Anar al contingut

De la crisi bancària com una de les belles arts

El fotògraf Josep Maria de Llobet completa una pertorbadora trilogia, aquesta vegada amb una mirada sobre l'icònic tancament d'oficines bancàries

Carles Cols

De la crisi bancària com una de les belles arts

La bullanga és un producte genuïnament català, sobretot barceloní. La del 1835, i els convents en flames, i no diguem ja la de 1840, en què la reina regent Maria Cristina va fugir de Barcelona, empetiteixen, segur, la que durant dues setmanes ha tingut en suspens Gràcia, o sigui, que res nou sota el sol en aquesta Babilònia del Mediterrani, però el banc expropiat és una molt oportuna ocasió per recomanar la singular mirada fotogràfica de Josep Maria de Llobet. Exposa fins al 19 de juliol a la Nau Bostik de la Sagrera. El seu fort és bullanga silenciosa, però bullanga.
    Fa quatre anys el va sorprendre com a molts altres clients el tancament d’oficines bancàries. El juny del 2008 (¡cony, quins temps!, amb la crisi ja aquí i Pedro Solbes, el ministre, fet un capità Haddock a bord del Karaboudjan, afirmava que «Espanya està capejant el temporal») n’hi havia a Barcelona 2.098. Al desembre eren ja només 1.262 i la previsió és que aviat baixin del miler. El que va impactar De Llobet, no obstant, no va ser només el tancament, sinó la mimètica manera en què oficiava aquest funeral la patronal bancària. Els vidres es pintaven de blanc, color elegit potser expressament per la seva simbologia, puresa i bondat, perquè mai s’ha de descartar en aquests casos perverses intencions, però la mà que subjectava la brotxa mai era la mateixa, així que el que va començar a retratar De Llobet no era una monotonia, sinó un molt artístic fracàs econòmic. Art abstracte bancari.
    Que el lector es posi per un moment en el Moscou del 1918. Al pintor rus Kazimir Màlevitx per descomptat no li faltaven apunts del natural com a punt d’inspiració. La seva pàtria sortia, d’una tacada, de la primera guerra mundial i la revolució russa, bullanga aquesta sí majúscula, un formidable bunt, en traducció aproximada al rus. Màlevitx el que va pintar aquell any va ser el desconcertant i sempre controvertit quadro Blanc sobre blanc, en què només es veu el que diu el seu títol, un quadrat blanc en un llenç blanc.
    És des d’aquesta perspectiva des de la qual potser s’ha d’observar la col·lecció de fotos que sota l’epígraf comú Blank exposa ara De Llobet, perquè potser resulta que la imatge més icònica del final bancari que ha viscut el país, en què s’ha rescatat entitats financeres amb diner públic perquè després aquestes facin fora de casa qui no pot pagar la hipoteca, potser és aquesta, un vidre pintat de blanc.

Puzle de mirades

Va passar setmanes a la recerca d’oficines tancades. Va llançar un SOS a Facebook per localitzar-les. La resposta va cobrir de sobres les seves necessitats. Va triar la collita i així va arribar a una selecció de 14 fotos que ara comparteixen paret amb el treball de cinc fotògrafs europeus més. El Festival de Fotografia Documental de Barcelona ha batejat aquest puzle de mirades sobre les causes de l’euroescepticisme com a Consideracions d’un apolític, en honor a l’assaig que Thomas Mann, en un atac d’alemanyitat, va publicar el 1917.
    Sobre De Llobet s’ha de mencionar els seus estudis de dret i la seva vocació professional per la fotografia arquitectònica, matèria de la qual imparteix classes, però el que millor el defineix és el seu olfacte de sommelier a l’hora d’identificar els moments oportuns. La seva primera col·lecció es va dir Tancat per vacances. És una família de fotos que retraten la Costa Brava a l’hivern i sense turistes, premeditadament sempre en dies grisos, de cel tapat. És un viatge descoratjador a la destrucció d’una de les costes més boniques del Mediterrani.
    Després va venir el seu segon treball, L’hospital malalt. Les seves idees causen insana enveja. Va visitar l’Hospital de Sant Pau en el parèntesi que es va obrir entre el trasllat dels pacients al nou edifici i l’inici de les obres de rehabilitació d’aquesta joia modernista. Aquell aire de Detroit després de la crisi sempre resulta captivador. El tancament de les oficines bancàries acaba per ara aquesta trilogia. Continuarà.