Accessibilitat minvada

Barcelona té gairebé una quarta part d’edificis alts sense ascensor

S’estima que unes 17.700 finques de més de quatre plantes no tenen elevador, però només en una quarta part seria senzill encaixar-lo
La lentitud dels acords i tràmits o les traves tècniques poden dilatar fins i tot anys l’execució d’alguns projectes

En ple segle XXI, viure en un pis a una altura mitjana o alta sense ascensor a Barcelona continua determinant, més enllà del confort, l’arrelament d’un veïnat. Es convertirà en una trampa que llastarà la llibertat de moviments dels qui envelleixen, tenen un fill o fins i tot es trenquen una cama en un moment donat, fins al punt de forçar un canvi de domicili. En les dues últimes dècades, la ciutat ha avançat decididament cap a una cosa tan bàsica com l’accessibilitat a la mateixa residència, però en l’actualitat encara suma unes 17.700 finques de més de quatre plantes sense elevador (un 23% del total, segons una estimació actualitzada per aquest diari a partir de les últimes dades oficials del 2017), de les quals entorn d’una quarta part podrien encaixar-lo fàcilment si superessin els acords veïnals i els requisits administratius previs. Per accelerar aquest procés que canvia la qualitat de vida dels barcelonins, l’ajuntament va atorgar el 2020 ajudes per a la instal·lació de 101 ascensors, que van beneficiar 3.300 veïns, amb una inversió de 2,6 milions. Aquest any prepara una nova campanya, que sol incloure del 25 al 50% de la despesa necessària.

Una cosa tan simple com un cubicle de metall que transporta de la planta de carrer a la vivenda particular determina l’estabilitat de molts residents en una finca i barri, per no parlar del preu de venda o lloguer. Un pis alt sense ascensor acaba limitat als més joves i accelera la rotació veïnal, assenyalen fonts del sector immobiliari. «Acaben sent vivendes de passada, fins que el resident es cansa de les incomoditats o es fa gran», afegeixen. Un gran percentatge de compradors descarta llars sense aquest requisit.

Amb el pas dels anys, la radiografia ha evolucionat de forma dispar a cada districte, en funció de l’antiguitat dels edificis i la seva estructura, o de com de joves siguin determinats barris. Els nuclis antics solen tenir més edificis estrets o amb difícil encaix d’un ascensor, una cosa especialment comuna a Ciutat Vella, al capdavant en veïns que pugen a casa a peu, a més de 3.500 finques d’almenys quatre plantes. Hi segueixen Horta-Guinardó, amb una mica menys de 2.500 finques, i Sants-Montjuïc, amb 2.300, lleugerament per davant de Gràcia. En l’altre extrem de la llista, les Corts amb prou feines té 300 edificis sense.

Dues velocitats

A mesura que es completen els processos més senzills d’implantació, la quota d’instal·lacions s’ha anat alentint en els últims anys. Per exemple, el 2016 es van sol·licitar 246 llicències, que als següents exercicis van ser 209, 200, 174 i només 67 l’any de la pandèmia, cosa que en suma gairebé un miler en el quinquenni. Fins al març del 2021 se n’han registrat una trentena, tot i que possiblement la xifra aixequi el vol quan s’estableixin les noves subvencions. Fonts municipals emfatitzen que les ajudes del Consorci de l’Habitatge de Barcelona es nodreixen sobretot de l’ajuntament (75% del pressupost anual) i la Generalitat (25%), malgrat que la representació d’aquesta última és més gran al consorci (60%).

La col·locació final d’un elevador en un edifici va precedida d’un acord veïnal, un projecte tècnic i la necessària llicència d’obres prèvia a la subvenció. El consistori ofereix recolzament administratiu i arriba a mediar en casos difícils. El procés ve a ser un part que sol durar anys, sobretot si va precedit d’algun desacord entre els residents, que se sol donar quan a la planta baixa hi ha algun local que ha de perdre una mica d’espai per donar accés a l’ascensor a nivell de carrer, i el titular del qual rebutja que es col·loqui.

L’esforç municipal, dins del seu programa de rehabilitació de vivenda, ha permès en l’últim lustre la instal·lació a la ciutat de 759 ascensors que han beneficiat 9.705 vivendes i millorat notablement la vida de 24.000 persones, amb una inversió total en aquest sentit de 26,75 milions d’euros. Fins i tot l’apàtic any de l’esclat del coronavirus, la instal·lació va millorar el confort dels habitants de 1.352 finques.

Notícies relacionades

Al llarg dels últims cinc anys, el districte amb més sol·licituds de llicència ha sigut Horta-Guinardó (146), seguit de l’Eixample (140), Ciutat Vella (113) i Nou Barris (108).

Augmentant el focus al conjunt de Catalunya, el Gremi Empresarial d’Ascensors de Catalunya destaca que al llarg del territori n’hi ha ja 202.000 instal·lats, dels quals la província de Barcelona, per la seva estructura de ciutats grans i denses, en suma gairebé 149.500. Afegeixen que el 2020, malgrat la paràlisi de mesos, es va saldar amb 2.017 instal·lacions en aquesta zona. La patronal explica que el sector viu una important evolució quant a millores d’estalvi energètic, amb instal·lacions més eficients i confortables per a l’usuari, i disminució de residus contaminants. Els nous sistemes de tracció permeten consumir fins a un 70% menys d’energia que un ascensor hidràulic, per exemple. El mateix amb la il·luminació led que han anat adoptant i amb els mecanismes de control de l’ascensor en repòs, sense gairebé consums.

Pujada... sense més escales

Temes:

Mobilitat Urbanisme Ajuntament de Barcelona

Inicia sessió 0 Comentaris

Dues velocitats

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Pujada... sense més escales