Barcelonejant

Tardes de dissabte al Baricentro

Hernán Migoya publica una novel·la autobiogràfica en la qual remomora la seva infància al centre comercial de Barberà del Vallés

Tardes de dissabte al Baricentro
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

El que té de dolent publicar un llibre en ple confinament és que no pots presentar-lo físicament i la promoció se’n ressent. Per això Carles Puigdemont ens farà esperar una mica per llegir el seu nou i necessari text ‘M’explico. De la investidura a l’exili’ (en comptes de seguir l’exemple del seu vicari, que ha penjat gratis a la xarxa ‘El quadern suís’ perquè tots puguem solaçar-nos amb les apassionants peripècies d’un agent d’assegurances català a l’estranger, un volum en la línia de ‘Les tribulacions d’un xinès a la Xina’, de Jules Verne, i altres relats d’aventures). Contràriament, Hernán Migoya (Ponferrada, 1971) acaba de publicar una novel·la autobiogràfica, ‘Baricentro’, i la va presentar divendres passat a Instagram des del seu confinament a Lima, on va adquirir fa temps un piset, amb Víctor Amela a Barcelona donant-li conversa.

L’autor publica una obra autobiogràfica en la qual repassa la seva trajectòria personal i artística

Fa anys que conec Hernán i he de dir que no vam començar amb bon peu. Com a respectius capdavanters de la línia clara i la línia ‘chunga’ –cèlebre polèmica que va enfrontar fa un munt d’anys els lectors de ‘Cairo i El Víbora’, dues revistes de comics més mortes que Carracuca–, ens vam dedicar a ferir-nos mútuament en els nostres respectius articles fins que ens vam conèixer, ens vam agafar estima i vam acabar fent-nos amics. Com que la cèlebre polèmica no era en el fons res més que una manera d’entretenir-se, Hernán va passar després una època treballant –molt i molt bé, per cert– per al director de ‘Cairo’, el nostre comú amic Joan Navarro, que era al capdavant de la filial espanyola de l’editorial d’un senyor de Grenoble anomenat Jacques Glénat, on Hernán va ressuscitar com a guionista les mítiques ‘Hazañas Bélicas’ al costat d’un munt de dibuixants del millor del país (qui no llegís en el seu moment aquests quaderns apaïsats, pot aconseguir la bonica recopilació publicada en un sol volum per Norma Editorial).

Hernán és conegut principalment per la seva faceta de guionista de còmics –ha publicat més de vint àlbums–, però també va dirigir una pel·lícula, ‘Soy un pelele’ (2008) –tot i que ho va passar tan malament que em va assegurar que se li havien tret per sempre les ganes de tornar al meravellós món del cine– i ha escrit alguns llibres. El més conegut és ’Todas putas’ (2003), però no pel seu interès, que el tenia, sinó per la campanya d’assetjament i demolició en contra seu i, sobretot, en contra de la seva editora, Miriam Tey, que havia sigut nomenada directora de l’Institut de la Dona pel PP i les feministes radicals van trobar una bona manera de matar dos ocells d’un tret. Ni Hernán era el masclista menyspreable que algunes veien en ell ni Miriam una fatxa infecta, però l’ocasió era clara i hi va haver qui la va aprofitar (la reacció de l’autor va consistir a publicar poc després ‘Putas es poco’, apareixia a la foto de la solapa disfressat de bagassa).

Tornada als orígens 

Notícies relacionades

Amb ‘Baricentro’, Migoya torna als seus orígens, a Barberà del Vallés, on havien emigrat anys abans els seus progenitors lleonesos –Hernán va néixer a Ponferrada perquè el seu pare va obligar la seva mare, a punt de donar a llum, a fer un llarg viatge amb tren perquè el nen naixés al terròs–, que ara s’enfronten al càncer (la mare) i a l’Alzheimer (el pare). Com que a Barberà no hi havia gran cosa per fer, la infància d’Hernán va consistir, segons ell mateix explica, a passar les tardes dels dissabtes al Baricentro, primer centre comercial d’Espanya (1980) i decorat real i metafòric del llibre. Després vindrien Barcelona, els comics, la història d’amor amb una peruana (que no sé si es manté o si només en queda el piset de Lima), els llibres, les acusacions de masclista, la pel·lícula que li va deixar mal sabor de boca i una carrera creativa a salt de mata, però constant i progressivament coherent.

Res queda de les nostres picabaralles puerils entorn de la línia clara i la línia ‘chunga’, reemplaçades per l’estima mútua i la solidaritat obligada entre dos subjectes que, malgrat la distància generacional, tampoc es diferenciaven tant. A veure quan acaba aquesta pesadesa del coronavirus i puc aconseguir un exemplar dedicat de ‘Baricentro’.

Temes:

Barcelonejant