barcelonejant

Una humil proposició: dissecar Barcelona

El Taxidermista, botiga mítica de la ciutat, reviu la seva història a través d’un llibre d’edició col·laborativa i marca el camí contra l’oblit del que aquesta ciutat va arribar a ser

Barcelona 1987- El Taxidermista de la Plaça Reial Foto: PEPE ENCINAS

Barcelona 1987- El Taxidermista de la Plaça Reial Foto: PEPE ENCINAS / © Pepe Encinas pepe@pepeencinas

Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Cal dissecar Barcelona. No és una broma. És una proposta molt seriosa. No es tracta, aclarim-ho abans que res, de buidar els òrgans vitals i el múscul de la ciutat i després omplir de palla la pell (una cosa que en certa mesura, des de fa anys, practica el contuberni turísticoimmobiliari internacional), sinó de dissecar-la metafòricament. Això és exactament el que pretén, segons es miri, el ‘verkami’ que acaba de posar en marxa Núria Viladevall, besneta de Lluís Soler Pujol, aquest transsumpte real de l’Onofre Bouvila de la mendoziana ‘La ciutat del prodigis’ que el 1887 va deixar la Catalunya interior i va venir a Barcelona, on va acabar fundant una llegenda comercial, el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, que per als barcelonins de diverses generacions i fins a 1990 va ser simplement El Taxidermista. Vaja, ni més ni menys que un mite local.

S’ha escrit moltíssim sobre la mort, per les més diverses causes, de les anomenades botigues emblemàtiques de Barcelona. La degolladissa ha sigut tan accentuada que ha generat fins i tot l’aparició d’un nou subgènere periodístic, l’obituari comercial, un repàs del local desaparegut, ja sigui un cine, una camiseria, una llibreria, un restaurant, un ‘skating’ o un meublé. Es fa molt difícil imaginar que els negocis que habitualment agafen el relleu per vendre després al mateix local des de fundes de mòbil a, com diria Borges, vulgaritats de luxe, aconsegueixin algun dia un d’aquests molt merescuts comiats en la premsa.

Però aquests obituaris de botigues són poca cosa al costat de l’artefacte que maneja Viladevall, un llibre coral que explora exhaustivament la història del Taxidermista i, de forma inevitable, 101 anys de la vida de la mateixa Barcelona. Vistes les galerades i a falta que el ‘verkami’ arribi a bon port, cal reconèixer que el llibre serà una meravella.

Dissecar Barcelona podria consistir en això, tenir per a la posteritat un relat minuciós i ben travat de botigues que ja no estan i que tant van fer quan hi van ser, com aquesta, que quan la plaça Reial va ser la seva segona llar, ja que va néixer originalment al carrer de Rauric, va ser lloc de trànsit de personatges coneguts de totes les arts (Gabriel García Márquez, Joan Miró, Josep Maria de Sagarra, Salvador Dalí, Ava Gardner...), però que sobretot va ser un lloc únic i irrepetible.

Allà es van dessecar (s’ha de tenir en compte les dimensions de l’assumpte) no un, sinó fins a dos elefants de la ciutat, l’Avi (un transgènere zoològic ‘avant la lettre’, perquè en realitat era una femella) i la Perla, la paquiderma nazi, un regal de les autoritats del Tercer Reich alemany a la feixista Espanya de 1944 en senyal d’amistat, i al seu dia es van vendre també, a qui pogués pagar-se el caprici, trofeus de l’ètnia shuar, dit de forma políticament incorrecta, caps reduïts de jívaro, dels autèntics, no aquests que els indígenes amazònics falsificaven amb pell de porc quan van descobrir que els descendents dels antics conqueridors eren gent fàcil d’enredar amb regalets.

El que ve a continuació en aquest paràgraf hauria de ser motiu d’una altra crònica, d’acord, però és molt difícil resistir la temptació de ressenyar aquí, a tall de parèntesi, que fa només 11 anys, abans que la política catalana s’acostés insensatament a Gargantúa i es tragués més enllà de l’horitzó de successos (dit d’una altra manera, es va posar al forat negre del procés), la Generalitat del tripartit va entregar un milió d’euros a la nació shuar perquè conservés el seu preciós bilingüisme i els dirigents d’aquesta comunitat amazònica van correspondre al gest regalant una llança ritual a Josep-Lluís Carod-Rovira, quan la repera hauria sigut que l’obsequiessin amb un cap. El que deia, material per a una altra crònica.

