09 d’abr 2020

Anar al contingut

HISTÒRIA

La lluita contra la sida a Barcelona: 3.500 morts entre el 1986 i el 1998

Una mostra del Centre LGTBI recull documentació dels anys 80 i 90, la qual reflecteix la ignorància inicial

Ara que la malaltia és crònica, els metges treballen perquè el col·lectiu visqui una bona vellesa

Beatriz Pérez

La lluita contra la sida a Barcelona: 3.500 morts entre el 1986 i el 1998

ELISENDA PONS

Entre el 1986 i el 1998, un total de 3.451 persones van morir a Barcelona a causa del VIH/sida, segons xifres de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). El 1986 és l’any en què es va posar nom al virus d’immunodeficiència humana, el primer cas del qual a Espanya s’havia registrat cinc anys abans a l’Hospital Vall d’Hebron DE BARCELONA. El 1998 va ser l’any en què va aparèixer la medicació que va convertir en crònica una malaltia fins aleshores mortal. L’exposició ‘Gent positiva: VIH i sida, relats locals d'una història global’, al Centre LGTBI de la capital catalana (Comte Borrell, 22), és un viatge als anys 80 i 90 que repassa la lluita i resistència a la sida protagonitzada pels moviments i col·lectius socials. Al VIH se li deia llavors la «malaltia de les tres hacs»: la patien, principalment, els homosexuals, els hemofílics i els heroïnòmans.

«Avui la gent pot portar una vida normal, però no estem aquí per casualitat, sinó perquè molta gent ha aixecat la veu», explica Linda Valdés, comissària de l’exposició amb Nancy Garín. La mostra, amb la vista posada en l’1 de desembre (Dia Mundial de la Lluita contra la Sida), forma part d’un cicle d’activitats gratuïtes sobre el VIH que el Centre LGTBI de Barcelona desenvoluparà fins a finals de gener. «Encara cal treballar amb l’estigma associat al VIH», adverteix Valdés.

L’exposició recull des de pamflets informatius fins a cartells que cridaven a la prevenció i desestigmatització del VIH/sida, passant per il·lustracions d’artistes com Javier Mariscal o plafons que expliquen la fundació de diferents entitats com, per exemple, Gais Positius, que fa 25 anys a finals de mes. La mostra (la gran part del material de la qual forma part de l’arxiu del centre) revela també com la dècada dels 80, que va començar amb l’alerta generada pel VIH/sida, va donar lloc a moments d’incertesa, por, estigma i exclusió social. 

Campanya de la Coordinadora Gai-Lesbiana i de Gais Positius. / CENTRE LGTBI DE BARCELONA

Gir en l’activisme

L’emergència  de la situació va mobilitzar nombroses comunitats. El col·lectiu LGTBI feia, amb la malaltia, un gir a la seva lluita: després de 40 anys durament reprimit per la dictadura franquista, es veia de sobte obligat a resistir davant d’una malaltia que l’afectava de ple i que desconeixia per complet. La urgència era de caràcter mèdic i científic, però també calia respondre des dels àmbits legal, social i afectiu.

«Al principi, la urgència era saber què passava. Fins que es va trobar la manera de frenar les morts: utilitzant el condó. A partir de llavors, la lluita es va centrar en la prevenció», diu Valdés. Entitats com la Coordinadora Gai-Lesbiana, Stop Sida o Gais Positius van començar a organitzar, cada 1 de desembre, el Gran Ball de solidaritat amb les persones seropositives. «Era una manera festiva de fer front a la mort», explica per la seva banda Nancy Garín. L’última edició, la vint-i-unena, es va celebrar el 2009.

Un dels cartells que formen part de l’exposició. / CENTRE LGTBI DE BARCELONA

«Els anys de lluita contra la sida es vivia un ambient horrible. Molts companys morien. No hi havia cap tipus de tractament, així que era una espècie de càstig. Veníem d’una certa llibertat i, de sobte, molta gent va començar a morir», explica Andreu Agustín, el director del Centre LGTBI de Barcelona.

Ho diu també Joaquim Roqueta, president de Gais Positius. «Molts homes seropositius s’acostaven a la Coordinadora Gai-Lesbiana. Així es va crear, dins d’ella, un espai anomenat Gais Positius, que posteriorment es va convertir en una entitat a part», relata Roqueta. «Era molt dur. Eren els anys de Ronald Reagan, Margaret Thatcher, el papa Wojtyla. Aquesta era la malaltia de les putes, els jonquis i els ‘maricons’. No sabíem com es transmetia i hi havia tant desconeixement –fins i tot dins del món mèdic–, que provocava molt rebuig», assegura.

La ignorància causava situacions especialment doloroses. «A alguns companys les seves famílies els cremaven tota la roba. D’altres, que havien demanat ser enterrats una vegada morissin, finalment eren incinerats per por». En aquest context, la lluita de Gais Positius es va centrar també en la consecució de la llei de parelles de fet (i, posteriorment, el matrimoni igualitari) perquè les morts pel VIH reflectien, encara més, la «vulnerabilitat» que hi havia dins de les parelles del mateix sexe, així com amb les seves respectives famílies.

Un cartell de l’exposició. / CENTRE LGTBI DE BARCELONA

L’aparició de la pastilla anti-VIH

En la lluita contra el VIH, una vegada aquest es va convertir en crònic, també va marcar un moment important l’aparició, el 2012, de la profilaxi preexposició (PrEP). És la pastilla preventiva l’anti-VIH: l’usuari la ingereix quan sap que tindrà relacions de risc (és a dir, sense preservatiu). El Govern socialista ha anunciat recentment que passarà a estar finançada pel Ministeri de Sanitat; fins ara, els usuaris l’aconseguien per internet o bé participant en estudis d’investigació.

«Actualment el risc està en el ‘chemsex’», explica Nancy Garín. El ‘chemsex’ consisteix en la barreja, per part d’homes gais, de relacions sexuals amb certes drogues a fi de potenciar la trobada sexual. «És producte del neoliberalisme extrem que porta les persones a la falta d’empatia. Una individualització de l’existència. Sortir d’un mateix per estar amb l’altre costa molt», diu Garín.

Destí: la vellesa

Ara, per primera vegada en la història, la societat està assistint a l’envelliment  de les persones amb el VIH, un «fet històric», en paraules de Fátima Brañas, cap de Geriatria de l’Hospital Universitari Infanta Leonor de Madrid. «Les persones amb el VIH envelleixen de forma precoç i, a edats més primerenques, presenten problemes de persones grans, com la depressió, una fragilitat més gran, menys autonomia. També tenen seqüeles dels medicaments del principi, com a lipodistròfia», explica Brañas. Segons ella, les persones amb el VIH presenten signes de la tercera edat amb 50 anys, i no a partir dels 65 com la resta de la població. «Està demostrat que l’envelliment és precoç. I això és molt important a l’hora d’abordar aquests pacients, que pensaven que no arribarien tan lluny.»

Al costat de Matilde Sánchez, metge del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Ramón i Cajal (Madrid), Brañas està realitzant una investigació (en 11 hospitals espanyols, amb més de 750 pacients) per estudiar aspectes com la fragilitat, la funció física i altres símptomes geriàtrics en pacients amb el VIH. «L’objectiu és que aquesta població no només envelleixi, sinó que ho faci de la millor manera possible. Volem tenir una fotografia de com envelleixen les persones amb el VIH i de les cures que necessiten», conclou Brañas.

Temes: Sida