. Durant el confinament, l’anava a veure, ella viu a Barcelona. Em vaig fer un document d’autoresponsabilitat: anava a cuidar una senyora gran i la cuidava tant com podia.

Vostè és de la generació que va néixer a l’acabar la guerra, va viure la postguerra i la prosperitat que va anar arribant. ¿Creu que els joves d’avui, sense guerra ni postguerra, viuen un moment de gran dificultat? Els joves ho tenen molt més complicat tot. D’entrada, perquè no venen, com veníem nosaltres, d’una vida dura. Tot anava a millor i ara tot va a pitjor. Els qui es volen dedicar de veritat a alguna cosa s’hi esforcen molt i els resultats són lamentables. Jo vaig començar a fer disseny perquè no sabia gaire bé què fer. Però, en tot cas, al diari trobaves un anunci: es necessita dibuixant publicitari. I pagaven bé.

I ara un jove amb carrera i màster pot tenir molts problemes per trobar qualsevol feina. És lamentable i desmoralitzador. L’ésser humà és egoista per naturalesa, sabem qui mana en aquest món. S’obsessionen amb els diners. Una cosa és que hi hagi diferències, i una altra són les brutalitats d’ara. Si ni els governants poden dominar aquesta situació.

Vostè comença a treballar com a dissenyador gràfic a finals dels 60. ¿És quan el sector inicia la seva etapa daurada? Barcelona sempre ha tingut una tradició potent, i només cal remetre’s als grans cartellistes modernistes, els cartells de Cordorníu, d’Anís del Mono. Hi va haver dues influències clares: el teixit industrial i comercial, en altres llocs d’Espanya no passava, i la proximitat amb Europa; vam absorbir les noves tendències. Després d’aquest gran precedent van venir la guerra i la postguerra: gairebé tot es va perdre. I a finals dels 60 es va recuperar.

I va irrompre la figura del dissenyador. Tot i que tres segles enrere hi havia l’Escola Gratuïta de Disseny, en el disseny gràfic modern la primera escola és la Massana, el 1967. El 1961 va sorgir ADG-FAD.

¿Què és un dissenyador? És el que fins aquells anys era un dibuixant publicitari, un dibuixant d’impremta. Una sèrie de gent, la generació prèvia a la meva, va sortir a l’Europa civilitzada, va ser professionalment a Suïssa, a París, i va veure que allà la de dissenyador era una professió consolidada. Hi van i tornen. Es troben i formen la primera agrupació de disseny, ADG-FAD. Van formar un nucli molt potent i el disseny va fer un boom aquí. Van ser els primers a establir els premis Laus, que ara han fet 50 anys. Vaig ser president de l’ADG-FAD a la segona fornada, es deia Grafistes FAD i ho vam canviar a Associació de Dissenyadors Gràfics, un terme més vinculat amb la tradició anglesa.

¿Què aporta un dissenyador gràfic? És l’artífex del disseny gràfic, que és un fenomen de presència social molt potent. No són dibuixets perquè sí. És un llenguatge que vehicula missatges diversos, consignes ideològiques, propostes comercials, amb una sintaxi pròpia, una configuració dual: un repertori lingüístic, els textos, i un d’icònic, les imatges, conjugats. En pocs mitjans d’expressió es dona aquesta conjugació, la potència de comunicació de la qual és brutal. És una comunicació interessada per aconseguir una informació o un canvi d’actitud del receptor. No enganyem ningú: quan algú veu un anunci sap que li volen vendre una història. I és una comunicació no buscada, no busques anuncis, t’apareixen, per tant, perquè funcioni, la comunicació interessada ha de ser interessant.

¿Què ha variat des d’aleshores? L’allau d’imatges que tenim a l’abast. Mai abans havia passat. La finalitat sempre és aconseguir el bon disseny. Hi ha disseny bonic que no serveix i disseny dolentíssim que funciona, però pol·lueix, és lleig, molesta. El bon disseny ha de complir dues premisses: que comuniqui de forma eficaç els seus objectius, la funció, i aporti un plus de qualitat gràfica, la forma. Si no hi ha funció, el disseny és dolent, i si no hi ha forma, també.

¿On es va formar vostè? Vaig començar a la Massana. Vaig portar uns dossiers i em van posar als últims cursos. Vaig ser-hi dos anys i vaig passar a ser ajudant de professor. I després vaig ser professor.

¿La docència és bàsica per estar actualitzat? Sí, quan vaig veure que em repetia ho vaig deixar. Vaig ser nou anys a la Massana.

El disseny va tenir molt pes en la transformació de Barcelona. Moltíssim. Ara trobo moltes carències en el disseny de la ciutat. El panorama urbà és molt millorable.

¿Quan va canviar la situació a pitjor? Colau ha treballat molt perquè el disseny de la ciutat es degradés. Em sap greu, perquè Barcelona no mereixia aquestes últimes piruetes, ja no de l’alcaldessa sinó del seu equip. ¿Qui forma aquest equip?

¿Li falten dissenyadors pròxims al Govern de la ciutat? Si n’hi ha, callen. El que més m’ha disgustat és l’evidència de la banalitat de les nostres institucions. M’ha molestat. Després pots entrar en els detalls. Les terrasses són indignants, algunes a tocar dels cotxes. Aquest Disneyland de formes i colors que han fet: costa fer-ho tan malament. Les superilles no les he experimentat gaire. Hi ha una política general d’aversió total al cotxe, a partir d’això hi ha de tot.

L’ajuntament remarca que la contaminació causa morts cada any. Els cotxes són proscrits. No s’adonen de la seva funció social. Jo no puc anar en patinet. I es crea el problema que en aquests carrils es concentraran tantes bicis, patinets. Hi haurà accidents, ja n’hi ha hagut.

¿Caldria enviar dissenyadors a Colau? A Barcelona hi ha associacions, parlem amb aquesta gent, seriosament, no per cobrir l’expedient.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

La nova Barcelona va portar els turistes, i ara molts barcelonins afirmen que n’hi ha massa. ¿Era inevitable? No sé si inevitable, però llavors era volgut. No podíem preveure el després, però llavors Barcelona va aparèixer al mapa del món. És una joia de ciutat. Costa destrossar-la. I fa mal veure-la. Pobre Barcelona, torna molt a canvi de poc.

¿Això que no li agrada es pot revertir? Pagant la gent, sí. Tot es pot revertir, però a costa d’uns diners.