BARCELONEJANT

Polèmiques (i secrets) catedralicis

La Pia Almoina explica la història menys coneguda de la construcció de la façana de la seu

Les escultures d'Agapit Vallmitjana van haver de passar l'aprovació de l'Acadèmia de Madrid

zentauroepp51131848 on barcelona 25 11 2019  past view rutas guiadas al pasado  200218204755

zentauroepp51131848 on barcelona 25 11 2019 past view rutas guiadas al pasado 200218204755

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Les polèmiques arquitectonicoartístiques a Barcelona són una cosa recurrent. Si el 1992 la conveniència o no de situar al Palau Nacional l’escultura enorme d’un mitjó firmat per Tàpies va agitar la ciutat, a principis del segle XX ho va fer la incomprensió del geni de Gaudí. Per això la Casa Milà és coneguda com La Pedrera, sobrenom que no té res de positiu. Més recentment ha sigut la necessitat (o no) d’ampliar el Macba a la capella de la Misericòrdia el que ha incendiat el debat ciutadà. I a finals del XIX, el que va centrar les discussions va ser ni més ni menys que la façana de la catedral

Vegem-les. Per aquella època, la seu tenia frontal, per descomptat, però era una construcció senzilla, llisa i sense ornaments erigida al segle XV. Així que es va creure necessari donar-li dignitat. El 1882, hi va haver presentació de projectes per a tal menester. I hi va haver, també, un guanyador oficial i un altre de popular. El primer portava la firma de Josep Oriol Mestres i comptava amb el recolzament de Manuel Girona, comitent de la construcció. El segon va sortir de la imaginació de Joan Martorell, per llavors arquitecte de capçalera d’Eusebi Güell, i va gaudir del beneplàcit de la ciutadania. La controvèrsia estava servida. Tot i que s’ha de dir que tots dos eren deutors d’un projecte fallit: el que al segle XV va fer el mestre Carlí, normand de nom real Charles Gautier que va visualitzar una entrada amb arc apuntat, pinacles laterals i una gran rosassa central.    

Vertical i ornamental versus horitzontal i sobri

La disparitat de dissenys –vertical i ornamental, el de Mestres; horitzontal i sobri, el de Martorell– va generar disputes d’altura, al carrer i a la premsa, però les discussions van tenir poc recorregut ja que el finançament anava a càrrec del banquer i seva va ser l’última paraula, tot i que sí que van obligar a adaptar el projecte. Així que l’actual façana, la de Mestres, recull molts dels elements que va proposar Martorell amb el seu projecte neogòtic d’edifici d’altura i profusament decorat. Això és un cimbori de 90 metres, dues torres laterals, gablets sobre les finestres i un munt d’escultures firmades pels millors artistes del moment, entre els quals, i per sobre de tots, Venanci i Agapit Vallmitjana. Els escultors de la Península amb més projecció internacional i amb un ‘best-seller’ multipremiat a Europa: el seu Crist jacent, la versió més celebrada del qual llueix al Prado.

Els Vallmitjana van ser les grans figures de la renovació escultòrica a Catalunya de finals del XIX. I la seva fita més gran va ser imbuir naturalisme a la pedra. Una qualitat tan enaltida en general com criticada en el particular cas de la catedral. A Agapit se li va encarregar l’apostolat i el Crist de la façana. Va acabar fent-los, però no com ell volia sinó passant per l’adreçador de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, aleshores autoritat amb potestat per marcar els paràmetres que havien de seguir les escultures. La institució les havia d’aprovar i les d’Agapit vibraven i sentien en excés. Al final, va aconseguir estereotipar-les i fer-les més convencionals. I allà segueixen.

Disputa epistolar pujada de to

Notícies relacionades

No estan soles. El Capítol de la catedral va decidir quins altres personatges havien d’omplir la façana, la majoria sants relacionats amb la ciutat, des de sant Josep Oriol a sant Raimon de Penyafort, i els van encarregar a altres reconeguts escultors, com Rafael Atché o Pere Carbonell. Tot i que hi va haver algun fracàs. Allà hi ha el que va viure l’artista Fèlix Ferrer; les representacions de tres personatges havien de ser seves, però no va aconseguir passar els dictàmens de Madrid. Les disputes que l’artista va mantenir per via epistolar van ser com a mínim pujades de to. I van acabar amb el seu acomiadament.

Aquest conflicte, i altres anècdotes, pot seguir-se en l’exposició que la Pia Almoina dedica als secrets de la façana de la catedral. «Un procés de construcció sorprenentment desconegut, ja que es tracta d’un dels edificis més emblemàtics i mes visitats de la ciutat». Paraula de Cristina Rodríguez Samaniego, comissària de la mostra. Fins al 12 d’abril