La conjura ‘negreroimmobiliària’ de Barcelona

¿Hi ha cap equació que relacioni les arrels esclavistes d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX amb l’incorregible daltabaix del preu de la vivenda de lloguer a Barcelona? En física a això se li diu, a grans trets, teoria del tot, és a dir, una llei única que uneixi tots els fenòmens coneguts. Desenes de grans físics han mirat, per exemple, de casar en una única llei el comportament de les forces gravitacionals i les electromagnètiques, i, ara per ara, no hi ha manera. Considerar que alguna cosa té a veure l’endèmica anomalia immobiliària de Barcelona, que com es veurà després fa 100 anys no era gaire diferent a la d’ara, amb la manera en què es va finançar la construcció de Barcelona després de la caiguda de les muralles, o sigui, amb els beneficis de fer servir mà d’obra esclava a les colònies, potser és més factible. O no. Vegem-les.

Aquest intent de formular una teoria del tot ‘negreroimmobiliària’ neix a partir de la reflexió que va posar sobre la taula una lectora quan el 31 de gener passat es va publicar en aquest diari una ressenya sobre la biografia més exhaustiva publicada fins a la data sobre Antonio López, marquès de Comillas, el mercader d’esclaus sempre citat en les cròniques barcelonines sobre aquesta matèria, sovint a costa que no es parli dels altres. Montse Faus, la lectora, va explicar que abans de la pandèmia, abans que l’ofici de guia turístic es liberalitzés fins a cotes ‘glovolianes’, precisament tenia a punt una ruta per la Barcelona esclavista. Va oferir desempolsegar-la, com a complement del retrat sobre López o per a qui encara li vingui de gust aprofundir més. Va ser així com va sorgir el repte.

La cita amb Faus va ser davant de la Catedral, ja que allà mateix, davant de les portes del temple, es muntava el mercat d’esclaus a l’edat mitjana. Tot i que sigui a la carrera abans d’anar al segle XIX i entrar en la teoria del tot, val la pena ressenyar alguns dels episodis anteriors que inclou la ruta.

Roger de Flor, mercenari amb carrer a Barcelona, es va fer un sobresou amb esclaus. Eren altres temps. El mercadeig amb humans va ser tan comú durant l’edat mitjana que, arribat el segle XV, dels 30.000 habitants que tenia Barcelona, entre 3.000 i 5.000 eren esclaus.

El ruïnós negoci de la Generalitat del segle XV

En ocasions s’intenta edulcorar aquella etapa amb la menció de casos com el de Lluc Borrassà i Jordi de Déu, tots dos grans artistes. El primer era un esclau tàrtar que Lluís Borrassà va comprar a un fuster mallorquí el 19 de desembre de 1392. Al Museu Diocesà de Barcelona s’exhibeix una taula de Sant Esteve sortida dels seus notables dots com a pintor. El segon va ser capturat al segle XIV per un corsari català i era tan bon escultor que va treballar a les tombes reials del Monasteri de Poblet. Aquell ofici no el feia oblidar, no obstant, que no era més que un esclau. Va fugir diverses vegades i diverses vegades va ser capturat, cosa que convida, explica Faus, a recordar un de les empreses més ruïnoses impulsades per la Generalitat en els seus molts segles d’història, a escala (disculpin la comparació, però ve de gust) de la línia L-9 del metro.

Va passar a principis del segle XV, sota la ‘presidència’ (si és que així es pot dir) de Joan Desgarrigues. La idea semblava una màquina de fer diners. S’obligava els amos d’esclaus a subscriure una assegurança contra el risc de fuga. Si es tractava d’esclaves, l’assegurança era voluntària, perquè se suposava que les dones fugien en menor número. Es va fundar, per tant, la Guarda d’Esclaus, un cos funcionarial que, en cas de fuga, tenia dos mesos per localitzar l’esclau i tornar-l’hi al seu amo. En cas de fracassar, la Generalitat indemnitzava l’amo pel valor declarat de l’esclau. Per imperícia dels funcionaris o pel gran volum de fugues, la Guarda d’Esclaus es va declarar en ruïna el 1431.

