barcelonejant

Robert Neville va estar a la Model

El fotògraf Josep Maria de Llobet va explorar durant 15 dies i en solitari la presó, i allà va descobrir que la presó és fora

Robert Neville va estar a la Model
Robert Neville va estar a la Model
Robert Neville va estar a la Model
Robert Neville va estar a la Model
Robert Neville va estar a la Model
Robert Neville va estar a la Model
Robert Neville va estar a la Model
Robert Neville va estar a la Model

/

3
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Ha tornat el Robert Neville de la fotografia, Josep Maria de Llobet. Els explico el perquè del sobrenom. Neville era el personatge central de Soc llegenda, la novel·la apocalíptica de Richard Matheson tres vegades portada al cine i protagonitzada, successivament, per Vincent PriceCharlton Heston i Will Smith, tots tres en el paper d’últim home viu sobre la Terra. De Llobet seria el quart, però en lloc de fusell, amb càmera. L’estiu del 2009 va poder (¡quina enveja!) transitar per les entranyes de l’Hospital de Sant Pau una vegada clausurat. En un treball anterior va recórrer els turístics carrers de Lloret de Mar, en el més fred de l’hivern, deserts.

Capítol a part és la mirada que fa un any va presentar sobre la crisi bancària espanyola. La seva última expedició va ser el juliol passat. Tancada ja la Model, va poder transitar durant 15 dies per l’interior d’aquella presó. De nit anava a dormir a casa, sí, però de dia, com una mena de règim obert, era allà, ininterrompudament per passadissos i galeries, i gairebé sempre sol: «Em van donar un walkie-talkie per si em perdia o trobava alguna porta tancada». I ara, diguin, ¿és o no és el Robert Neville de la fotografia?

Aquell safari per la presó més cèlebre de la ciutat (encara que no la més infame) tenia com a propòsit documentar com era aquell lloc després del seu últim sospir. Fotografia post mortem. Una selecció exquisida, treta dels centenars d’instantànies que va captar-hi, es va començar a instal·lar ahir als murs exteriors de la Model. Exposades al públic a partir de diumenge, mereixen una visita i una explicació.

El menú d’un últim sopar

El tema carcerari sempre té el seu què. Com a exemple, tenim la pertorbadora i també fotogràfica obra que al seu dia Henry Hargreaves va dedicar a l’últim sopar de condemnats a mort als Estats Units. No retratava els ajusticiats, sinó literalment el que va ser el seu últim menú, la seva última alegria. Per exemple. John Wayne Gacy, el pallasso assassí, amb 33 víctimes a l’esquena, que es va cruspir un bol complet de pollastre del KFC, 12 gambes, patates fregides i una lliura de maduixots.

Tot al contrari que Victor Feguer, homicida també, que en un atac de poesia va demanar només una oliva com a última voluntat. Va guardar el pinyol en una butxaca perquè de la seva sepultura naixés algun dia una olivera. No consta que així passés, però el més insòlit d’aquest cas, el relat més enllà de la imatge, serveix per tornar a les fotografies de De Llobet, perquè no són només una proposta estètica. Aquest Neville sempre va més enllà del clic.

Després de 15 dies de règim obert i d’estirar el fil de la història d’aquella penitenciaria, el fotògraf va arribar a algunes interessants conclusions. La Model, arquitectònicament, és famosa per la seva estructura panòptica, el gran invent de Jeremy Bentham, pare de l’utilitarisme i un paio raret, sens dubte, ja que va voler que el seu esquelet, vestit i amb barret, presidís eternament una de les sales nobles del University College de Londres. Encara hi és. El cas és que Bentham va idear aquella estructura en forma d’estrella de mar que permetia que amb només un vigilant col·locat en una garita central es pogués vigilar centenars de reclusos, que se sabien observats. «A les presons no només es perd la llibertat, també la intimitat», explica De Llobet. Ni tan sols plorar es pot fer a soles. Les fotos que des d’aquest diumenge seran ben visibles en el perímetre exterior de la Model tenen com a fil argumental comú aquesta falta d’intimitat, al menjador, a les cel·les, a les dutxes… Fan iuiu.

Notícies relacionades

Però el propòsit de De Llobet és anar encara un pas més enllà i, posats a fer, proposa als visitants una immersió en el filòsof coreà Byung-Chul Han, que dit així, filòsof i coreà, potser treu les ganes, però Han, a aquestes altures de la seva trajectòria intel·lectual, ja més berlinès que les currywurst, és un dels caps més lúcids de l’actualitat, la pedra a la sabata del neoliberalisme, un pensador que, a més, ha disseccionat com pocs el que ell anomena la societat de la transparència, en què gairebé tot s’exposa públicament i impúdicament a través de les xarxes socials, com en una mena de panòptic digital, una presó invisible, vaja.

D’això van, en últim terme, la des­ena de fotografies que ha seleccionat Josep Maria de Llobet, de reivindicar l’infravalorat tresor que fora de les presons és la intimitat. Vagin-hi i vegin-ho.