¡Bacanal a Badalona!

Al Museu de Badalona se li encavalquen les exposicions més que recomanables. Amb ‘La gran il·lusió’ encara oberta al públic, o sigui, un homenatge als 122 anys de pulsió cinèfila de la ciutat, el museu acaba d’inaugurar un reconeixement justificat a un personatge que a tothom li sonarà: fill d’un déu, sacrificat de forma cruel, miraculosament ressuscitat i en el nom del qual se celebren litúrgies amb vi. Exacte, això és, Bacus, Dionís per als grecs, que sembla obvi que va inspirar, i molt, cultes posteriors, fins al punt que la identificació del boc com a encarnació del diable que tan bon resultat li ha donat al cristianisme per atemorir els parroquians també prové, com són les coses, de les bacanals, les festes dedicades a Bacus. Igualment, a les brumals, saraus dedicats a aquest déu, els sacerdots presumien de convertir l’aigua en vi. El filòsof i poeta Ralf Waldo Emerson, un dels grans intel·lectuals del segle XIX, deia que “la religió d’una època és l’entreteniment literari de la següent”. Potser es quedava curt.

‘Bacus, les màscares del déu’ és una exposició comissariada per Esther Gurri, la qual cosa ja és una garantia, perquè és l’autora d’un ‘hit’ inoblidable, ‘El sexe a l’època romana’, una mostra que ha estat cinc anys de gira per Espanya i que han visitat més de 80.000 persones. A risc d’encasellar-se en la cara més dissipada dels nostres rebesavis romans, aquesta vegada Gurri ha decidit presentar en societat i en un mateix espai els bacus, silens, faunes, nimfes i sàtirs que l’arqueologia contemporània ha rescatat a Catalunya, com el caparró que fa dos anys va aparèixer a Badalona més enllà de l’autopista C-31. Quan aquell Bacus es va presentar en societat tot just sortit de les entranyes de la terra, lluia poc. Dos mil anys de ressaca pesen prou. Ara, meravellosament arreglat, sorprèn per la seva fina factura i pel color caramel del marbre en què va ser tallat, procedent de la pedrera númida de Chemtou. Al seu costat s’exhibeix un altre exemplar, en aquest cas procedent d’Empúries, en marbre de Carrara.

L’‘Arxiu de Salamanca de l’arqueologia’

Les exposicions del Museu de Badalona solen ser molt autoexigents, no només en el propòsit de mostrar-li al públic una bona col·lecció de peces cedides per altres centres culturals, sinó també perquè s’evita la simple exhibició en vitrines amb textos minúsculs, d’aquells que cabrien en una galeteta xinesa de la sort. Si es tracta de parlar de Bacus, que res es quedi al pap. Aquesta és l’actitud.

Sobre la primera qüestió, sobre el nombre i la qualitat de les peces mostrades, és de justícia reconèixer la generositat de Tarraco, per exemple, i al contrari trobar a faltar, com és massa habitual, objectes de la col·lecció del Museu d’Historia de Barcelona (Muhba), al qual hi ha qui es refereixi ja en determinats ambients com l’‘Arxiu de Salamanca de l’arqueologia’, com si els seus fons fossin un dret de conquesta. El silè que el 2013 va aparèixer a Vil·la Sagrera, amb un ull mig tancat com a senyal de la mona que portava a sobre, es va poder retratar breument el 19 d’abril de fa sis anys i amb prou feines se n’ha sabut res més des d’aleshores. Com lluiria aquests dies a Badalona, al costat dels seus col·legues de borratxera.

Sobre la segona qüestió, el relat que acompanya les peces al Museu de Badalona és, tractant-se de Bacus, embriagador. Per descomptat.

Aquesta era una deïtat que a Roma no va tenir temples, però sí creients, com Júlia, la filla d’August, que va professar l’adoració de Bacus. No és estrany que trobés consol en el déu de la mona si es recorda que el seu pare la va casar amb quatre homes diferents al llarg de la seva vida per controlar el Senat a través dels seus gendres. El de Bacus era un culte en ascens, segons Gurri, amb gran prèdica entre les dones, perquè no les relegava a un segon pla. Era, a més, un déu amb qui era fàcil que els mortals s’identifiquessin. Era una mena de Peter Parker en aquest univers Marvel de l’antiguitat, un personatge que havia patit calamitats sense pausa i, per això, un tipus amb qui empatitzar.

L’exposició dedicada a Bacus estarà oberta al públic a Badalona fins el 9 de juny, però després, tot i que sense dates exactes encara, es traslladarà a Empúries durant les vacances d’estiu, també un lloc excel·lent per no perdre-se-la, sobretot perquè es tracta d’un personatge etern. El cristianisme va poder posar fi a la seva devoció, però tot allò que representava (la vinya, el teatre, la desinhibició etílica...) ha perviscut al llarg de la història de l’art (allà hi ha l’hipnòtic Bacus de Caravaggio, per citar-ne només un entre milers d’exemples) i de la cultura popular. De vegades s’oblida, però Bacus és qui concedeix al rei Mides aquell maleït do de convertir en or tot el que toca amb la seva pell.

Carro de panteres

La col·lecció de peces que exhibeix el Museu de Badalona, que inclou mosaics parcials de Bacus sobre un carro tirat per panteres, procedeix majoritàriament de vil·les de famílies benestants. Les talles en marbre eren un element comú de decoració, en el cas de Bètulo (la Badalona de fa 2.000 anys), a més, d’importació. El bon gust en comú. La capital de l’imperi marcava la tendència. Una cosa era viure a les províncies i una altra de molt diferent ser provincià. Aquest mai era el propòsit. En aquest sentit, de l’exposició consagrada a Bacus també val la pena el conjunt d’elements decoratius menors trobats en un moment o altre en excavacions arqueològiques a Catalunya, perquè revela fins a quin punt qualsevol objecte, com el tirador d’una porta, tenia una factura bonica.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Bacus, en resum, sempre ha sigut allà, present, però el que per als romans, i abans per als grecs amb Dionís, era un culte molt seriós, amb litúrgies ben planificades, per al món posterior cristià ha sigut un personatge empetitit o, en el millor dels casos, distorsionat, com el déu de la vinya imaginat per Velázquez, que tot i que el pintor va batejar la seva obra com ‘El triomf de Bacus’, la cultura popular ha preferit conèixer aquest quadre simplement com ‘Els borratxos’.

Arribats fins aquest punt, amb la copa a la mà i rumb a Badalona, només resta recórrer a Horaci, no per allò del ‘carpe diem quam minimum credula postero’ o sigui, aprofita el dia i no et fiïs del demà, sinó per una altra de les seves frases menys cèlebres però més oportuna. ‘Nunc est bibendum’. Anem, que és l’hora de fer un trago.