Dels còmics a Fortuny

Va passar per la Rosa de Foc el meu vell compare de l’‘underground’ Javier Ballester, en art Montesol (Barcelona, 1952), per pintar en directe al Saló Oval del MNAC la seva particular versió del quadro de Fortuny ‘La batalla de Tetuan’. La cosa va tenir lloc aquest diumenge i no va comptar amb gaire públic, suposo que, perquè quan la gent està molt ocupada calant-li foc a la seva pròpia ciutat, no li queda temps per a escapismes artístics.

Dijous passat li vaig fer una visita a l’artista al seu hotel –fa anys que viu en un poble a prop de Madrid– i, tot just sortir al carrer, vaig topar amb les masses processistes enardides, la qual cosa em va obligar a passar-me 20 minuts per recórrer una distància que es pot cobrir en cinc: travessar la turba que recorria el passeig de Gràcia va requerir esforç i voluntat, tot i que he de reconèixer en el seu favor que ningú va aprofitar l’ocasió per linxar-me.

En teoria, havíem de comentar la pertinència, o no, de facturar un tercer àlbum després dels que vam publicar a començaments dels 80 (‘La noche de siempre’ i ‘Fin de semana’), ambientat en l’actualitat i protagonitzat per un parell de supervivents de la Barcelona ‘moderniqui’ d’abans, però vam acabar repassant les nostres vides des que vam deixar de compartir la barra del Zig Zag. Montesol va abandonar Barcelona l’any dels Jocs Olímpics. Havia decidit deixar els còmics –tot i que acabés tornant-hi amb el formidable àlbum ‘Speaklow’ fa uns quants anys– i consagrar-se a la pintura. Entre això, que s’havia casat (acabaria tenint quatre fills, ja grans) i que necessitava canviar d’aires, el nostre home es va establir a Vigneux-de-Bretagne, un petit poble pròxim a Nantes, on va estar fins al 1999, quan va tornar a Espanya i es va instal·lar a Madrid. Tirar endavant quatre fills des de la precària existència d’un pintor figuratiu em sembla una gesta digna d’esment. Com quan va abandonar el seu galerista perquè aquest l’estava convertint en un paisatgista de la vida amable de Barcelona i Madrid, cosa que mai havia entrat en els seus plans.

Còmics de categoria

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Als 67 anys, Monte llueix un aspecte estranyament juvenil. Conserva tots els cabells, tot i que blancs, no s’ha engreixat ni un gram, manté el seu sentit de l’humor, tot i que allò del procés ho té podrit, i el seu semblant sense pèl no difereix gaire del de la seva joventut de dibuixant, tronera, gamberro i àcrata conceptual. Fa poc va publicar per al Museu del Prado un llibre sobre el seu pintor de referència, Fortuny, que va homenatjar diumenge al MNAC. Em parla meravelles del responsable de la secció de dibuix del Prado, José Manuel Matilla. La veritat és que, gràcies a ell, el museu ha editat llibres d’altres dibuixants de còmics de categoria, com Max o Keko, la qual cosa és molt d’agrair, tant per part del CAP (Col·lectiu d’Artistes Precaris, me l’acabo d’inventar) com dels aficionats als còmics. Si a Max li va tocar homenatjar el Bosco, Montesol es va inclinar per aquest pintor català els quadros del qual tant l’impressionaven en les seves visites constants al Prado. Sobre el paper, esmenar-li la plana a Fortuny pot sonar absurd, però, també sobre el paper –aquesta vegada en un sentit literal–, la cosa funciona: Javier no reprodueix Fortuny, sinó que l’interpreta des de la seva pròpia perspectiva, creant visions alternatives i molt personals d’un univers en principi aliè.

Montesol no ho va tenir fàcil per convertir-se en pintor: estem davant d’un exemple claríssim del que Leni Riefehnstal anomenava ‘La força de la voluntat’. Als seus còmics privaven l’eficàcia i l’enginy visual sobre el virtuosisme, la qual cosa el va portar a ser mirat per sobre de l’espatlla per alguns col·legues que dibuixaven millor, però no tenien res a dir. En certa mesura, la seva recreació de ‘La batalla de Tetuan’ em sembla la perfecta plasmació d’una visió pròpia, personal i intransferible, de la pintura figurativa, tan injuriada en aquesta època en què qualsevol es veu amb ànims de col·locar un pal de fregar al costat d’una bombona de butà i dir que és una instal·lació contra el capitalisme.