«BCN ha de ser una ciutat enllaç més que una marca» (Marina Garcés: la reflexió de 6 pregoners de la Mercè)

MARINA GARCÈS (2017) «Barcelona, millor ciutat enllaç que una marca»

1. ¿Com percep Barcelona després de la pandèmia?

Barcelona està mostrant que existeixen moltes Barcelonas: la del centre, que ja fa temps que s’havia convertit en el cadàver que ara veiem al descobert, i la dels barris, amb les seves diferències socials i econòmiques cada vegada més grans

2. Si recorda el seu pregó, ¿quant conserva la ciutat del que ens va dir?

El meu pregó estava escrit des de les vides en moviment: exilis, migracions, viatges, anades i tornades, de vegades per desig, moltes vegades forçades, que anaven dibuixant la ciutat dels que hi arribaven. Ara el moviment està dramàticament aturat i aquells que voldrien quedar-se a la ciutat són expulsats per l’especulació immobiliària. Barcelona ja no és la ciutat dels que arriben («dels arribants»), sinó dels expulsats.

3. ¿Quins són els punts forts de Barcelona?

Barcelona té una trama urbana i una trama humana que hauria de ser el punt de partida per fer una ciutat vivible. Una ciutat vivible no és la que surt en els rànquings de ciutats més desitjades per part dels directius de grans empreses globals, sinó aquella capaç d’acollir les vides en condicions d’igualtat econòmica, ambiental, cultural i de gènere. Per fer-ho, no fan falta grans models, sinó començar per compartir bé els recursos (infraestructures, serveis, espai públic, etc) que ja tenim.

34. ¿Cap a on hauria d’anar la ciutat per mantenir-se com un referent?

Barcelona s’ha convertit en el referent de valors que a mi no m’agraden: l’èxit, la gent guapa, l’oci per a rics, el turisme sense límits... Barcelona ha de deixar de pensar-se com un producte o com una marca. Més que ser el referent o la capital d’alguna cosa, penso que Barcelona ha d’aprendre a pensar-se en continuïtat i en relació amb els territoris que l’envolten, a petita i gran escala, i fer d’enllaç entre el món urbà i el món rural, les vides estables i les migracions, el mar i la terra, la cultura i la indústria... Una ciutat enllaç i no una marca o un producte que, com hem vist, caduca ràpidament.

MANUELA CARMENA (Mercè 2019): «Barcelona ha d’obrir-se a totes les ciutats d’Espanya»

1. ¿Com percep Barcelona després de la pandèmia?

Precisament per la pandèmia, no he tingut la sort d’estar a Barcelona des de març, i també desgraciadament és que no hi som després de la pandèmia: en aquest moment tornem a estar en plena pandèmia. Des de la ciutat veig Barcelona, com totes les grans ciutats, sorpresa que quan crèiem que faríem tots l’esforç per tirar endavant, de nou ens veiem en plena pandèmia.

2. Del seu pregó, ¿quant conserva la ciutat del que va dir?

Ho conserva tot. Quan una ciutat, un país, viu una catàstrofe com la que vivim no perd res dels elements essencials que la defineixen, que defineixen una ciutat. Afortunadament Barcelona no ha perdut res del que li vaig dir. 

3. ¿Quins són els punts forts de la ciutat?

Per a mi els punts forts de Barcelona estan entrellaçats en dos eixos: un és la tradició, una tradició molt bonica, feta a través de la història de Barcelona i els barcelonins, que l’han conservat amb carinyo i que s’ha sabut millorar i actualitzar. I, després, una gran modernitat. Barcelona és la barreja d’una ciutat enormement moderna, sempre a prop d’Europa, sempre al caire del que és nou, que alhora conserva un respecte gran per unes tradicions amb un important nivell estètic.

4. ¿I cap a on hauria d’anar per mantenir-se com a referent?

