Viure entre el monstre de la travessera de Dalt i el del parc Güell

Els dos blocs de la cantonada van ser enderrocats –i avui formen un sol solar–, però el Francisco va plantar cara. Tot i que el van acabar treient igual i, malgrat que el jutge va declarar nul el desnonament, no ha pogut tornar a casa perquè la propietat va tirar a terra el sostre; aquest octogenari veí de la Salut ha aconseguit, tot i que sigui de forma efímera, truncar els plans de la constructora. El consistori no va evitar el seu desnonament ni, a data d’avui, li ha trobat una vivenda social alternativa, però el seu cas sí que ha fet que denegués –de moment– el permís de demolició de l’edifici.

Davant el solar, ferida oberta, es reuneixen la Mar, la Roser i el Luis, membres de l’associació de veïns del barri. No venen amb les mans buides. Van carregats de documentació. Roser porta els projectes dels futurs edificis que s’aixecaran tant en aquest número 6 de Maignon –quan finalment la propietat aconsegueixi els permisos– com al 20-22 del mateix carrer. Tots dos notablement més alts que els edificis originals i dirigits a un altre tipus de veïns. Blocs amb unes dimensions que no només faran més ombrívol el barri impedint l’arribada dels raigs de sol, sinó també més car. La temuda gentrificació avança a passos de gegant, com mostren al següent passeig aquests tres combatius veïns que, com el Francisco, no es resignen.

On el cotxe continua sent el rei

Surten de la casa del Francisco perquè precisament casos com el seu són els que s’amaguen rere aquests processos de substitució de la població (i perquè l’objectiu final és mantenir la cohesió social al barri, cuidant els veïns) . Mentre pugen Maignon amunt, amb parada al 20-22 per mostrar el solar en què ben aviat s’aixecarà, emparat per un PGM caduc que reivindiquen canviar, un nou bloc de pisos de luxe, assenyalen l’augment de trànsit d’aquesta via des de la reforma de la paral·lel a la sempre hostil travessera de Dalt. «Vivim entre el monstre de la travessera de Dalt i el del parc Güell», resumeix la Mar. Un parc Güell que aquest any mostra un aspecte insòlit per la crisi sanitària. «De dalt pugen –i baixen– els turistes omplint les estretes voreres, i per baix tenim el tercer carrer amb més trànsit de la ciutat, on és impossible mantenir una conversa pel soroll dels cotxes, per no parlar de la contaminació a què t’exposes», afegeix l’activista veïnal, que apunta que la seva única petició és que tractin la Salut de la mateixa forma que estan tractant tants altres barris de la ciutat, la veïna Vila de Gràcia –«la nena mimada» – sense anar més lluny. Que els treguin cotxes i els donin aire, el contrari del que està passant.

«L’estem perdent tot», prossegueixen al passar pel carrer de Repartidor, davant el lloc on durant dècades es va aixecar l’escola bressol Linus. Un edifici d’una planta amb un gran pati ple d’arbres on es van criar diverses generacions de criatures (quan es va acomiadar del barri, el juny del 2016, tenia 47 anys d’història). Ja no queda ni rastre de l’escola –on va anar el fill del Luis–. Avui hi ha un bloc de pisos de luxe amb una façana dura on abans hi havia arbres. «La falta de protecció ha provocat situacions com aquesta, i com moltes altres», assenyala la Roser mentre continuen avançant entre motos aparcades a les voreres.

El museu que no va ser

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Un altre exemple clar és la promoció que estan construint al carrer Mare de Déu de la Salut, al solar enganxat a la petita ermita que dona nom al barri i que la lluita veïnal va aconseguir salvar del picot. Un edifici altíssim i de luxe enganxat a una ermita totalment descontextualitzada i trista. El somni dels veïns era convertir l’edifici avui inexistent que hi havia al costat de l’ermita en un museu dedicat a Pompeu Fabra, que va néixer en aquest mateix carrer, unes cases més enllà (en un edifici que avui tampoc existeix).

Per a tots aquests edificis perduts –i molts altres– és tard, però queda encara molt barri per defensar, i estan disposats a fer-ho amb dents i ungles.