L'última faràndula del Raval

Cada cap de setmana, Javier del Olmo, de 31 anys, surt vestit de vint-i-un botó de casa seva al barri de Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), i va amb metro fins al bar gallec O’Barquiño, un dels últims reductes de la faràndula del Raval de Barcelona. A l’arribar al local –cigarret, ‘chupito’ de whisky i gàrgares de farigola–, el noi es prepara per cantar en l’espectacle de varietats –‘copla’, flamenc, ranxeres, transformisme– del qual forma part des de fa sis anys. 

Tot i que ja queda lluny aquell Barri Xino canalla, viciós i epicentre del llibertinatge que va dibuixar el periodista Francisco Madrid en les seves cròniques sobre els baixos fons del districte V barceloní –en què van despuntar els onze perversos anys de La Criolla–, encara avui perviuen els ecos d’uns temps que no acaben de desaparèixer perquè sobreviuen uns quants antres i personatges que es neguen a enterrar del tot la seva essència tronera.

És el cas del Madame Jasmine, els propietaris del qual han volgut «jugar amb la memòria del Barri Xino» al recuperar de les escombraries dels seus carrers tots els objectes del bar; també allà fa les seves aparicions estel·lars Josep Argelaga, àlies l’home-gos, un jubilat que es despulla integralment fins a adoptar el comportament d’un gos submís. O el cas d’El Cangrejo, emblema del transformisme barceloní. O el cas de La Concha del Raval, el santuari kitsch que venera Sara Montiel al centre de Barcelona. 

«Aquests entorns i els artistes que hi habiten són efectivament l’últim reducte de la faràndula al barri del Raval», ratifica el periodista cultural Òscar Broc, que coneix els cercles més extravagants de Barcelona com si fos casa seva.

El Raval ja no és el Barri Xino

Un altre dels artistes que actuen en el que queda del Raval de la faràndula és Francis Arroniz, veí de Badalona (Barcelonès) de 73 anys que es va enamorar dels boleros de Lorenzo González i ara, amb un cigaló de rom al pit, li «fot canya» al ‘cante’ a l’O’Barquiño. «Soc cantant d’orquestra i els traslladaré als temps màgics de les festes de poble; ¡que comenci el txa-txa-txa!», anuncia al públic.

«El Barri Xino que es van inventar Francisco Madrid i altres escriptors dels anys vint té molt poc a veure amb el Raval actual». Així ho subscriu Ferran Aisa, autor d’‘El Raval. Un espai al marge’ i, juntament amb Paco Villar, l’escriptor contemporani de referència sobre la idiosincràsia del barri. Segons el parer d’Aisa, de l’essència del que va ser aquell Raval «no en queda pràcticament res», ja que va anar desapareixent entre finals del s. XX i principis d’aquest, un canvi marcat per la demolició del gran nucli dels carrers a tocar de la rambla del Raval. Cosa que no significa que no quedi «algun racó que mantingui una certa similitud», admet.

D’aquests racons marginals que esmenta Aisa en sap una estona Toni Garriga, fotògraf jubilat que cobria per a Efe les nits de Barcelona i que, a l’acabar el seu torn, se n’anava cap al Raval dels 90 amb la càmera a la mà, on es passejava per El Cangrejo de la Carmen de Mairena vedet o per tuguris com el Villa Rosa, el Kentucky, el Limón Limón o el Dickens, «on s’ajuntaven des d’un travesti fins als progres de la zona».

«Quan a Barcelona es va acabar la ‘movida’ madrilenya, molts espais van ser ocupats per la tropa dels temps de l’Ocaña», descriu Garriga, que coincideix amb Aisa que «el barri va canviar quan van fer les obres de la rambla del Raval; abans l’ambient canalla era més tancat, ara és més espectacle, més de disseny... la paraula no és ‘pijo’, però és més turístic».

Immigració i extraradi en vena 

José Jaén, de 49 anys, versiona Rocío Jurado i Isabel Pantoja com a transformista al Raval actual. L’artista, com molts altres que habiten les nits del barri, no va néixer a Catalunya, sinó en un poble d’Osca, però viu a Pallejà (Baix Llobregat) des de fa anys. Ell, juntament amb Javier del Olmo, Francis Arroniz i Pilar Carrión, una altra artista habitual –ja porta 11 anys cantant ranxeres– de les nits de l’O’Barquiño que amb 16 anys es va mudar a Santa Coloma de Gramenet des de Castella-la Manxa, representen el protagonisme que juguen la immigració i l’extraradi en l’ADN del Raval més sòrdid i pintoresc. 