La qüestió és una altra. És el Taxidermista i el fenomenal relat que sobre aquesta botiga han construït per al llibre, entre altres, historiadors de la ciència com Miquel Carandell i Alfons Zarzoso, enciclopèdies errants com Lluís Permanyer, artistes com Vicenç Altaió i Cristina Sampere, galeristes audaços, com Artur Ramon, professionals de la ciència, com Carles Curto Milà i José Pardo-Tomás, inclassificables com Salvador Pérez Moreno (creador de la inaudita i indispensable web Taxidermidades) i fins i tot la besneta del fundador, la Núria, que a través de les olors de la botiga com la va conèixer de petita (olor de fusta, de trementina, de cianur, de sang...), recorda amb una prosa envejable deliciosos records de l’establiment, com aquell dia que amb gran naturalitat i com si fos un incident comú, un agent de la Guàrdia Urbana va entrar a la botiga per avisar que se’ls havia escapat una serp i que estava enroscada als fanals gaudinians de la plaça Reial.

La plaça Reial, al fons, vista a través dels vidres de la botiga. / © Pepe Encinas pepe@pepeencinas

Una botiga de taxidèrmies i col·leccions geològiques deu semblar avui dia una cosa passada. El curiós és que ho és a Barcelona, però no encara a París i Londres, però al seu temps va tenir tot el sentit del món. Cal fugir del presentisme.

El Museu Pedagògic de Ciències Naturals va obrir les seves portes per primera vegada el 1889, així que pot semblar que ho va fer al caliu de l’Exposició Universal de 1888, però aquesta seria una mirada miop. L’últim terç del segle XIX i l’alba del XX va ser el súmmum per a la ciència. Darwin va revelar que les espècies evolucionaven i Wegener que els continents es movien. Amb aquest teló de fons, Lluís Soler Pujol va aconseguir que la seva botiga fos gairebé un lloc d’obligatòria peregrinació per conèixer més sobre tot aquest nou saber.

La taxidèrmia no era cap misteri a aquestes altures, per descomptat. Eludir la putrefacció per conservar animals era una tècnica coneguda des de feia segles. En alguns monestirs, per exemple, era comú presumir d’algun cocodril penjat d’una biga com si fos la bèstia derrotada per un sant o com a mostra dels horrors que esperaven a l’infern als pecadors. La col·lecció de llangardaixos de Montserrat, només per remarcar aquest detall, sembla que era de categoria fins que les tropes napoleòniques van saquejar el lloc. Però Soler Pujol va portar l’ofici a un altre nivell. Primer, perquè va aprendre la tècnica al taller de Francesc Darder, per dir-ho d’alguna manera, el Balenciaga de la taxidèrmia. I segon, però no menys important, perquè durant un temps es va formar com a escultor en un establiment d’imatgeria religiosa, així que no s’ha de menysprear la hipòtesi que algun lleó, os, esquirol o periquito –ja que fins i tot les mascotes domèstiques eren dissecades pels seus amos–, tingués un cert aire de Sant Sebastià assagetat.

L’antiquari Víctor Gómez, al costat d’un dels goril·les que van enlluernar el públic al Taxidermista, en una de les seves tintinesques botigues./ Danny Caminal

Notícies relacionades

Menys com James Stewart, que es presenta per error a la taxidèrmia d’Ambrose Chapell a ‘L’home que sabia massa’ i acaba barallat amb mitja plantilla per a gran perill d’un peix espasa i un guepard, a aquell negoci de la plaça Reial s’anava per tot, a comprar i vendre, aprendre, tafanejar i, per descomptat, veure el que mai s’havia vist a la ciutat. Molt abans que el Zoo de Barcelona tingués goril·les, l’únic cara a cara al que els barcelonins podien aspirar era el d’una parella d’exemplars d’aquesta espècie que s’exhibia a l’aparador, una femella que anys després va acabar venuda al Japó i un mascle que, per a més inri, portava sota el braç un noi com qui porta la barra del pa. Les cues s’allargacen al carrer de Ferran. No era per a menys. El Taxidermista, com l’emperador August l’any 10, que va portar per primera vegada un tigre a Roma, era, a més d’un negoci la mar de seriós, una ‘wunderkammer’ en tota regla, un gabinet de curiositats en el qual fins i tot l’impossible semblava a l’abast de la mà. Per això, quan als anys 70 va córrer la veu que tenien una sirena dissecada, molts barcelonins s’hi van deixar caure per saber si era veritat.

Només per rematar el que proposava al principi. Llibres com aquest són gairebé una imperiosa necessitat, encara que sigui per conservar taxidermitzat en paper el que van ser moltes botigues d’aquesta ciutat abans que els del contuberni la dissequin de veritat.