25 nov 2020

Anar al contingut

HI HAVIA UNA VEGADA A... LA MARINA DE PORT (42)

Can Clos fa pinya per defensar el seu oasi escolar, icona de la diversitat

El veïnat d'aquesta barriada aixecada en el pendent de Montjuïc es mobilitza per evitar el tancament de la seva escola, envoltada de bosc i amb un gran hort

El consorci d'educació vol traslladar el centre al transitat passeig de la Zona Franca, fusionant-lo allà amb un altre en la seva estratègia contra la segregació

Helena López

Els llençols amb missatges que pengen de molts dels balcons anuncien que la petita barriada de Can Clos, a la falda oest de Montjuïc, està en peu de guerra. Són les quatre de la tarda d’un dijous de novembre i la plaça del Mig, la gran esplanada entre els blocs sota l’Estadi Olímpic, està deserta. A la porta de l’escola comencen a concentrar-se les primeres mares, armades també amb cartrons pintats amb consignes en la mateixa línia que les que treuen de les finestres a la seva esquena. El lema més repetit, »l’escola no es tanca». Des que el districte i el consorci d’educació els van anunciar que havien pres la decisió de tancar el centre per fusionar-lo amb l’escola Enric Granados, al passeig de la Zona Franca, les famílies de la petita escola estan fent tot el soroll que poden, on poden, per intentar que l’administració canviï d’opinió i mantingui obert el centre; «l’alegria del barri», segons descriuen les seves veïnes. Un barri que no va precisament sobrat d’alegries.

Una de les primeres en arribar a la porta de l’escola és Noemí Castaño, filla i néta del barri, exalumna i ara mare de l’escola. La dona recorda que són «un barri de lluitadors» i adverteix que no es rendiran. «Aquests blocs els van aixecar en 25 dies per al Congrés Eucarístic, el 1952, quan d’un dia per a l’altre van enderrocar les barraques de la Diagonal, i els veïns van arribar aquí que no hi havia res i van haver de lluitar per tot», relata. La meva àvia sempre m’explicava quan van sortir al carrer perquè traguessin l’abocador», relata mentre sosté a una mà un dels cartrons que baixaran en una estona al consell de barri en el qual es llegeix «L’educació és la resposta per al futur. Lluitarem». Mentre explica que ella havia sigut alumna de l’escola, baixa pel carrer de la Pedrera del Mussol, la de l’escola, un home gran amb barret, americana i corbata, amb un passador amb l’escut de l’ajuntament. «Mira, aquest és el senyor Luis, era el conserge quan jo venia a l’escola. El recordo sempre amb una pinta a la butxaca», el presenta la Noemí. «Encara la porto», respon ell mentre es treu una pinta no de viatge, gran, de les del bany, de color rosa de la butxaca dels pantalons. «Jo he bregat aquí amb 300 nens», es presenta l’orgullós funcionari municipal jubilat.

Alumnes i famílies de l’escola Can Clos, aquest dijous al barri. / jordi cotrina

Però l’època en què eren 300 alumnes queda lluny. Avui, l’escola, d’un línia, té una matrícula baixa, un dels motius que esgrimeix el consorci per defensar el tancament. «Els projectes actuals tant de Can Clos com d’Enric Granados no aconsegueixen atraure les famílies de la zona, que només escolaritzen al territori entre un 60 i un 70%, d’aquí la necessitat de disposar d’un projecte educatiu de transformació que sigui atractiu per a les famílies del barri», assenyalen des del consorci, que, després de les protestes de les famílies, han decidit posposar la posada en marxa de la mesura, que ja havien anunciat per al curs vinent, «fins que la situació sanitària permeti realitzar un procés participatiu amb les dues comunitats educatives implicades per avançar juntes en aquest propòsit».

Un referent en la inclusió

A Laura Martínez, membre de l’ampa del Can Clos, li bull la sang quan escolta que el projecte de l’escola no atrau les famílies. «Formem part de la Xarxa d’Escoles pel Canvi i de Barcelona Escoles Més Sostenibles. Som una escola per projectes, una escola inclusiva. Hauríem de ser un referent a la ciutat i ens volen tancar. Sentim que estem sols davant una potent maquinària amb dos caps (el consorci i l’ajuntament) que ja ha pres la decisió de tancar-nos», exposa la Laura.

Li dol també que justifiquin el tancament com a mesura contra la segregació. «El problema no és la segregació escolar; el problema és que la segregació escolar és fruit de la segregació social, de la segregació econòmica i de la segregació laboral que pateix històricament aquest territori. És allà on haurien d’actuar, amb polítiques, amb inversió; no tancant una escola que té baixa matrícula, és cert, però també un projecte educatiu que funciona i en què totes les famílies dels alumnes creiem», prossegueix aquesta combativa mare, que remarca que la diversitat de l’alumne és viscuda per aquests com una riquesa. «En un barri amb realitats complexes com aquest, l’escola és un lloc on tots els nens aprenen de tots, un exemple viu de què és una escola inclusiva, una escola que lluita,» reivindica emocionada. 

«El problema no és la segregació escolar; el problema és que és fruit de la segregació social, l’econòmica i la laboral que pateix el barri»

Laura Martínez

Ampa escola Can Clos

Les famílies del centre critiquen també el que consideren una qüestió d’imatge. «A Enric Granados han fet una gran obra amb el Pla de Barris, que està molt  bé i ens alegrem molt per ells, de veritat. Però el consorci i l’ajuntament ens volen ajuntar a tots allà, dues escoles d’alta complexitat, perquè volen potenciar aquesta zona de La Marina, als peus de la Fira, al costat del registre... A la foto queda molt bé, però no es tracta d’això. El nostre problema no és haver de desplaçar-nos 800 metres fins allà, el nostre problema és que el que ens plantegen és un canvi radical en l’entorn escolar. Aquí estem al bosc i ens volen portar al passeig de la Zona Franca, amb la diferència de contaminació acústica i ambiental que hi ha,» afegeix Laura, destacant també que deixar Can Clos sense escola és deixar-lo «pràcticament sense vida».

«Som feliços a la nostra escola»

«L’escola és el cor del barri. S’escolten els nens jugar al pati; les entrades i sortides. A Can Clos no hi ha res més. Res. Un bar i un petit colmado, si ens deixen sense l’escola ens condemnen a ser un barri dormitori; un barri amb molts problemes socials i econòmics; molts», conclouen les mares mentre van sortint els seus fills de classe –són ja dos quarts de cinc– carregats també amb cartrons amb el lema definitiu: «Som feliços a la nostra escola».

Mentre els nens i les seves famílies s’allunyen en manifestació muntanya avall, la plaça del Mig torna a quedar completament buida, com l’immens i silvestre pati de l’escola, o el seu espectacular hort. Trenca el silenci algun ocell i diversos operaris. Uns, arreglant una façana; d’altres instal·lant l’estructura de ferro d’un ascensor exterior.