¡Saturnal a Badalona!

La Saturnalia, tot i que la Real Academia Española (RAE) la defineixi en una de les seves accepcions com «una orgia desenfrenada», era en veritat simplement el Nadal abans de Crist, és a dir, la celebració que els romans feien just ara, en aquestes dates, en paraules de l’enamoradís Catul, «el millor dels dies». Durant la Saturnalia els amics s’intercanviaven regals, o sigui, res diferent sota el sol des d’aleshores, però s’anava més enllà que ara i durant uns dies els amos servien el vi als seus esclaus, que per a l’ocasió s’asseien tots junts a la taula. Vaja, amb una mirada àmplia, com a ‘Plácido’, però sense traves.

La qüestió és que la Saturnalia començava el 17 de desembre i aquesta és la data, gran casualitat, en què el Museu de Badalona acaba de celebrar els 10 anys de la seva gran refundació, la que el 2010 el va convertir en un dels centres culturals més emocionants de la Hispània Citerior, Ulterior i fins i tot de la Gàl·lia sencera. Va ser fa 10 anys que el museu va passar d’exhibir al seu subsol uns modestos 600 metres quadrats de la seva antiga ciutat romana als actuals més de 3.000, als quals a més s’ha d’afegir la superfície de diverses finques pròximes tan formidablement conservades que acrediten, pels seus luxes, que a Baetulo vivien famílies notablement adinerades. És un acte de justícia remarcar, abans de prosseguir, que aquella refundació museística va ser l’herència que va deixar el que llavors era el director, Joan Mayné, un paio a qui els treballs d’Hèrcules no l’intimidarien. Pot ser que no fos capaç de robar les pomes daurades de les Hespèrides o de netejar els bruts estables d’Augies, però va aconseguir domar no pocs polítics de la seva època perquè invertissin en el creixement geomètric de la ciutat romana visitable, un treball herculi, sens dubte.

I per bufar les espelmes d’aquest desè aniversari, la direcció del Museu de Badalona ha decidit renovar la seva rica col·lecció amb una dotzena llarga de peces noves, la majoria desconegudes pel públic, i que són fruit de les tasques arqueològiques portades a terme a la ciutat aquests últims anys, aquests tresors que, sorprenentment gairebé sempre, han tret el nas a les notícies de tant en tant. Vet aquí, telegràficament, algunes de les novetats i, entre aquestes, al final, per mantenir el suspens, la de la jove ciutadana romana de la foto principal d’aquesta crònica que, despullada fins als ossos, s’exhibeix en una vitrina tal com se la va acomiadar d’aquest món.

LITERALMENT, LES JOIES DE LA COL·LECCIÓ

LITERALMENT, LES JOIES DE LA COL·LECCIÓComencem amb el més petit. El desembre del 2019 es va anunciar que a les obres d’una gran promoció immobiliària del carrer de Coll i Pujol, cantonada amb Sant Ramon, havia aparegut una interessant porció de la Via Augusta, un taller metal·lúrgic, un forn crematori funerari, diverses restes humanes i, el més minúscul de tot, un anell sense la seva pedra preciosa original, probablement d’ònix, i una arracada. El conjunt va ser datat al segle IV, o sigui, amb Baetulo ja de caiguda, però en vista de les troballes, encara amb un gust exquisit per l’estètica.

CRIST ABANS DE CRIST

CRIST ABANS DE CRISTUna de les sorpreses arqueològiques del 2017 va ser que durant unes obres als laterals de l’autovia C-31 va veure de nou la llum del sol una vila romana, en aquest cas, la finca principal d’una explotació vitivinícola, però l’inesperat era el lloc, molt lluny del que fins aleshores es considerava que arribava a la taca urbana de Baetulo. El jaciment obligava a reconsiderar el mapa de la Badalona romana, molt més extensa de l’imaginat. El bonic mosaic de la casa ja indicava de forma inequívoca que allò no era una finca agrícola d’estar per casa, però el súmmum va ser descobrir-hi una testa d’un Bacus tallat en pedra de les prestigioses pedreres tunisianes de Chimtou. Estava arrebossat en fang, faltaria més, després d’una ressaca de 2.000 anys, però era un luxe tenir-lo de nou entre unes mans humanes.

