L'últim temple petardo de Barcelona

Aquí s’han confessat més secrets foscos que al bar de la Moncloa. «Uf, si Sor Rita parlés», els seus feligresos giren els ulls en blanc. La bústia de les pregàries és al fons, al costat del retrat d’una monja que fa la fila d’haver viscut més intensament que el padre Apeles. «Verge de les verges –es llegeix en un rètol de mosaic–, tu que vas concebre sense pecar, ajuda’m a pecar sense concebre». Faria falta Chiquito per classificar aquest tipus de pecador.  

Sembla que t’has colat en un somni d’Almodóvar en una nit que ha sopat massa: es veuen sabates de taló al sostre, tamborets de lleopard, ¿això és un cor fet amb caps de Barbie? Et pots senyar davant de sants, verges, actrius a punt de tenir un atac de nervis i cantants «retropetardos», que diuen aquí. Són aquests que ningú escolta a casa però tothom canta de memòria. Paloma San Basilio, Camilo Sesto, la Carrá, Alaska. Pell de gallina tan bon punt mous la tíbia i el peroné. Fins i tot hi ha un confessionari. Segurament és el primer en què un es pot desfogar en cos i ànima. És on hi ha els lavabos.

Sor Rita Llegeixi’s zorrita amb accent petardo. «L’ermita de la Verge dels llibertins», l’anomenen.«Temple petardo del Gòtic». «Cau canalla».«Una blasfèmia pop que ompliria d’orgull Madonna». «La beneficència de totes les esgarriades amb anhels de noia Almodóvar». L’única norma: «¡Hagas lo que hagas, ponte bragas!», diu un cartell. També és la contrasenya del wifi. «No vegis els problemes que ens dona amb els guiris», esbufega la Cecilia.

Cecilia González és la mare superiora d’aquest temple petardo. Una de les sòcies. La dels ulls tipusCandy Candy, amb la llagrimeta sempre a punt. Fa un mes que darrere la barra es veuen cares de prefuneral. Sor Rita agonitza.

«¡Quina pena!», els donen el condol diàriament. Ve gent afligida des de principis de mes. «Ens tanquen el convent», es lamenten els fidels i els pecadors. Sor Rita és la nova màrtir de la nit. Un altre local emblemàtic de Barcelona que s’esfuma mentre dius «pisos turístics». 

«Que em moro, sí... s’ha acabat, c’est fini, game over #fuckingmoneyman.» Sor Rita ho va anunciar per Facebook el 2 de setembre. «De vegades ni les millors intencions ni tot l’afecte que posis a la teva feina hi poden fer res contra la decisió respectable d’un propietari de la finca nou que no vol un bar de copes sota el seu projecte futur de vivendes #quelevamosahacer». 

Cal treure els crespons de purpurina. S’espera una romeria multitudinària alcarrer de la Mercè, 27. Han convocat el funeral per aquest diumenge. «Serà sorollós, multitudinari, sentimental, molt emotiu», avança Xavi Salva. És qui et dirà «el local és ple». «Hi ha 2.000 persones i escaig que diuen que vindran», calcula el porter. Hi haurà un bingo, unkutreokei algun ritual sorpresa. I tancaran del tot amb Un beso y una flor, comNino Bravo. És la cançó amb què acaben tots els aniversaris. També fan vuit anys. «Tant de bo, a partir del 29, la gent vingui a la porta a deixar-nos espelmes», riu rere la barra Rubén Domènech. Ell és la cara del Sor Rita. Literal: és estrany veure’l sense hàbit de monja.  

Carreres de talons

Els primers mesos regalaven els quintos perquè hi entrés gent. Ara apareix en tots els rànquings de «bars més kitschs». Hi entren transvestits, avis amb caminador a buscar el seu gintònic, guiris amb devoció turística. Hi ha qui els dona les «gràcies per existir». Hi ha qui treu el nas per dir-los «pecadors». Fins i tot han arribat a organitzar carreres amb talons. «Tothom és benvingut, mentre sigui un petardo –diu la Cecilia–. És un espai sense etiquetes». «Bé, sí que n’hi ha una –puntualitza el Xavi–: petarda. A partir d’ara hauria de ser un adjectiu: sorrita».

Per aquest racó heretge fins i tot s’ha vistMario Vaquerizo. A Almodóvar no, tot i que la Cecilia li va donar una Barbie amb el logo i una noteta: «Pedro, has de conèixer el bar inspirat en tu». 

I sí, existeix una Barbie Sor Rita: obra de dos argentins que es dedicaven a customitzar nines. Per ella van muntar l’altar que continua a la porta, recorda José del Solar, un altre soci, xilè i arquitecte, com la Cecilia. Els argentins els van deixar la minisor perquè l’adoressin mentre viatjaven per Europa. «Si la voleu –els van dir al tornar–, val 800 euros».  «Béeee –els van respondre–, jo crec que a l’Argentina estarà millor». A l’altar ara tenen un dildo amb ulls.

Deu minuts amb els colzes a la barra i descobreixes més xafarderies que en el Sálvame. Sor Rita ha beneït llaços familiars més sòlids que els d’El Padrí. Aquí hi ha Adela Muiño, que es va enamorar d’una altra cambrera. Alberto Abascal és un fill pròdig que només ha tornat per enfonsar-se amb el vaixell. «Com l’orquestra del Titanic»,somriu.

¿I després del 29? «L’atur», riuen tots per no plorar. «El retropetardo quedarà aquí», la Cecilia es toca el pit. I «a veure què passa», diuen. «Si alguna cosa tenim clar al Sor Rita és que els miracles existeixen».

Notícies relacionades

Horts al cel

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

¿Intentaran ressuscitar la seva sor petarda? «De ganes n’hi ha –respon la Cecilia-, però a Barcelona els preus s’escapen –s’encongeix d’espatlles–. Tant de bo caigués del cel algú que digui: ‘Pels diners no et preocupis’».

«#esperomecanonizéis»,demana Sor Rita via hashtag. És l’última pregària que li queda. Si a Santa Rita li donen un local, segur que aquest ja no li treuen.