S’ha d’obrir. S’ha obert sempre molt a Europa, i ha estat plena d’altres ciutats d’Espanya. Sempre ha estat plena d’altres persones de l’Estat que hi han acudit i que han fet Barcelona. En aquests moments difícils, que Barcelona viu en la recerca de la seva identitat, s’ha d’obrir, obrir els braços a totes les ciutats d’Espanya. 

LETICIA DOLERA (Mercè 2018): «Una Barcelona feminista, saludable i sostenible»

1. ¿Com percep Barcelona després de la pandèmia?

Més silenciosa, un silenci reflexiu, com si la ciutat estigués pensant: ¿cap a on vaig ara? Em preocupa la situació d’emergència habitacional. Tant de bo la regularització dels lloguers que ha sortit del Parlament no la freni un jutge.

2. Del seu pregó, ¿quant conserva la ciutat del que va dir?

El conflicte polític del procés continua sense resoldre's. M’agradaria que els polítics ens fessin de mirall constructiu i madur i es miressin més als ulls, amb la voluntat d’escolta i empatia reals per arribar a acords democràtics que ens permetin avançar i així poder centrar els esforços en aconseguir drets socials. 

3. ¿Quins són els punts forts de la ciutat? 

La gent i la seva voluntat de cuidar els barris.

4. ¿Cap a on hauria d’anar per mantenir-se com a referent?

Cap a una ciutat feminista, saludable i sostenible, amb menys cotxes i més espais verds, que abraci la diversitat i sigui d’acollida. 

CARMEN JUARES (2018). «Cal ser conscients del potencial d’aquesta ciutat»

1. ¿Com percep Barcelona després de la pandèmia? 

Em preocupen de forma particular els sectors que viuen de l’economia informal, aquelles veïnes i veïns que no tenen la situació administrativa regularitzada. Actualment, són moltes les famílies que tenen serioses dificultats per pagar el lloguer o comprar aliments bàsics, i el pitjor de la pandèmia podria estar per arribar.

2. Si recorda el seu pregó, ¿quant conserva la ciutat del que va dir?

L’any 2018, la pregonera de la Mercè va ser Leticia Dolera. Considero que va ser molt generosa al voler aprofitar la repercussió del seu pregó [cedint-me uns minuts] per contribuir a visibilitzar la dura realitat que pateixen moltes dones d’origen immigrant que treballen com a cuidadores de persones grans. En el pregó vaig exposar la situació de les persones d’origen immigrant, especialment les condicions laborals precàries i la falta de drets de les dones que treballen com a cuidadores de persones grans. Desgraciadament, amb el coronavirus la situació d’aquestes dones treballadores no ha fet més que empitjorar. No se les va tenir en compte des del principi de la pandèmia i no s’ha realitzat la regularització extraordinària que demanem un gran nombre d’associacions, que contribuiria de manera decisiva a millorar les seves condicions de vida.

3. ¿Quins són els punts forts de Barcelona?

L’important teixit associatiu que té, que manté l’esperit crític, reivindicatiu i rebel propi de la nostra ciutat. L’enorme diversitat que es perceben als seus carrers. M’agrada també la gran quantitat d’activitats culturals que es fan a la ciutat. Esdeveniments com la Mercè fan que l’art i la cultura estiguin a l’abast de tota la ciutadania. Jo vaig néixer en un país on la cultura està a l’abast d’uns quants i, per tant, és una cosa que valoro molt.

4. ¿Cap a on hauria d’anar la ciutat per mantenir-se com un referent?

Sovint identifiquem la immigració com un problema, però no som conscients de l’enorme potencialitat que significa ser la generació més diversa de la història de la nostra ciutat. Pensem en la gran quantitat d’idiomes, gastronomia, idees i experiències diferents, que en un món tan interconnectat pot significar un gran impuls per a la ciutat i és un gran motor de transformació social. 

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR (Mercè 2016): «Ser un referent està sobrevalorat»

1. ¿Com percep Barcelona després de la pandèmia?

