La Marina del Prat Vermell, el barri que busca veïns

És l'única zona de la ciutat on hi ha previst un gran creixement, amb les oportunitats i els riscos que això comporta

zentauroepp51019437 bar marina191122194652

zentauroepp51019437 bar marina191122194652

4
Es llegeix en minuts
Toni Sust

Toni Fernàndez, de 57 anys, viu des del 2014 a la Marina del Prat Vermell. És un dels veïns de l’edifici situat al número 7 del carrer Encuny, en un dels límits d’aquest barri, al costat de la seu de l’empresa Santiveri i la seva antiga colònia, amb vistes llunyanes al cementiri de Montjuïc i al mar. Fernàndez resideix en un immoble de 114 vivendes que l’ajuntament va adquirir el 2018. Es va erigir el 2000, el va construir Proviure, de l’extinta Caixa Catalunya.

Quan Fernàndez va arribar a l’edifici, on viu amb el seu fill, només hi havia una vintena de pisos amb llogater, recorda. Ara està molt habitat, amb un entorn que és un exemple clar del que passa a la zona: falta barri, falten veïns. La Marina del Prat Vermell, que rep el nom pel passat tèxtil de la zona i en concret per la fàbrica Bertrand i Serra, en què es penjaven peces tenyides de les quals degotava el color vermell, és al costat de la Marina del Port i és un dels barris amb menys habitants de la ciutat, 1.158 persones, segons dades del 2018. També és l’únic de Barcelona –la ciutat limitada pel mar i la muntanya– en què es preveu un gran creixement poblacional: quan les reformes previstes acabin s’espera que hi visquin 30.000 persones.

Repartidors que no arriben

Fernàndez explica que la necessitat de tragí és molt clara. Que la il·luminació és escassa i no hi ha neteja al voltant de l’edifici. Al costat de casa seva hi ha un solar que fa temps que espera que algú hi construeixi alguna cosa. Allà hi ha previstos pisos per a joves i per a la tercera edat. Però, mentre no arriben, allò continua sent una mena de polígon industrial amb pocs veïns i visitants ocasionals: prostitutes i clients. Fernàndez ho explica amb un somriure resignat: «Depèn d’on demanis menjar per emportar, els repartidors no te’l porten».

Toni Fernàndez, davant de l’edifici on resideix, al carrer Encuny. / SERGI CONESA

Davant de casa seva hi ha l’altre pol de vida de l’espai, el bar Flores. Una de les integrants de la família homònima que el porta, la Josefina, recorda que als anys 50, quan van arribar els seus pares, allà sí que hi havia veïns. Van anar marxant. En part, perquè cada vegada que el Llobregat es desbordava allò era un caos.

Fernàndez proposa dues mesures per pal·liar l’ambient desèrtic: una, que l’autobús V5 canviï la ruta i passi per Motors i per Encuny, i que hi hagi una parada. L’altra, obrir el camí del lateral de l’edifici que permetria als veïns accedir al passeig de la Zona Franca sense haver de fer una volta pel carrer de Cisell, un dels límits del barri.

La crisi va parar la reforma

Dori García es coneix molt bé aquests carrers. Fins a principis d’aquest mes, era directora de la Unió d’Entitats de la Marina. «Pensàvem que això ja estaria fet, però la crisi ho va parar tot», diu sobre la gran reforma pendent que està en curs. L’explosió de la bombolla de la vivenda va retardar el naixement de l’últim barri nou de la ciutat. García remarca el fet que els fons d’inversió estiguin interessats en la zona, una cosa que considera positiva, tot i que adverteix que hi ha riscos: que els nous pisos acabin en mans de gent amb diners, un barri ‘pijo’. També rebutja la possibilitat de crear un gueto. La planificació del nou espai, de la mida de 40 illes de l’Eixample, va tenir en compte aquest assumpte: a la Marina del Prat Vermell s’aixecaran en els pròxims anys gairebé 11.000 vivendes de les quals un 48% serà de tipus protegit i el 52% restant, lliure.

Com Dori García, Dani Fernández observa la Marina com un tot: no veu la frontera entre la del Port i la del Prat Vermell, imposada per l’organització de la ciutat a 73 barris el 2006. Amb 29 anys, Fernández és dinamitzador de l’entitat La Marina Viva. És optimista i veí del barri de tota la vida. A l’encreuament dels carrers d’Ulldecona amb Sovelles mostra com ja s’intueix el futur. Carrers preparats per acollir els nous edificis: un en construcció, un altre acabat.

Al mig, la xemeneia de l’antiga fàbrica Miniwatt, on es feien televisors en color. La mare de Fernández hi treballava: va arribar al barri amb la seva família des de Jaén. A desenes de metres de la xemeneia, les cases de la colònia Bausili, que en principi veuran com el picot les fa caure ben aviat.

Dori García creu que falta una dècada perquè La Marina del Prat Vermell sigui el barri que s’ha projectat. Dani Fernàndez opina que potser trigui una mica més, però no per això és menys optimista: «Si venen 30.000 persones més, més les 30.000 de la Marina del Port, aquí hi haurà tanta gent com al Prat».

Can Tunis, del cavall al cavall

Notícies relacionades

«Abans, els joves posaven al seu ‘nick’ de Facebook ‘Patricia ZF’, per la Zona Franca. Ara parlen de la Marina», afirma el dinamitzador sobre la lluita contra l’estigma del barri. Els anys de la infància li queden lluny: «Em deien: ‘No et tiris a la gespa, que hi ha xeringues’». Avui l’estigma industrial ha minvat, tot i que, com recalca Dori García, fa uns anys es donava per fet que les fàbriques haurien desaparegut a hores d’ara a les zones habitades.

També l’estigma de la droga ja és passat per als joves, tot i que els que tinguin certa edat recorden bé Can Tunis, que va ser un macropunt de venda, liquidat a començaments d’aquest segle. Només 100 anys enrere va ser espai de lleure per als més rics: allà es va aixecar l’Hipòdrom de Can Tunis i allà va volar el 1910 el primer avió a Espanya. Del cavall al cavall: de l’equitació a l’heroïna.