«Als anys cinquanta i seixanta, la immigració de joves treballadors procedents d’Andalusia, Aragó i la resta de la Península va ser un al·licient per al barri», recorda Aisa. Uns, diu, perquè hi van llogar pisos; altres, perquè sabent de la permissivitat que imperava, baixaven cap al Xino els caps de setmana a distreure’s, «bé per beure i cantar ‘coplas’ de la seva terra, bé per mantenir relacions amb prostitutes dels carrers Tàpies, Sant Ramon, Robador , amb una depravació sexual que la moral nacionalcatòlica del franquisme no va poder parar».

Aquest mestissatge, avui vigent, «va enriquir la vida del barri perquè no únicament tenia a veure amb la prostitució i la petita delinqüència, sinó amb l’intercanvi cultural que va servir per integrar, com va dir Candel, els altres catalans», conclou Aisa.

Travestisme i comunitat gai: el barri de la llibertat

Els espectacles transgressors tipus cabaret-concert com els que donen lloc a El Cangrejo o impregnen els ambients del Cafè-Teatre Llantiol són part del «mite heretat del Barri Xino» per l’actual Raval. Així consta en l’estudi ‘Del Xino al Raval: cultura i transformació social a la Barcelona central’ (CCCB), que destaca el paper de la comunitat gai al barri. 

Aquests locals són considerats per l’escriptor Ferran Aisa com les rèmores dels anys cinquanta i seixanta en què els gais, llavors perseguits, buscaven refugi al barri per a les seves «trobades furtives». «Els millors anys del Barri Xino van ser les dècades dels vint i els trenta, sobretot en el submon comprès entre els carrers Conde del Asalto [actual Nou de la Rambla] i el Portal de Santa Madrona, la Rambla i el Paral·lel. En aquesta zona [amb locals com La Criolla, Bar La Mina, Madame Petit o Pompeya] hi havia bordells i bars destinats tant a prostitutes com a homosexuals i travestis».

Tal com recorda Sofía Bengoetxea, activista trans de l’associació EnFemme, els reductes de transformisme que avui queden al Raval troben el seu origen en el franquisme, quan el món de l’espectacle «era l’únic espai permès per la dictadura». La mort del dictador va permetre que es visibilitzessin el transformisme, el travestisme i la transsexualitat, si bé «va semblar una eclosió després de tants anys de repressió, però no era més que la sortida de l’armari de tanta gent obligada a estar-hi tancada».

Notícies relacionades

Pelai ressorgeix amb més diversitat de botigues i només un 3,7% de locals buits

Cunyades de luxe en la gala més top

«¿Que em criden ‘maricon’ des del públic? Doncs els dic: ‘¡Haurà sigut una xivatada!’», fa broma José Jaén, que assegura que va estar tres anys meditant sobre si donar el pas al transformisme «perquè jo no em sento una dona, però em va acabar entrant el rau-rau». Sobre la presència de la comunitat gai al barri, l’estudi ‘Del Xino al Raval’ conclou que, malgrat que el Raval «no s’ha convertit en una zona d’ambient explícitament gai», el col·lectiu –sobretot els homosexuals pobres– «forma un dels elements constitutius que han canviat la seva fisonomia social i contingut simbòlic».

Els pocs racons amb espectacles de transformisme que avui sobreviuen al Raval troben precedents en locals que cita Bengoetxea: el Gambrinus, el New York, el Rialto, el Barcelona de Noche, la Belle Epoque, la Bodega Bohemia o Las Cuevas. Tots situats als voltants dels carrers Nou de la Rambla i Escudellers, al Xhino de finals del s. XX. «Quan jo començava a sortir de l’armari, amb totes les meves pors i vergonyes, conèixer algú com Gina Burdel, que regentava el bar de copes Burdel 74 al carrer del Carme del Raval, va ser una experiència increïble», apuntala Bengoetxea. «Allà, amb les nostres perruques sintètiques, ens sentíem com unes dives; la gent del local em proporcionava confiança en mi mateixa i em feia pensar que la dona que intentava construir era viable».