Montcada vol rescatar la mil·lenària Torre del Frare i obrir-la a la comunitat

Una figuera carregada de figues encara verdes dona la benvinguda a aquesta masia impressionant, un tresor que sembla un miratge en una localitat tan castigada per les infraestructures metropolitanes com Montcada i Reixac, a pocs metres de la incineradora, l’autopista plena de fum i la via del tren encara sense soterrar. Allà desafia al pas del temps sense arrogància la construcció més antiga d’aquesta població del Vallès Occidental, datada entre els segles XI i XII. Allà va néixer el 1942 Conxita Batlle. El seu avi ja es cuidava d’aquestes terres «abans de la guerra civil», recorda la dona, avui presidenta de l’Associació d’Amics de la Torre del Frare, acabada de crear, que vol rescatar de l’oblit aquesta finca i fer-la renéixer reconvertint-la en un punt de trobada comunitari necessari des del qual apostar per la sobirania alimentària.

Segons el catàleg de patrimoni de la ciutat, Can Vestit, com també es coneix a la construcció, té origen entre els segle XI i XII, «amb importants reformes i ampliacions als segles XVII i XVIII». «Això estava igual. Igual, aquí teníem les gallines i els conills...», assenyala Batlle tot just creuar la imponent porta d’entrada, un arc de doble pont que es conserva de la construcció original. El motiu de la visita és que l’associació acaba de firmar un històric conveni amb la propietat (actualment privada) per gestionar sis de les 104 hectàrees de què està formada la finca. «Això és un punt d’inflexió molt important. Ara és moment que s’impliquin totes les administracions, Generalitat, Diputació i ajuntament, per fer efectiva la compra, i nosaltres volem formar part d’aquesta negociació», apunta Pere Jordi Prieto, una de les ànimes del nou col·lectiu veïnal que reconeix ser conscient que l’ajuntament, petit i endeutat, està fent els deures. De fet José Domínguez, membre actiu de l’associació, és regidor de govern del consistori. 

Cel·les en peus

«La idea no és només recuperar l’edifici, també volem les terres per treballar-les i tancar el cercle amb una cooperativa», assenyala Prieto. Ho fa des d’una de les estades de la casa, que té l’ala nord tancada actualment. «Necessita una reforma urgent, i urgent és urgent», alerta el membre de l’entitat, indicant que en l’espai clausurat encara es conserva una galeria de cel·les petites on vivien els monjos que donen nom a la torre. «Mira el terra. És d’espina de peix, està protegit, com aquest altar», va relatant mentre ensenya els mil detalls de la masia, al marge esquerre del riu Besòs, al principi de la Vall de Vallençana, una de les portes d’entrada de la Serralada de La Marina. «Fins que va arribar la fil·loxera, tot això eren vinyes», continua.

Al centre del pati, un pou. «Encara funciona», assenyala Domínguez.«També s’hi van trobar restes d’un capitell de finestra gòtica esculpit amb floretes, avui desaparegut» segons s’indica també el catàleg patrimonial. 

Conxita és qui està més emocionada entre els de la comitiva. «Recordo que obríem la porta amb una clau així de gran», diu marcant amb les mans una distància de més de 30 centímetres. «L’he trobat. Després te l’ensenyo», li respon, còmplice, Prieto, que portava anys –molt abans del conveni– vetllant per l’espai com a ‘masover’ informal. 

Bròquil, col i tomàquet

A pocs metres de la casa, una era enorme, aparentment molt ben conservada. «Això no es veia amb les males herbes que hi havien. La vam començar a netejar el 2015 i vam trobar les rajoles. També protegides», assenyala Prieto. «És com si em veiés ara, amb el barret per protegir-me del sol, fent voltes al molí», recorda Batlle davant l’era, ara convertida en una mena de plaça assolellada. «És un espai perfecte per organitzar tota mena d’activitats, volem anar a parlar als instituts, connectar amb els joves», apunta Prieto, carregat d’idees.

Passejant per la finca a laConxita  no li paren de passar imatges pel cap. Va viure en aquella casa 20 anys, fins que es va casar. «És una pena que hagin deixat que acabi així», lamenta, tot i que està contenta que un grup de veïns hagin decidit unir-se per l’espai, patrimoni històric i arquitectònic a les portes d’un patrimoni ecològic. «Soc gran i ja no ho veuré, però m’alegra que s’estigui treballant per donar-li una nova vida», continua la dona, que també explica com de petita anava cada matí a la plaça de Montcada a vendre «el que hi havia». «Les coses de temporada. Bròquil, enciam, tomàquet, cols, raïm...», detalla. També feien vi. «Era boníssim. També el veníem». «¿Per què tornar a fer-ho?», es plantegen des de l’associació. 

Punt d’informació

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Fill de Montcada, Ramón Sánchez, exregidor del consistori per ICV, és un altre dels membres de l’associació que aquest matí de dimecres visita la casa al costat de Conxita i Pere Jordi Prieto. «Un dels usos que podria tenir l’espai és ser punt d’informació del parc de la Serralada de la Marina, ja que és una de les seves portes oficials d’entrada», assenyala Sánchez. «Els veïns ens hem unit per reivindicarl’edifici i la seva gestió. Volem que aquest espai, ple d’oportunitats, sigui autogestionat. No volem que es converteixi en un altre edifici de l’administració. Volem que la gent se’l faci seu, que tingui activitat», defensa.  «Volem que l’administració s’hi impliqui, però pot ser autosuficient. Té moltíssims recursos», prossegueix Pere Jordi Prieto.

El primer que volen fer al començar el pròxim curs, el conveni de cessió de la gestió per part de la propietat és molt recent, és organitzar unes portes obertes i una assemblea oberta a tot el municipi per fer una pluja d’idees.