¡Que gran que és la Sardà!

Passar d’admirador a amic és una cosa que no sol passar gaire en aquesta vida. Em va passar fa anys amb Jaume Sisa i, més recentment, amb Rosa Maria Sardà, que fins aquell moment havia observat amb distància i plaer al teatre, el cine i la televisió. Me la va presentar Isabel Coixet i des d’aleshores hem compartit una sèrie d’agradables dinars campestres en els quals la seva presència ha sigut fonamental per a l’intel·ligent entreteniment de tots els comensals: malgrat el seu delicat estat de salut, la Sardà és, en si mateixa, un espectacle en què mai s’abaixa el teló.

Alguns membres del que ella anomena «la meva nova colla d’amics» vam fer acte de presència dimecres passat a la llibreria Laie per celebrar la publicació del primer llibre de la nostra falsa tieta favorita, ‘Un incident sense importància’ (Edicions 62 /Planeta), una sèrie de relats escrits fa anys i revisats recentment per a la seva edició gràcies a la insistència dels amics, vells i nous, de l’actriu. Van presentar el llibre dos d’aquests nous amics, Emma Riverola i Alfonso de Vilallonga (amb qui em vaig topar tres vegades la mateixa setmana: en la presentació de l’hilarant llibre d’Albert Soler ‘Estàvem cansats de viure bé’, en la del de la Sardà i a la sessió al Phenomena dels tres primers capítols de la sèrie de Coixet per a l’HBO, ‘Foodie love’). Tots dos s’ho havien passat molt bé amb el llibre, i jo, que m’havia assegut al fons, també.

En teoria, es tracta de records d’infància, adolescència i joventut transcrits de manera gairebé literal, però, tal com va advertir l’autora, ficció i realitat es barregen alegrement i no serà ella qui es posarà a explicar als lectors quins fragments són veritat i quins són mentida. De fet, és igual: els contes se sustenten per si mateixos i no té la més mínima importància veure on acaba la realitat i comença la imaginació. Pel mateix preu, llegir ‘Un incident sense importància’ se sembla molt a escoltar de viva veu les històries que explica la Sardà en privat, ja que no hi ha aquí cap diferència entre la veu de la persona i de la narradora.

Farta del procés

Malgrat el seu bon humor, la Rosa Maria és una dona que no oculta l’emprenyament que porta amb la situació política catalana. Sociata fins a la medul·la, està tan farta del processisme que fa un parell d’anys es va presentar al Palau de la Generalitat per tornar la Creu de Sant Jordi que se li havia atorgat el 1994. Un altre l’hauria llençat a les escombraries, però la Sardà es va plantar a la Gene i fins i tot va exigir que li estenguessin un rebut que deixés constància de la devolució del guardó. Recordo que, en el seu moment, li vaig dir a la Isabel, mig de broma: «Aprèn de la Sardà. ¿A què esperes per tornar la teva?». Però només en vaig obtenir la següent resposta: «Ho faria encantada, però és que no sé on l’he ficat».

En la presentació de Laie abundaven els rèprobes. Els germans i el fill de l’autora ocupaven el que ella va denominar «la primera fila més lamentable de tota la meva carrera teatral». Al seu fill, Pol, de trenta i tants anys, li va preguntar sarcàsticament si ja havia berenat. Ni rastre de Josep Maria Mainat, a qui sol citar en les seves converses amb ànim jocós. Un dia en què li vaig comentar que m’havia enganxat al biManán per perdre panxa, em va dir: «El Josep Maria també ho va intentar en una època, ¡però el molt bèstia hi sucava croissants!».

Notícies relacionades

Un 25% més de viatgers d’aquí a l’any 2030

La vivenda supera la inseguretat com a principal problema dels barcelonins

Aprofitant el que semblava un ambient favorable, l’Alfonso va posar el fermall d’or a la reunió interpretant ‘La complanta dels burgesos oprimits’, que no va semblar fer massa gràcia al sector processista del respectable públic, però va rebre entregats aplaudiments de la resta: ¡quin gran exemple de la Catalunya que conviu!

Va estar molt bé la lectura que va fer l’autora dels seus propis textos: si hi ha un títol que estigui demanant a crits la publicació en audiollibre, és ‘Un incident sense importància’. És més, crec que contribuiria enormement a l’expansió d’aquesta manera de llegir escoltant que tan bé funciona a Anglaterra i els Estats Units i tan malament entre nosaltres.