28 set 2020

Anar al contingut

EXPOSICIÓ AL MUSEU BLAU

'Micos', una monada, recala a Barcelona

Andrew Kitchener ha esperat durant 20 anys que la Parca visités als zoos el més selecte de la gran família primat per programar una exitosa mostra de gira pels dos hemisferis

Carles Cols

'Micos', una monada, recala a Barcelona

Manu Mitru

Aviat és Nadal, temps de retrobament amb la família, i que oportú que és, com sempre, el Museu Blau, que ha convidat a la ciutat la nostra parentela, els primats. Obre les seves portes fins al 26 d’abril ‘Micos, una història de primats’, exposició nòmada que ja ha sigut aplaudida a Escòcia, Bèlgica i Austràlia i que ara arriba a Barcelona per sorprendre. No és una mostra habitual. Durant gairebé 20 pacients anys, el comissari de ‘Micos’, Andrew Kitchener, va esperar que als zoos europeus morissin, sempre per causes naturals, fins a una seixantena de familiars llunyans de l’únic bípede de la família, nosaltres, i ajuntar-los per a una foto única.

Ja no es diu ‘dissecar’; ara és ‘naturalitzar’, però aquesta ciutat va tenir fins al 2008 un taxidermista municipal

Va morir l’oncle ‘Alouatta palliata’, capaç d’udolar a 90 decibels. També, la neboda ‘Saimiri sciureus’, curiós exemplar de mona esquirol en què només les femelles distingeixen el color vermell i així endrapen sempre les fruites més madures. Va morir ‘Colobus’, a qui en un sopar se l’hauria d’asseure ben lluny de la biblioteca, ja que és una raresa animal capaç de digerir la cel·lulosa sense ni una mala digestió. Un no s’ha d’oblidar, si de sopar es tracta, del tití de Goeldi, amb una dieta gairebé exclusivament a base de bolets. Què es pot dir de l’avi macaco de Sulawesi, si no és que s’apartin els menors, ja que els seus òrgans sexuals canvien de color quan vol mambo. Els primats són un món fascinant. També, preocupant. La meitat de les 500 espècies conegudes estan en perill d’extinció.

Una visitant, en una de les sales del Museu Blau / MANU MITRU

Sí, estan dissecats. Sembla que ara el més políticament correcte és dir ‘naturalitzats’, paraula que ofèn menys a qui s’ofèn davant l’oceànic camp artesanal de la taxidèrmia. Fins a l’any 2008, Barcelona tenia formidablement ben coberta la plaça de taxidermista municipal, encarregat d’assegurar un lloc en l’eternitat a les velles glòries del zoo. Era Salvador Filella. La seva és una gran història per recordar. Va començar amb les talles d’humans a la sastreria Gales; va passar per la ‘universitat’ local del dissecat, la mítica Soler i Pujol de la plaça Reial, i va assolir el zenit de la seva carrera al parc de la Ciutadella, amb un treball exigent, que és el mínim que es pot dir quan un té a la taula de treball un hipopòtam que ha acaba de morir.

‘Micos’ és magnífica per com exhibeix, però també per l’enciclopèdic relat que l’acompanya

A ‘Micos’, la mà artista ha sigut la de Steve Toher, que ha treballat estretament amb el Museu Nacional d’Escòcia per aconseguir l’efecte desitjat, que no és cap altre que retratar l’extremadament rica variabilitat d’aptituds que es van desencadenar a partir del que se suposa que és el rebesavi comú de tots els primats, un minúscul animal amb aire de lèmur que va viure fa uns 40 milions d’anys i que quan les seves restes fòssils van ser descobertes va ser batejat amb el nom d’‘Asapis parisiensis’.

La descendència d’aquell espècimen ha donat peu a una família insòlita, en la qual els llaços de sang són capaços d’unir des d’un lèmur que només pesa 30 grams fins a un goril·la que supera els 200 quilos de múscul, ossos i mirada intimidatòria. Tots dos comparteixen la vitrina que dona accés a l’exposició, però abans d’arribar-hi val la pena reparar en la guinda que per a l’ocasió ha tret el Museu Blau dels seus magatzems, ni més ni menys que l’Urko, el primogènit d’en Floquet, el més apol·lini dels goril·les que han habitat a la ciutat, eclipsat potser per la fama del seu pare, però tot un cànon de bellesa si aquest fora algun dia el planeta dels simis. Toca obviar que va morir per les derivades d’un problema d’atròfia testicular. Això no s’aprecia en la seva formidable taxidèrmia.

L’Urko, primogènit d’en Floquet, cànon de bellesa si això fos ja el planeta dels simis / Manu Mitru

Tampoc s’aprecia (quina llàstima també) qui va ser en Yusuf, el mico de Gibraltar procedent del Zoo de Brístol meravellosament naturalitzat per Toher, l’Ambrose Chapel de ‘Micos’, que té el seu passat. Va néixer i va morir en captivitat, sí, però durant uns quants dies de la seva vida va consumar un pla de fuga i va assaborir la llibertat. Té la seva gràcia, perquè potser va ser l’únic mico lliure de les illes britàniques des d’abans de l’última glaciació, que es diu aviat.

Vides llicencioses

Les exposicions s’haurien de mesurar també pel calat del seu relat, per la profunditat de la seva informació. ‘Micos’, en aquest sentit, és enciclopèdica i és d’agrair. L’èxit evolutiu dels primats és de traca, i per això valen la pena els precisos plafons informatius de cada peça en exhibició. Dels vervet, sense pedra Rosetta ni res similar, els biòlegs han sigut capaços d’identificar el seu protollenguatge per a casos d’emergència, perquè no diuen el mateix si l’atac és per terra (una serp, per exemple) que per aire (una àguila). Avisen la resta del grup de què s’ha de fer, si enfilar-se a un arbre o buscar empara entre les roques.

Dos rebesnets de l’‘Asapis parisiensis’ cara a cara / MANU MITRU

La ciència està a la que salta. D’una altra de les espècies de què es presumia fins ara una fidel i eterna relació monògama s’ha rastrejat el seu ADN per, ¡oh sorpresa!, descobrir de sobte que amaguen una vida tan llicenciosa com la de les amistats perilloses.

‘Micos’ és, ha quedat clar, una exposició potent. També, sincera. En la gran família primat hi ha un impresentable mascle alfa que amenaça el futur de la resta. Nosaltres. Som una espècie capaç de caçar el pobre ‘Nasalis narvatus’, la mona nassuda popularitzada per Hergé a ‘Vol 714 a Sidney’, per unes calcificacions que es formen als seus intestins i que es consideren formidables per a medicines alternatives absurdes. De ‘Micos’ se surt més savi. També, trist.

Temes: Exposicions