La peça és molt vistosa. És cert. El públic general sol quedar-se en això i en el fet que representa un déu simpaticot, el perfecte amfitrió de tota bona gresca. Però per a no pocs arqueòlegs, llatinistes i historiadors del món clàssic és molt més que això. És ni més ni menys que la frontissa d’un moment crucial de la història. Esther Gurri s’hi compta. «Cada vegada tinc més clar que Crist és un Bacus reciclat», diu. Igual que el cristianisme va fer un talla i enganxa amb la Saturnalia, la història de Bacus té massa ecos per no sonar familiar. Per resumir, mor, ressuscita i en les celebracions en el seu honor es comparteix vi.

MAXIMUS DECIMUS MERIDIUS O EL SEU SOSIES

MAXIMUS DECIMUS MERIDIUS O EL SEU SOSIESL’any 2019 va ser generós en regals arqueològics. Del jaciment de la rambla de Sant Joan es va rescatar un llum insòlit per la seva raresa. Reprodueix la figura ferma d’un gladiador. Només es coneix una altra de semblant, en aquest cas trobada al Marroc. Probablement es produïen en sèrie amb un motllo, però els detalls després es treballaven a mà, llum a llum, fins que ressaltés la figura imponent d’un Russell Crowe en el paper de Maximus Decimus Meridius. No es va utilitzar mai. Res d’«al meu senyal, ira i foc». Mai hi va cremar cap flama. Per això se suposa que era un objecte molt apreciat pel seu propietari, d’aquests de què es presumeix davant les visites.

L’ÀNCORA D’UN PORT ENCARA DESCONEGUT

L’ÀNCORA D’UN PORT ENCARA DESCONEGUTÉs a costa de pedigrí que el Museu de Badalona ha aconseguit que Salvador Guerra, conegut col·leccionista gironí, hagi cedit per a la seva exhibició una àncora rescatada del fons de la badia de Roses. El motiu d’interès d’aquesta peça incorporada a la col·lecció és que lluu gravades, en alfabet iber, el nom romà de Badalona, cosa que indica que el port en què va ser botada l’embarcació que la transportava era el de Baetulo. La qüestió és que la ciutat va tenir port. El problema és que es desconeix on era.

UN BOL MOLT POÈTIC

UN BOL MOLT POÈTICTot i que molt malmesa, val la pena reparar entre les peces de l’exposició en una copa que durant un temps va ser una incògnita fins que Marc Mayer, llatinista de referència per al Museu de Badalona, va resoldre l’enigma. S’hi podien llegir només uns fragments inconnexos i el traç d’unes siluetes animals. ¿Amb quins versos prenia el vi tan il·lustrat veí de la primera Badalona? Mayer (responsable, per cert, d’una molt recordada conferència sobre l’ús del sexe com a eina de poder en temps de Roma) un dia va trucar a Gurri sobreexcitat amb el seu ¡eureka! particular. Havia identificat els versos. Són d’Ovidi, però res del seu poemari de l’‘Ars amadi’, que era la suposició inicial, sinó un fragment de ‘Tristia’, una obra amb què se suposa que l’autor pretenia obtenir el perdó de l’emperador (l’havia desterrat a la ingrata Tomis, actualment a Romania), així que es presentava a si mateix com el pobre Acteó, personatge mitològic que en una distracció va veure despullada la virginal deessa Diana i aquesta, quina dona, el va convertir primer en un cérvol, que ja és condemna, i després va llançar contra ell una bandada de llops perquè l’esquarteressin. En copes així se servia el vi fa 2.000 anys a Badalona. Poca broma. Diu molt del nivell cultural d’aquella època.

