El taxidermista municipal

Salvador Filella no és Carl Akeley, que el 1898, en una tarzanesca lluita, va estrangular amb les seves pròpies mans un lleopard a Somàlia i, malferit, es va fotografiar amb el cadàver del felí per aThe Times. Tampoc és William L. Brown, que el 1930 (això expliquen aNational Geographic) va pagar a un adober rus perquè mastegués la pell d'un hipopòtam a la recerca de l'elasticitat perfecta. Però Filella té en comú amb ells una professió en extinció. Durant 42 anys va ser el taxidermista del Zoo de Barcelona. Ja està jubilat. És un bon moment per explicar aventures.

La primera qüestió és, ¿tenia el zoo una sala de taxidèrmia? Sí, en tenia una, sobre l'actual terrari, allà on avui, sense públic, s'alimenta les cries dels ofidis com a la nurseria dels dolents deV. Durant anys van passar per aquell espai educatiu grups escolars per conèixer més de prop els detalls del món animal. El que trobaven en aquesta sala era l'artesania de Filella, un cara a cara amb els ullals del món animal.

El relat mereix aquí un incís, un parell d'apunts sobre en què consisteix això de la taxidèrmia. No té res a veure amb la momificació egípcia, i encara menys amb les tècniques d'embalsamament de la Rússia moderna. De l'animal en realitat només se'n conserva la pell minuciosament dessecada i, per facilitar-ne després el farcit, el crani i potser els ossos de les extremitats. Donar forma a aquest recipient, el vestit, és el gran repte.

De Gal·les a la plaça Reial

Filella de fet era l'home perfecte en el moment adequat. El seu primer treball va ser el 1957 com a aprenent de la sastreria Gal·les, al passeig de Gràcia. Prenia mides de la cisa i el camal dels humans, però la seva passió era la naturalesa, així que el 1959 es va presentar com a voluntari també d'aprenent al número 8 de la plaça Reial, la casa Soler i Pujol, la botiga de taxidèrmia més coneguda de la ciutat. En realitat la feina no era molt diferent, prendre mides a les bèsties, perquè una vegada retirada la pell es requereixen bones mans per tornar a donar forma al que un dia va ser un animal. D'allà va fer el salt a la selecta taxidèrmia de Manuel Bassols, a Sarrià, i després ja, a partir del 1967, va entrar com a funcionari de l'Ajuntament de Barcelona amb plaça de taxidermista del Museu de Zoologia. El zoo estava per fi a tan sols un pas laboral més. Va ser el 1970.

«Amb els animals amb pèl o ploma la feina requereix paciència, però no és difícil», explica Filella. El repte són altres espècies. Per exemple, l'hipopòtam.«Un dia en va morir un de forma inesperada. S'havia empassat una pilota de goma. En els herbívors, una oclusió intestinal és un problema molt seriós». Va morir. Va ser un dia d'aquells dereina, arribaré tard que tinc feina, perquè la taxidèrmia és molt punyetera, no es pot deixar per demà. D'aquell exemplar al final tan sols se'n va poder conservar una rajola de pell.«És impressionant. Gruixuda i dura. Els guerrers zulus la usaven per als seus escuts. Les bales dels anglesos s'hi quedaven incrustades». La gran derrota britànica a Isandhlwana (Amanecer zulu, en argot cinematogràfic) té això, que en pots culpar els hipopòtams.

Seguir avui el rastre de l'herència professional de Filella no és fàcil. Durant anys, els animals que morien al zoo, una vegada tractats, eren adquirits pels col·legis religiosos de la ciutat, en una estranya comunió que unia maristes amb camells, jesuïtes amb óssos i salesians amb lleons, dit així a l'atzar. Més tard, van passar a ser enviats al Museu de Zoologia.

Hi ha una excepció. Al costat d'una de les portes d'accés al zoo s'exhibeix l'esquelet d'una balena morta a les platges del Prat el maig del 1983. Allò, posats a rememorar el cas, va ser digne de la xarcuteria en què va acabar la batalla d'Isandhlwana (és costum zulu obrir els budells de l'enemic abatut per alliberar-ne l'esperit).«L'Ajuntament del Prat es va encarregar de contractar carnissers de la ciutat perquè allà, en plena platja, desossessin el rorqual. No era una feina agradable. Nosaltres, al final, ens en vam endur els ossos i els vam dipositar durant dos anys a l'estany situat al recinte dels lleons». No, no formava part de la seva dieta. Els lleons fugen de l'aigua. El propòsit era que de forma natural l'ossamenta quedés neta. Tot moltgore, sí, però fa enveja imaginar al final Filella muntant l'esquelet peça a peça com un Cary Grant el seu brontosaure aQuina fera de nena!,amb la seva preada costella intercostal.

Ofici en extinció

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Filella es va jubilar el 2008. La plaça de taxidermista oficial de la ciutat ja no es va cobrir. Segons com es miri, afortunadament. Aquest és un ofici cada vegada més estrany.«A Espanya hi deu haver una cinquantena de taxidermistes, quatre o cinc a Catalunya. Res a veure amb els Estats Units. Això allà és gairebé una indústria». Ho explica Salvador Pérez. Treballa en aquest singular sector i té com a afició secreta un extraordinari blog sobre la matèria, Taxidermidades, font inesgotable d'informació per saber més sobre una professió capaç del millor i del pitjor. Allà hi ha el cas dels germans Verreaux, que una nit del 1831 van robar el cadàver acabat d'enterrar d'un guerrer botswanès (més tard,El negre de Banyoles), però que també van ser capaços de modelar amb les seves mans el que es consideraLas Meninasde la taxidèrmia,El correu àrab atacat per lleons, que encara s'exhibeix a Pittsburg (EUA).

Filella no sent nostàlgia en realitat per cap d'aquells treballs. «A mi en realitat em fascinen quan estan vius».