Martí Cusó «El monocultiu turístic es basava en la precarització de la vida»

Entre els turistes hi havia veïns. Exacte. També és veritat que la gent ara està més tranquil·la. Tenim menys pressions a l’espai públic i aquest canvi s’ha notat en la salut mental de molta gent; poder dormir, poder passejar... Abans estàvem permanentment en estat de crispació: mira aquest grup de turistes què està fent, mira quina ràbia crec que ha tancat aquesta botiga... Aquesta crispació ja no hi és. Sentim més propi el nostre espai i hem recuperat una mica la tranquil·litat, en aquest sentit.

Massa tranquil·litat, ¿potser? L’altra cara de la moneda és que la fallida del model basat en el monocultiu turístic ha deixat tirada molta gent. Estem vivint a les nostres carns com les nostres veïnes, la majoria de les quals ja estaven molt precaritzades, malvivien del turisme i vivien massa al dia, s’han quedat sense diners d’un dia per l’altre; com estan deixant la gent al carrer, etcètera, etcètera, etcètera. I això és un drama. Hi ha les dues cares. La comoditat des del més individual, des del punt de vista d’algú com jo, que tinc la sort que mai m’he vist obligat a viure del turisme, i penses que bonic està el barri, que tranquil, que guai poder passejar..., però també penses en la col·lectivitat. Cap a on anem com a barri. 

Destaca la constatació que eren més dels que pensaven. Justament una de les seves grans crítiques al relat mediàtic pre-Covid sobre el barri era aquesta insistència a presentar-lo com un enclavament mort. El discurs que el barri és mort és un discurs interessat, clarament. Interessa vendre que el barri és mort i buit. Interessa vendre que està perdut perquè un territori sense veïns dona via lliure a l’especulació, la ciutat negoci i el parc temàtic turístic. És un discurs interessat que, a més, per una qüestió de desgast, molta gent de Barcelona i fins i tot del districte ha comprat. ¿Per què no reivindiquem la gent que resisteix, la gent que aguanta, la gent que continua qüestionant aquest model de ciutat, que al final s’ha vist que és la que queda aquí? La gent que hem aguantat aquí més la gent que ha vingut a viure aquí, que és bàsicament gent immigrant, que és la que ha salvat el barri. ¿Per què no partim d’aquesta gent per reconstruir el barri que volem? 

¿Per què no? Doncs això l’hi preguntem nosaltres a l’ajuntament, que està apostant per tot el contrari. Ara, de cop, els interessa repoblar el Gòtic. Això Collboni ho diu obertament: «Hem de fer que la gent torni a viure i treballar al centre de la ciutat». Però no els interessa que sigui la gent pobra que ja viu aquí o que ha estat aguantant durant anys les envestides, amb la complicitat de l’ajuntament, per fer-la fora; al contrari, hem d’atraure el talent internacional, els estrangers de classe alta. I resulta contradictori dir que vols que vingui gent a viure al centre de la ciutat, quan no estàs fixant la població que ja viu aquí o no estàs permetent a la població immigrant que ja fa molt temps que està repoblant el barri, quedar-se i generar les seves pròpies dinàmiques comunitàries... Ara interessa repoblar, però fer-ho com a vehicle de captació de capitals... Els que estem repoblant el Gòtic som els veïns organitzats en la defensa de la vivenda, garantint el dret a la vivenda de les persones que resisteixen i les que venen a viure al barri; però són persones migrants i no els interessen.

La recepta plantejada per Collboni sembla la fórmula de la gentrificació... Totalment. Però és que la pandèmia ho ha canviat tot. Ja no hi ha turisme. ¿Ara cap a on anem? Al final a Colau l’alcaldia l’hi va donar aquest discurs a favor d’un altre model de ciutat. La seva aposta contra el turisme massiu, que el 2015 ja començava a ser un tema de ciutat. Però ara s’ha girat la truita. S’ha acabat el turisme, ha quedat en evidència que l’ajuntament no tenia un pla b i s’ha vist abocat al mateix de sempre: recórrer al públic-privat per «salvar» l’economia de la ciutat.

