Barcelonejant

Quimet Sabaté, el pintor que mira a la Rambla

  • Artista de renom, té un estudi al Portal de la Pau des de fa 20 anys, i des d’allà contempla l’avinguda

  • Ell i el seu germà es van enamorar de la mateixa dona. Van llançar una moneda a l’aire i el Joan, el seu bessó, es va retirar

Es llegeix en minuts

Quimet Sabaté i el seu germà es van enamorar de la mateixa dona, la Maria. ¿Com desempatar una situació tan complexa? No només eren germans, també eren bessons. Van optar pel mètode que van fer servir en altres situacions de la seva vida: van llançar una moneda a l’aire. El Quimet va triar cara: «Sempre cara». I va guanyar. 

El germà, Joan, es va retirar i es va mantenir solter per sempre: «A partir de llavors ja només jo vaig pujar amb ella als cavallets», explica el Quimet. Però a ella, la seva dona, no li van dir allò de la moneda fins uns anys després, quan ja era mare. 

Quimet Sabaté Casanova és un pintor de renom amb una llarga trajectòria. Farà 85 anys en un parell de mesos. Fa més de 20 anys que té un principal en un dels edificis de la plaça del Portal de la Pau, on neix la Rambla. I és molt fàcil detectar la seva presència quan es passeja pel carrer: sovint mira per la finestra. Si fa més fred, amb la finestra tancada. Si fa calor, oberta. Fa més de 20 anys que mira a la Rambla des d’aquesta finestra. Abans va tenir diversos estudis, uns altres dos també a la Rambla: un estudi paret per paret amb el Liceu i després un al número 55.

Coloms al menjador

Des que va arribar a aquest últim estudi, sempre va pintar ben a la vora del balcó. La llum. Aquest dijous, dos coloms passejaven tranquils, ara al balcó, ara dins el pis. A diferència de la seva neta, que els mira amb recel, ell els mostra simpatia: «Em coneixen, els pintava». Ha pintat molt la Rambla. Ara Sabaté ja no pinta, i això que s’havia proposat, segons explica Mar Gómez Sabaté, la neta i actual marxant del pintor, no deixar el pinzell fins a l’últim moment. 

El va deixar fa sis anys, quan va morir el seu germà bessó, que va ser qui es va encarregar de vendre la seva obra, evitant així el tràngol comercial a l’artista. Els germans van néixer a Móra la Nova el 7 de maig de 1936. Un moment complicat, poc menys d’un mes abans que comencés la Guerra Civil. El pintor ensenya una foto dels dos nadons: «No sé quin dels dos soc».

El professor Pasqual

Al poble, els germans idèntics es complementaven molt bé. «El professor Pasqual deia: Sabaté, surt a la pissarra. Si era una cosa de matemàtiques, s’aixecava el meu germà. Un altre dia, el professor deia: Sabaté, surt i dibuixa un rellotge. I m’aixecava jo». Aquest professor Pasqual va ser decisiu per a la vida de la família. Li va dir al pare que un dels dos nens pintava molt bé: «Li surt de dins». I que tenia sentit anar-se’n a la ciutat per animar l’adolescent.

A Móra, explica Sabaté, hi havia essencialment dues destinacions professionals: «Ser ferroviari o pagès». Més dur ser pagès, remarca. Quan els bessons tenien 14 anys, la família es va instal·lar a Barcelona. El seu pare, treballador de Fecsa, va demanar el trasllat a la capital catalana. Tot just arribar, el jove Sabaté va començar a treballar. Primer, a Tallers Fontcuberta. Allà feien publicitat pintada, «firmes importants. Primer vaig ser l’última mona. Em dedicava a anar a buscar aigua. Fins que un es va posar malalt i el vaig suplir. I van veure que ho feia bé». 

Després va treballar per a un marxant internacional: copiava obres o pintava les que li encarregava un pintor hongarès que no sabia pintar. 50 pessetes per quadro. I l’hongarès els exposava: «Sabia de què anava el tema, però a la pràctica no sabia pintar. Es feia passar per artista». Més tard va aprendre amb el pintor Rossend González Carbonell, que un dia no li va obrir més la porta. Potser per gelosia, potser perquè li va veure un quadro massa bo, el cap d’un nen, per continuar ensenyant-li res, potser les dues coses.

El bessó decisiu  

Del seu germà diu: «Sempre havia estat rere un taulell». A Barcelona, el Joan va trobar feina en una drogueria. Formar-se en la vida comercial li va anar bé: amb el temps es va convertir en marxant del seu germà. El Joan va anar a vendre un dels seus quadros a una sala museu del carrer de Ferran. I després més quadros. I els dos germans es van independitzar. 

Els germans, per cert, van fer volar la moneda altres vegades: «Com a bessons, quan ens va tocar el servei militar podíem triar que un el fes abans perquè l’altre es quedés amb els pares. Va guanyar ell i me’n vaig anar abans».

Fer de negre d’un pintor ja era història, i Sabaté va desenvolupar una sòlida carrera, amb presència internacional. Va ser amic d’Àngel Planells, i va conèixer bé Dalí, que, resulta visible, el va influir. Molt rellotge tou en algunes teles. Ha viscut del que volia: «Puc dir que he viscut sense treballar, perquè he viscut del que m’agradava». 

Sabaté parla assegut en una butaca envoltat per la seva família: el seu germà, el seu pare, un oncle, una cosina, l’àvia paterna. Tots ja morts, però vius com a quadros. Sabaté conserva tots els cabells i no pren medicació. I té tot el futur concentrat en la seva neta. El seu estudi té diverses habitacions i les seves obres les omplen. A les interiors es concentra el seu art eròtic: el va abordar, diu, a partir dels 70. I s’hi va ficar a fons. Penis per tot arreu i dones abordant-los omplen els espais.

Notícies relacionades

Els últims quadros que va pintar van ser els dels seus nets, Mar i el seu germà, professor a Vic. Des d’aleshores, va al seu taller però no per agafar els pinzells. Ara s’hi passa el matí. Si pugen per la Rambla, mirin cap a la dreta, a la plaça del Portal de la Pau, busquin una cara a la finestra. És la del pintor Quimet Sabaté Casanova.

Temes:

Barcelonejant