EL VI TAVERNARI DE SEMPRE, EN UN NOU ENVÀS

EL VI TAVERNARI DE SEMPRE, EN UN NOU ENVÀSBaetulo va ser una de les rereguardes vitivinícoles de Roma, que va fer ric més d’un productor, com Marcus Porcius (15 aC - 25 dC), a costa de satisfer la set (és un dir) de les cohorts que ampliaven les fronteres de l’imperi. Entre les curiositats que s’han incorporat a la col·lecció del museu destaca per la seva panxa una àmfora molt diferent de les altres. Pel que sembla va ser un intent de trencar motllos al mercat amb un nou disseny i associar els vins de Baetulo a un tipus diferent d’àmfora. No va funcionar

¡SÓN BOJOS, AQUESTS ROMANS!

¡SÓN BOJOS, AQUESTS ROMANS!Quina gran ocasió són les saturnals per parlar del saturnisme. Som-hi. La qüestió és que en el seu afany a narrar fins als més mínims detalls de la quotidianitat d’aquells temps, el Museu de Badalona dedica una de les seves vitrines a la lampisteria romana, en concret, a la manera en què canalitzaven l’aigua corrent domèstica. L’habitual era fer servir tuberies cuites amb fang, de les quals es mostren diversos exemples, però aquest material era inoperant per salvar cantonades i recolzades. Llavors, qui podia permetre-s’ho, classes altes, sobretot, recorria al molt mal·leable plom. Ja llavors la seva toxicitat no era cap secret. El risc s’assumia. És més, al vi se li afegien llimadures de plom per endolcir-lo. El conjunt de símptomes que desencadena aquest enverinament, entre aquests una certa dosi de bogeria, se’l coneix com a saturnisme en honor a Saturn, déu pertorbat com pocs, a qui va pintar formidablement devorant els seus fills una famosa víctima d’aquesta malaltia, Francisco de Goya. Es va intoxicar amb el plom que contenien les seves pintures.

ACTA EST FABULA, PLAUDITE

ACTA EST FABULA, PLAUDITEAmb aquestes paraules es va acomiadar el diví August de la vida. Això diuen. La funció ha acabat, aplaudiu. Potser és cert, que aquest va ser el seu adeu a aquest món. El cas, ho hauran deduït, és que toca tornar a la vitrina promesa al principi, la funerària, carregada de simbolismes.

A terra jeuen les restes d’una romana rescatada durant les obres del metro de l’estació de Pompeu Fabra. Quan va morir tenia uns 25 anys. Va ser sepultada amb gran amor. Als peus té unes petites ampolles, diversos ‘lacrimorium’ en el que havien sigut recollides les llàgrimes dels qui la van plorar. A l’altre costat dels peus hi ha el crani d’un nen. ¿Potser un fill mort anteriorment?

El cap reposa sobre una teula. Fa de coixí. La mort sembla més plàcida si el clatell no es recolza directament sobre el terra.

Sota el coixí s’amagaven les costelles d’un home adult. Pot ser que d’algun familiar enterrat abans en aquesta mateixa necròpolis. Sobre el cap i a la vista, un clau. La seva funció era protegir la difunta. Dins de la boca, els arqueòlegs que la van descobrir van trobar dues monedes per pagar Caront. Una d’aquestes era un as d’Adrià. Així és fàcil datar la mort. Primer terç del segle II.

Convé, abans d’allunyar-se d’aquesta vitrina, mirar al fons. Allà hi ha l’esquelet complet d’una mula. És tan gran que pot passar desapercebut la minúscula ossada que hi ha als seus peus, d’un nadó d’uns dos mesos d’edat. Mula i nen van ser trobats en una altra sepultura molt més senzilla, en un vell pou en desús. ¿Què feien allà tots dos junts? La mort d’un fill no només era un moment d’un profund dolor, sinó també de gran preocupació per com faria el viatge a l’altre món. Per això era una pràctica comuna sacrificar un animal perquè li fes companyia en aquest fosc recorregut. En aquest cas, li va tocar a la vella mula de la família.

Ara sí. ‘acta est fabula’. Feliç Saturnalia.