Segons la seva perspectiva, ¿quin hauria de ser el pla b? Si la pandèmia ha demostrat alguna cosa és que, d’una banda, cal reforçar els serveis públics: sanitat, educació i serveis socials. I, de l’altra, que el turisme, com a cara del capitalisme, bàsicament es basava en la precarització de la vida en general, especialment de les seves treballadores. La quantitat de gent que s’ha quedat al carrer sense ertos, sense res, perquè estava treballant en negre és enorme. S’ha demostrat que no podem tornar al mateix. 

¿Cap a on hem d’anar? S’han de generar altres economies i un nou model productiu més just socialment, laboralment i ambientalment. Ara diuen que s’ha d’anar cap a l’economia verda, la tecnologia i la digitalització. Fantàstic. Però això serveix de poc si no canvia el model productiu. ¿Per què no ho fem des de l’àmbit públic o publicocomunitari? El que està fent l’ajuntament és fiar la recuperació econòmica de la ciutat als mateixos actors privats de sempre. T’ho venen com una diversificació econòmica, perquè en teoria passarem del turisme a l’economia verda, digital i tecnològica, que segons ells genera llocs de feina de qualitat, però al final és el de sempre: regalar diners públics als privats perquè decideixin i gestionin ells el futur de la ciutat. I ja sabem quina és la seva fórmula: precarització, gentrificació... capitalisme, en definitiva.

¿Que s’apostés per cedir a les empreses tecnològiques gran part del vell edifici de Correus a Via Laietana els va doldre especialment? L’ajuntament quan parla del Gòtic no parla del barri, parla del centre de Barcelona. Per nosaltres el Gòtic són les 15.000 persones que hi vivim, que tenim un CAP obsolet, que som un dels pocs barris de la ciutat que no té institut públic... El que ens va fer més mal de Correus no és tant que prioritzessin la iniciativa privada al nou CAP, que és una cosa a la qual ja hi estem acostumats i que les institucions porten fent més de 30 anys. El que ens va fer més mal va ser el cinisme en el discurs que van fer, dient que allà obriran, a més, un gran espai veïnal per regenerar la vida comunitària al barri. Això va ser com un insult a la nostra cara. Aquesta vida comunitària ja existeix. ¿Per què no ho posen en relleu? I això ho diu Collboni, però no hi ha ningú a l’ajuntament que li contesti. Els comuns han renunciat completament al discurs sobre el model econòmic de ciutat. A més de l’error de sempre de deixar en mans dels privats aquesta diversificació econòmica de la qual parlen, és incoherent, també, fer-ho alhora que continues promocionant el turisme.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

En pocs dies se celebrarà el desè aniversari el 15-M. ¿Els moviments socials, com van de forces una dècada després? La gent té molts problemes, per viure, en general. La institucionalització de part dels moviments socials en els últims anys s’ha notat. Els moviments socials més autònoms estem en un període de renovació de forces. Ara mateix, a més, invertim gran part de l’energia a parar cops en la crisi de la vivenda. Moltes de les persones que venen a les nostres assemblees viuen en la més absoluta precarietat, tant que no els ha afectat la moratòria de desnonaments. No tenen contractes de lloguer al seu nom, ocupen pisos fets pols de petites SL que ja s’han encarregat de repartir el pastís per quedar fora de la moratòria... La moratòria havia d’haver parat tots els desnonaments i no ha sigut així. Ara s’allarga tres mesos, d’acord, però aquests tres mesos seguirem amb els desnonaments que mai es van aturar, en els quals, a més, ens estem trobant que les comitives judicials van canviant els protocols i es mostren més violentes que mai. Durant la moratòria, en els casos que han quedat fora han anat molt a sac perquè volen executar. 

I en els casos en els quals sí que s’aplica la moratòria, ¿què passarà quan acabi? Aquí el que realment importava era aprofitar aquesta moratòria per blindar els drets, cosa que no s’està fent. Ens estem trobant que als bancs i als fons d’inversió els és igual esperar sis mesos a desnonar, la moratòria no serveix perquè s’asseguin a negociar. El que cal blindar és un marc que garanteixi que les grans forquilles estiguin obligades a oferir un lloguer social, com per exemple la llei 17/2019 que va tombar el PP. Aprovar una llei de vivenda que ampliï el parc de vivenda pública... uns canvis estructurals que no s’estan fent. Tot són pedaços.