06 jul 2020

Anar al contingut

CONFINATS EN INSTAL·LACIONS DEL CONSISTORI

«Vull anar a morir-me al meu poble; a Barcelona ja està tot fet»

Els sensesostre allotjats en un pavelló habilitat per l'ajuntament parlen sobre la seva estada

Agraeixen l'acollida, diuen que hi ha hagut algun conflicte i afirmen que el menjar és millorable

Toni Sust

«Vull anar a morir-me al meu poble; a Barcelona ja està tot fet»

FERRAN NADEU

Prim, en bona forma, explica que als 50 va fer «una frenada» i que per això està bé, tot i que ensenya, rialler, el paquet: no ha deixat de fumar. L’Eugenio té 71 anys, en farà 72 el 24 d’agost, i sovint abaixa la veu, com si expliqués un secret. Dorm sobre dos matalassos prims en una de les lliteres del pavelló de Montjuïc, el segon que l’Ajuntament de Barcelona va obrir perquè els sensesostre poguessin confinar-se.

Abans d’arribar al pavelló va passar dues setmanes al carrer. Venia de viure en una habitació a Horta. Confinar-se allà, diu, no era pla. Pagava per l’habitació 250 dels 550 euros que rep com a ajuda. Massa, remarca. «Fa dos mesos que soc aquí. Se m’ha fet llarg i el que queda. Des de dilluns sortim tres hores. Jo surto de cinc a vuit de la tarda. Quan torno, em canvio de roba, em dutxo, sopo i a dormir. De vegades he de demanar que abaixin una miqueta la televisió, la tanquen a les dotze de la nit».

La vida al pavelló

L’Eugenio és un dels més de 200 sensesostre que resideixen temporalment en un dels pavellons de Fira de Barcelona. Fa dos mesos que és allà. Aquest dimecres el consistori va permetre als mitjans de comunicació visitar el recinte. Judit Deprez i Arcadi Minguet són els codirectors del centre, que gestiona la Fundació Salut i Comunitat. Relaten com funciona: tots els allotjats reben roba interior i una samarreta netes cada dia. I quan surten al carrer, roba nova per evitar possibles contagis. Des que es permeten sortides diàries, per tant, toca roba nova cada dia. Fins dilluns passat, estava prohibit sortir: qui sortia ja no podia tornar.

El pavelló que ha acollit sensesostre al llarg de la crisi del coronavirus. / FERRAN NADEU

A cada persona que entra se li pren la temperatura, i als que estan dins, dues vegades al dia: coincidint amb l’esmorzar i amb el sopar. El recinte està dividit en tres mòduls, A, B i C, cada un amb el seu menjador. Els torns dels àpats són de 25 persones cada vegada. Hi ha un pati al costat Llobregat per sortir a fumar i estirar les cames: amb les pluges un mur es va ensorrar i va tocar habilitar un segon espai exterior al costat Besós.

Tot i que la capacitat és de 225 places estan ocupades 210. Les altres 15 es reserven per a aïllament: s’han utilitzat en alguns casos en els quals hi ha hagut pics de febre, a causa d’una infecció per un queixal, o per unes angines, per assegurar que no existia positiu de Covid-19.

A les 7.45 s’obren els llums. A les 23.30 es tanquen. Hi ha lliteres de dos llits, però només una està ocupada. «Hi ha hagut petites disputes, però la convivència és bona, afirma Deprez. Minguet cita com a exemple el Ramadà: assegura que els musulmans i no musulmans han compartit algun menjar nocturn: es va habilitar un horari especial per a ells tenint en compte que durant aquell període no poden menjar de dia.

 Tornar a casa

L’Eugenio es mostra molt agraït per disposar d’aquesta acollida, però no acaba d’estar content amb el menjar, tot i que no es queixa: «Al carrer no es menja; aquí, sí». Afirma que hi ha hagut algunes baralles i que han fet fora a gent: «Sempre són els mateixos». Té plans de futur: anar-se’n a un poble. Primer no concreta a quin, potser Móra d’Ebre, especula.

Després ho té més clar: vol tornar al seu poble, Aniñón, a prop de Calatayud, a la província de Saragossa. No l’ha visitat des que el va abandonar amb els seus pares en direcció a Barcelona, als sis anys. Eren cinc germans i no manté el contacte. Va ser mecànic, va treballar en la construcció. Va fer cursos de fusteria.

Al poble tot és més assequible, recalca. Planeja anar-se’n cap a allà a finals d’estiu, a veure com està la situació.  Si li agrada, confia a trobar una vivenda a un preu assequible. Ha estalviat uns diners aquests mesos. El que té clar és que vol anar-se’n de Barcelona. Fa un gest de molèstia: «Això és una aglomeració. Vull anar a morir al meu poble, on vaig néixer. Soc aragonès. És que Barcelona ja està construïda. Aquí ja està tot fet».

El Raúl, encofrador

El Raúl, de 44 anys, va néixer a Sabadell. Va ser encofrador i ara no té feina: necessita trobar una feina. Té tres hèrnies discals i diu que per això la llitera el mata. Lamenta que la pluja danyés algunes de les seves pertinences. Totes estan guardades a les tendes de campanya que l’Exèrcit manté a l’exterior dels pavellons. Es mostra més crític que l’Eugenio amb el menjar.

Al Raúl no se’l veu gens satisfet amb la seva situació, creu que no és justa, i amb una ganyota d’amargor recorda una frase de la seva mare: «Ella deia: ‘la gallina de dalt es caga en la gallina de baix’. Tenia raó».

El José, hondureny, 47 anys, va arribar dissabte al pavelló. «Vaig venir de dormir al carrer, a la zona de la Vall d’Hebron. No havia estat abans al carrer. Es passa malament: al principi vaig tenir por. Em vaig separar de la meva dona i tot va començar a anar-me malament». Està contentíssim d’haver trobat refugi: «Això és excel·lent. Quina diferència. El tracte és bo, fas amistats. Tothom, molt bé. M’hi quedaré fins que tanquin». El menjar també li agrada. El José afirma que es quedarà a Barcelona. Prefereix que no li facin fotos.