La pandèmia encara segueix. Em temo que quedarà un món encara pitjor. Més injust, més totalitari, amb més por. I més egoista. Barcelona no se’n salvarà, forma part del món. Al principi de la pandèmia hem sigut testimonis de la situació real del nostre sistema sanitari, els ambulatoris, els hospitals, la manera en què l’administració pública els gestiona (voreja el sabotatge), i després de veure-ho tan clarament i patir-ho la gent en la seva salut i la seva vida, fins al punt de perdre-la, i ha passat el mateix amb els professionals, tot ha quedat en el que es diu viure un mal moment. No sembla que es prenguin mesures per solucionar el problema, ni tan sols s’ha plantejat posar fil a l’agulla.

La salut pública no és prioritària perquè actualment l’únic prioritari és l’endogàmia en què es viu a tot arreu. Vam sortir de maig plens de cicatrius, i resulta que l’important no era que no es repetissin març, abril i maig, sinó celebrar la revetlla i marxar de vacances. A la gent que no podia desconfinar-se, perquè ha viscut confinada des d’abans, des de sempre, confinada en una vivenda insalubre, confinada en uns ingressos de misèria, aquesta gent, dic, se l’assenyala per incomplir un confinament que se saltarà una societat feta de segones residències. La segona residència és la plasmació en maó de la segona moral, de la doble moral. La consigna no ha sigut: d’aquesta ens en sortirem tots, sinó: a mi no em passarà res.

Un món pitjor es fa així. L’endogàmia té la seva correspondència en aquest narcisisme. La mascareta és necessària, és clar, però s’ha convertit simbòlicament en un braçalet. Es mira de reüll qui la porta i com la porta. Hem incorporat la paranoia en la nostra manera de ser, com un tret més. Hi vam entrar neuròtics i en sortirem paranoics. Cada vegada hi ha més víctimes, més gent vivint al carrer, a tots els barris. I més jove. La Barcelona que vindrà després d’això arrossegarà aquesta càrrega. El poder tindrà la força que explica Orwell a ‘1984’, amb la coartada científica d’‘Un món feliç’. És clar que ens en sortirem, però per sortir primer s’ha d’arribar.

2. Del seu pregó, ¿quant conserva la ciutat del que va dir?

No ho sé. En el pregó vaig voler parlar de la memòria històrica de les classes populars de la ciutat. Encara quedaven vius moltes i molts dels seus protagonistes. Músics, dibuixants, escriptors de quiosc... Però també n’han mort alguns en aquests pocs anys. Encara érem a temps d’agrair d’una forma pública i molt visible la gent que s’ho mereixia i que habitualment només troben un reconeixement privat, d’algú que se’ls acosta i els expressa de tot cor la seva gratitud. Unes festes populars podien permetre’s un pregó dedicat a la cultura popular, als seus artífexs i als seus consumidors. A tota la gent que ha crescut disfrutant d’aquesta cultura. Però era una època de canvi, tot canvia, tot es passa. Crec que em va anar d’un pèl. La cultura popular també ha canviat.

El pregó cada vegada es farà més vell. Un fòssil romàntic. Però la ciutat s’aixeca sobre els seus substrats, a sota de la Barcelona Olímpica, hi ha enterrades la Barcelona romana i la medieval. De la modernista, en queda molt a la vista. Als edificis, als museus, als objectes kitsch que es venen de record per als turistes. I la Barcelona Olímpica està enterrada sota la Barcelona Turística. I la Barcelona Turística, sota la Barcelona de la Pandèmia. Tota la cultura que vaig evocar en el pregó està enterrada en alguna d’aquestes Barcelones, que són la mateixa Barcelona.

3. ¿Quins són els punts forts de la ciutat?

Que sempre ha estat allà. Ja no només com a ciutat, sinó també com a lloc. Des dels ibers, des del dolmen de Vallgorguina, des de la ceràmica neolítica trobada a les coves de la muntanya de Montserrat... És un lloc on la gent vol estar-se.

