L'art de Plensa, medicina en temps de pandèmia

De moment, Plensa llueix a la Senda. ‘La llarga nit’. Dues escultures de bronze amb ànima de fusta: «El bronze és com un retrat de la fusta en un moment precís», afirma l’artista, que és el mateix que dir que després de treballar-la, quan la fusta ha generat les esquerdes o alteracions que li agraden, la immortalitza convertint-la en bronze; i una tercera peça de malla metàl·lica: «Permet entendre l’orografia, els volums de l’interior del nostre cos. Comprendre com som per dins sempre ha sigut una de les meves obsessions».  Un molt d’introspecció i de reflexió de què Plensa no fuig, al contrari. I que la pandèmia ha accentuat. Però que ningú tregui conclusions errònies. El títol i la mostra són un cant a l’esperança en moments de dificultat. «Per llarga que sigui la nit, sempre hi ha un demà», sentencia l’escultor. La nit és màgia. És somni. És poesia. És reflexió. I «és el nexe entre la nostra humanitat i el nostre desig d’eternitat». ¿I què és el matí? «L’epifania. El que ens alliberarà de tot el sofriment. L’art té aquesta gran capacitat».

David davant Goliat

‘Minna’s words’, dos metres de rostre de dona de bronze que levita, no toca a terra sinó que s’aferra al sostre, i que demana silenci amb la mà rep el visitant amb tota la seva càrrega espiritual. «La idea de suspensió va intrínseca amb la voluntat de lleugeresa que busca la meva obra». El silenci tampoc és nou en la creació de Plensa. I per a això té moltes justificacions: «Defenso la fabricació literal del silenci com un element necessari per escoltar la vibració del mateix cos. La vibració dels pensaments. Si no et coneixes a tu mateix és molt difícil arribar a conèixer els altres». N’hi ha més: «Generar silenci és necessari per escoltar les nostres veus. Les nostres petites veus, som David davant Goliat, en aquesta societat tan desproporcionada. Aquesta nena ens representa una mica a tots, a com ens agradaria que es calmessin les veus, els crits de la societat actual».

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Malgrat les inevitables referències a la Covid-19, Plensa afirma que no ha canviat la seva manera de treballar. «Vivim temps difícils però l’art ha de transcendir la seva època. ‘Macbeth’ es va escriure en un moment de pandèmia i no parla de malalties». Però sí que ha trastocat la seva vida. No viatja des del mes de març i això no li permet seguir tot el procés de les seves obres: des del naixement conceptual fins a la instal·lació. «Qualsevol moment és d’una gran bellesa i s’ha de cuidar i mimar». No ha pogut acompanyar obres que aquest any han trobat emplaçament al Canadà i els EUA. Tot i que espera que la pandèmia li doni una treva i pugui anar a l’abril a muntar un cap de 22 metres (22 contenidors de barco, ocupa el seu trasllat) al costat del riu Hudson, a New Jersey. No en va Plensa exposa en museus i galeries de tot el món però el seu és l’espai públic: «Una manera oberta sense cap condicionament per fer arribar l’art a la gent».

L’abandonament de BCN

De fet, és un dels grans escultors internacionals de l’espai públic, però, el que hem dit, ningú és profeta a la seva terra. Poc llueix a Barcelona, tot i que a punt va estar de tenir una de les seves grans peces al costat del mar. Trias l’hi va encarregar, però hi va haver canvi municipal. La seva recuperació sembla impossible, no pel moment pandèmic sinó per una cosa més profunda: «Barcelona està passant una època d’abandonament propi, com si hagués perdut l’interès en ella mateixa. Soc de Barcelona, però no la sento meva».