Tot això, no obstant, només són preliminars anecdòtics abans d’arribar al XIX, aquell segle en què centenars o potser milers de catalans se’n van anar a fer les Amèriques i bastants d’ells, amb més o menys fortuna, es van endinsar al camí de la indigència ètica que va transitar Antonio López. A algun d’ells, això ni tan sols li ha passat factura en la posteritat, com a Miquel Biada, gran impulsor del ferrocarril a Espanya i alhora defensor de l’esclavitud. A Mataró li agraeixen tant el primer i li disculpen tant el segon que no només té estàtua al poble, sinó que fins i tot un institut d’ensenyament secundari en porta el nom.

La presència catalana a Cuba, per exemple el 1840, era tan notable que hi ha constància que, només procedents de Sitges, hi havia a l’illa 170 comerciants, no tots, per descomptat, negrers, però la xifra situa el debat.

La qüestió és com aquelles fortunes que es van amassar a l’oest de l’Atlàntic van repercutir després a Barcelona en cas que els seus amos s’instal·lessin, ja immensament rics, a la ciutat. Josep Xifré, negrer entre moltes altres coses dins del seu entramat empresarial, va deixar en herència a la ciutat els Porxos d’en Xifré, monumental finca del passeig d’Isabel II, dels quals sempre es destaca que als seus baixos des de 1837 es troba el restaurant 7 Portes, quan el més curiós és que aquest edifici és el protagonista principal i únic de la primera fotografia feta a Espanya.

Al costat s’aixeca una altra finca finançada amb el treball esclau, els Porxos de Vidal-Quadras. Però des del punt de vista del relat que aquí es pretén sostenir, la teoria del tot negreroimmobiliària, la pedra angular és Tomás Ribalta, fill de la Barceloneta, indià de gran fortuna, i, que a la seva tornada a la ciutat natal va comprar amb una gruixuda pila de bitllets el Palau Marc, al número 8 de la Rambla, avui seu del Departament de Cultura de la Generalitat, una finca on no va reparar en les despeses. Ribalta és un personatge interessant perquè amb la seva fortuna no va crear nova ocupació ni va invertir en les indústries llavors emergents, com Biada amb el ferrocarril, sinó que va optar per la molt barcelonina i còmoda solució d’invertir en la compra d’edificis i viure de les rendes del lloguer.

La bombolla del lloguer de 1917

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

La propietat vertical és una característica molt pròpia de Barcelona. Quan la llei d’arrendaments urbans va posar fi el 2014 a les rendes antigues, el tancament de botigues emblemàtiques va afectar més Barcelona que Madrid perquè a la capital l’amo del negoci també és més sovint el propietari del local. A Barcelona han mort desenes de botigues icòniques per no poder assumir l’increment de l’arrendament. Els propietaris gairebé sempre han sigut insensibles a la pèrdua del pedigrí comercial de la ciutat. Les finques ara no són dels descendents d’antics indians. És cert. Molts han venut. Els fons d’inversió han agafat el relleu. Però el perjudici que afligeix la ciutat és el mateix. Perenne. El 1917 al ple de l’Ajuntament de Barcelona es va debatre una moció amb què es pretenia exigir al Govern central que regulés el preu dels lloguers. En concret, es reclamava que baixessin com a mínim fins als nivells d’agost de 1914, perquè va ser llavors quan va esclatar la primera guerra mundial, que a Barcelona va provocar una bombolla especulativa de categoria. Un dels regidors que va defensar aquesta mesura (només esmentat com a cirereta de tal història) va ser Lluís Companys, llavors regidor de l’oposició. Passats 100 anys, el debat continua encallat en el mateix punt que llavors.

Aquell duel, que a hores d’ara no estranya a ningú, el van guanyar els Biada de l’època, molts d’ells simples rendistes, un ‘ofici’ que l’economista francès Pierre-Yves Gómez va definir sagnantment quan va dir que consisteix a beneficiar-se de la riquesa creada sense sentir-se obligat a participar en l’esforç productiu. Més o menys, sembla una teoria del tot. ¿O no?