4. ¿Cap a on hauria d’anar BCN per mantenir-se com a referent?

Ser un referent està sobrevalorat. 

FERRAN ADRIÀ (Mercè 2013): «Que difícil predir quin serà el seu futur»

1. ¿Com percep Barcelona després de la pandèmia?

Encara no hem passat la pandèmia i el pitjor és que no sabem quan n’arribarà el final. Barcelona està com tot el món, molt en xoc, però el que estem vivint aquí s’està vivint en altres ciutats, que viuen situacions molt semblants. A nosaltres ens condiciona el turisme estranger, ja que de 9 milions i tants de turistes que rebia la ciutat s’ha passat a molt pocs. Per això és normal que el perfil de la ciutat hagi canviat. La veritat és que fa pinta que durarà un temps i resulta difícil saber com serà el futur.

2. Del seu pregó, ¿quant conserva la ciutat del que va dir?

El meu pregó volia posar en relleu tota la xarxa de la gastronomia i el turisme a Barcelona, remarcar la importància que té per a la ciutat, i per desgràcia hem vist que ho és, i molt, en l’àmbit econòmic. Ara estaria bé escoltar-lo perquè recordava que era una cosa única i diferencial, i ara aquesta xarxa està molt castigada per la falta de turisme estranger. Estava feta perquè vinguessin visitants de fora, ja que a Barcelona no hi ha prou gent per omplir tots aquests llocs. La bona restauració gastronòmica atreia turisme de qualitat, era bastant indiscutible. També vaig parlar de la innovació. Ara que tots estem esperant la innovació de la vacuna ens adonem que la humanitat sempre s’ha salvat i ha evolucionat per la creació i la innovació.

3. ¿Quins són els punts forts de la ciutat?

Per a mi, el ‘glocal’. El que és local i global, allò cosmopolita. Aquesta barreja era la que m’agradava, però sempre quan es feia el millor possible per atraure com més turistes millor. Quan parlo que vinguin turistes i siguem cosmopolites s’ha de fer amb seny. No estic a favor d’un turisme sense samarreta, sinó de gent jove que disfruti bé la ciutat. Barcelona era i és molt oberta i cosmopolita i la gent d’aquí també la disfruta. Si només fos una ciutat local seria un canvi de paradigma. 

4. ¿I cap a on hauria d’anar Barcelona per mantenir-se com a referent?

Ara tot dependrà del que duri això; si es prolonga un any més veurem una ruptura de l’ecosistema perquè sense ingressos això no ho aguanta ningú. El turisme gastronòmic que venia dels EUA, la Xina, el Japó, Xangai, Singapur... ja no hi és i ara és qüestió de sobreviure, com intenten fer tots en tots els àmbits i professions.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Sempre dic que les empresa ben gestionades que donen qualitat amb actitud innovadora, funcionen. Per exemple, un restaurant que dona qualitat i és eficient en els recursos amb actitud innovadora al canvi, funcionarà. I una ciutat, un poble, un país, serien com una empresa. ¿Què s’hi pot fer? Seria ideal estar preparats i formats al màxim i amb una actitud innovadora. Però el primer és sobreviure. Per això aquell pregó era bonic, era una lloa a tota la restauració gastronòmica. Si vius del turisme estranger i hi ha coronavirus no hi pots fer res, perquè no hi ha prou públic local per suplir-lo. Era una equació en què si falla una part no funciona.

Però no s’ha de canviar de model, s’ha de conservar el turisme de qualitat i crear altres coses, perquè el turisme de qualitat funcionava i no hi ha raons per canviar-lo. La mala sort és que no hi ha ni Déu, ni aquí ni a París ni a Londres. Tenen els mateixos problemes. Ningú sap què passarà. El desastre arriba als països més moderns del món, Israel torna a confinar la població, s’ha de saber que tot el món està fotut.