Anar al contingut

BARCELONEJANT

El bar xinès per excel·lència

Wenkui Huang ha decorat per dins i per fora el bar familiar al barri de cases barates de Can Peguera i l'ha convertit en un lloc únic

Mauricio Bernal

El bar xinès per excel·lència

JORDI COTRINA

L’únic que solen tenir de xinès els bars xinesos és que estan regentats per xinesos: conforme amb la denominació d’origen dels propietaris que s’ha popularitzat aquesta expressió, «bar xinès», o de vegades «bar de xinesos», i no a qüestions com el menjar, la beguda o la decoració, que és al cap i a la fi el que importa en un bar. En realitat, un bar xinès és un bar de tota la vida abans regentat per aborígens i després regentat per persones d’ulls ametllats. Com a paisatge no sol oferir grans sorpreses, més aviat al contrari, tret de quan es tracta del bar xinès de Can Peguera, el barri de cases barates de Nou Barris. Aquest bar xinès és un bar xinès únic a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. El bar xinès per excel·lència.

Wenkui Huang és un home afable amb un aire al Senyor Miyagi dels ‘Karate Kid’

Wenkui Huang és un home afable amb un aire al solemne Senyor Miyagi dels ‘Karate Kid’. Però Huang no és solemne. Somriu sempre, i malgrat el seu espanyol precari fa extraordinaris esforços gestuals per fer-se entendre. És pintor: a les Canàries es va guanyar la vida com a professor de pintura, a Barcelona arrodoneix les seves economies pintant paisatges a la Rambla i sempre té a mà un bloc de fulls blancs on dibuixa retrats a bolígraf. No és impossible que algú que el conegui digui coses com que el senyor Huang sempre que veu una superfície en blanc pensa en pintar. Hi ha gent així: gent com el senyor Huang i gent que sempre té la llengua presta a dir aquestes coses. El senyor Huang és un senyor gran d’edat indeterminada. En podria tenir 50 o en podria tenir 60. La seva filla i la seva ex viuen a les Canàries.

Huang, a l’exterior del bar; al fons, la casa dels López Torralba, que també va pintar. / JORDI COTRINA

Família 1929, abans Salvadora

Situat al número 29 del carrer de Vila-Seca, enmig del paisatge agradablement camús de les cases barates, el bar Família 1929 va pertànyer al seu dia a la senyora Salvadora Torralba Pérez i al seu marit, el senyor Víctor López Montesinos. Llavors es deia Bar Salvadora. Els López Torralba vivien a la casa que s’aixeca creuant la petita plaça de Darnius, al número 27, a 10 metres del bar, i d’aquesta magnitud eren els seus desplaçaments de la casa a la feina i de la feina a casa. Van posseir i van regentar el bar fins a finals del segle passat, i llavors el van traspassar. Durant una mica més de 15 anys el local va canviar de mans un parell de vegades, no se sap ben bé a mercè de què, fins que en fa tres va passar a les de la família Wenkui. Huang i la seva mare.

La filla dels antics amos va treballar per als Wenkui al principi i ara els dona un cop de mà amb l’idioma

Víctor López i Salvadora Torralba van tenir una filla, la María Luisa, que és ara la veïna del 27. Quan va conèixer Huang fa tres anys, li va semblar un bon tipus, així que li va dir que era la filla dels que havien regentat el local feia molts anys i que si volia li donava un cop de mà. Va acabar treballant per a ells, però ho va haver de deixar quan el seu marit va emmalaltir. «Tinc el meu marit així des de fa molts anys, però ara ha fet una davallada». No obstant, és conscient de les limitacions de Huang amb l’idioma i de tant en tant creua la placeta per ajudar-lo amb alguna trucada, algun document, per fer de traductora. S’avenen. Quan Huang va pintar l’exterior del bar, li va dir que si volia li pintava la casa igual. La María Luisa va dir que sí.

Huang, treballant a la Rambla. / ELISENDA PONS

Genets, músics, pagodes

Si no és l’únic, el Família 1929 ha de ser dels pocs bars xinesos que fan un generós honor al seu nom. Huang ha fet del local un lloc especial. Va pintar els murs i la tàpia del davant del jardí amb motius xinesos que va copiar de llibres antics del seu país: escenes de genets, de músics, un home empenyent una carreta, una dona caminant amb una galleda al cap. Petites barques, ponts, pagodes, pescadors, recol·lectors d’aigua, bandades d’ocells, una mare ocell alimentant els seus pollets. Tothom que passa pel carrer s’hi atura a mirar. «La gent que fa excursions pels barris sempre és per aquí», diu la María Luisa. Com passa amb totes les coses bones, l’exterior és un anunci de l’interior. L’interior és millor.

Dins, el visitant pot tenir la impressió de no estar a Can Peguera, sinó a la Xina

Pot ser que la mesura més expressiva del que inspira el bar per dins és que per moments el visitant pot tenir la impressió que no és al barri de cases barates de Can Peguera, sinó a la Xina. Hi ha petits dibuixos emmarcats rústicament per tot arreu, i llums xinesos, i llençols pintats amb motius xinesos, i rodes de carruatge i persianes de bambú penjades del sostre. Fins i tot la nevera està pintada amb caràcters xinesos. És dilluns a la tarda i hi ha mitja dotzena de persones al bar. «Posa’m una cervesa», diu algú. «Posa’m un cafè amb llet». De vegades ho han de dir dues vegades, i amb gestos, perquè Huang els entengui.

Els dies parells, Huang treballa a la Rambla. Els dies senars ajuda la seva mare al bar. 

Temes: Barcelonejant