Barcelonejant

Un brot verd al passeig de Gràcia

  • El galerista Bert Van Zetten obre sala, Villa del Arte, al senyorial carrer en temps de pandèmia i incertesa 

  • L’espai acumula públic els caps de setmana, quan s’erigeix en un dels pocs espais oberts a l’avinguda 

  • Les restriccions no afecten la sala, que rep el mateix tractament que les exposicions i els museus

Es llegeix en minuts

La Covid pressiona. I no només als hospitals, també als comerços i la restauració. Als primers els desborda per excés; als segons, per escassetat. Ja sabeu, la incertesa no és sinònim d’alegries. I menys al passeig de Gràcia. En temps prepandèmics, al carrer més senyorial de Barcelona els forans amb possibles feien grans tiberis de consumisme a les boutiques d’alta gamma que resistien a la cada vegada més forta pressió de l’imperi d’Amancio Ortega. Llavors, a l’obituari del passeig ja figuraven la majoria de les botigues de les anomenades de tota la vida. Vaja, les que van definir durant anys la personalitat del bulevard i que la globalització, el turisme i, sobretot, els lloguers es van carregar. Així les coses, va arribar el virus i els seus imperatius i el paisatge es va entristir. 

Després del confinament, la sastreria Señor ja no va tornar a aixecar la persiana del seu establiment de passeig de Gràcia 26 deixant buit el que antany havia sigut un temple de la joia modernista: la firma Masriera. Tot i que alguna cosa queda del local per on a principis del segle XX desfilava la burgesia barcelonina a la recerca de la preuada orfebreria: pintura decorativa als sostres. «Una mica barroca, però contrasta bé amb l’art contemporani». Paraula de Bert van Zetten. Un holandès establert a Barcelona. Un apassionat de l’art. I un valent. Valent perquè obrir una galeria al passeig de Gràcia amb tot el que està passant és gairebé un acte heroic. I això és just el que ha fet Van Zetten. «Pot ser una bogeria però també és una oportunitat». Alguna cosa sabrà perquè Villa del Arte no és la primera sala que inaugura el galerista. De fet, és la quarta. En té una a Amsterdam, a l’Spiegelkwartier, l’històric barri de les arts i antiguitats de la ciutat holandesa; i dues més al Gòtic. 

Van Zetten concep la nova galeria com un aparador. «Ara al Gòtic no hi ha turistes i tampoc és un lloc de pas. Aquí hi ha més visibilitat. Molta gent hi entra, veu peces que li agraden i s’anima a anar fins a la sala del carrer de la Palla, on tenim molta més obra i mostres individuals dels nostres artistes». Per això contempla l’obertura més com una oportunitat que com una bogeria. Sense el visitant de fora i sense fires internacionals a les quals acudir, s’han de buscar sortides. La venda ‘online’ n’és una. I funciona, però no t’acosta a nous clients, sinó que consolida els que ja ho són. Ho diuen Van Zetten i les associacions de galeristes. El gremi afirma estar tocat però no enfonsat. I assegura tenir una capacitat de resistència numantina, han anat patint des de la crisi del 2008, i molt optimisme. De moment no ha tancat cap sala associada i la campanya ‘Entra. La galeria és cultura ajuda a atraure públic.

Bany d’art

El mateix optimisme que transpira Van Zatten. Està content amb l’experiència, tant que el que va preveure com una sala amb temps definit, nou mesos, pot ser que acabi sent una tercera seu definitiva. Bé per ell. Ja que la seva iniciativa dona un toc d’alegria al passeig de Gràcia, sobretot els caps de setmana. Obre, els ho permeten les restriccions que contemplen les galeries al mateix paquet que les sales d’exposicions i els museus. De manera que la seva obertura és l’únic far de vida de l’avinguda els dissabtes i diumenges a la tarda, quan la lluita contra la Covid converteix el senyorial carrer en un antídot contra el consumisme. Impossible papallonejar de botiga en botiga. I impossible prendre un cafè. Només queda una sortida: un bany d’art. 

Et pot interesar

L’aparador abdueix amb una immensa escultura d’acer inoxidable de Jordi Díez. I l’interior sedueix amb les seves cridaneres peces. Totes contemporànies però totes diferents. Una immensa alfombra d’època serveix a Christiaan Lieverse com a tela per pintar un captivador retrat de dona. Mentrestant, Miquel Aparici converteix en escultura material de rebuig. Allà hi ha el seu enorme goril·la fet amb boles d’espuma. La raresa surt de la personalitat de Hiroomi Ito, artista japonès que viu i pinta a Barcelona però que fins ara només exposava al Japó per desig propi. 

I el públic hi posa la calor, especialment els caps de setmana, quan la galeria s’erigeix en l’únic espai obert de tot el passeig. El que dèiem, un brot verd entre tanta incertesa.