'Patrulles ciutadanes virtuals': la fina línia entre la col·laboració veïnal i l'alarma social

Si en alguna cosa coincideixen administracions públiques i cossos de seguretat quant a les ‘patrulles ciutadanes virtuals’ és que cal diferenciar entre la col·laboració ciutadana, necessària perquè els poders públics puguin exercir les seves funcions eficientment, i una cosa que va més enllà dels límits legalment previstos per donar curs a aquesta cooperació veïnal i que, a més d’envair competències policials, pot generar alarma social entre la ciutadania.

Així expliquen aquesta diferència fonts de la tinença d’alcaldia de Seguretat i Prevenció de l’Ajuntament de Barcelona: «És fonamental enfortir les xarxes de col·laboració, però aquesta col·laboració mai pot passar a substituir les tasques policials; fer investigacions i identificacions de persones que presumptament han comès un delicte és una feina reservada als professionals [de la seguretat]».

Certament, la línia és finíssima quan entren en joc les xarxes socials i les plataformes online Un exemple de col·laboració ciutadana exitosa que citen fonts de l’Ajuntament de Barcelona és la que es va produir amb la venda de drogues a Ciutat Vella: «El compromís dels veïns i veïnes i la seva col·laboració amb la Guàrdia Urbana va permetre arribar a detectar els punts de venda per desenvolupar l’actuació policial i judicial amb més rapidesa».

En sentit oposat, Eugenio Zambrano, guàrdia urbà de Barcelona i secretari d’Administració Local del CSIF, sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana a Barcelona, posa com a exemple de depassar els límits de la col·laboració ciutadana al mapa de punts negres delictius a Barcelona que els ‘Helpers’ estan creant; una «xarxa social de seguretat ciutadana» en forma d’‘app’, concreten des de la plataforma, on volen «assenyalar els carrers que transmeten més inseguretat a les dones, els punts calents de la ciutat que haurien d’evitar els turistes i els narcopisos per combatre la venda de droga».

A ulls de Zambrano, «aquests mapes no contribueixen a res de bo per a la ciutadania, perquè les plataformes que els creen no tenen la informació; aquest mapa no està basat en estadístiques oficials: és cert que ha arribat un punt en què Barcelona és un punt negre a l’Estat a nivell delinqüencial, però això ens correspon dir-ho a la Policia, que som els que tenim criminòlegs, estadistes i realitzem anàlisis tècniques per definir polítiques públiques de seguretat».

El que tenen de paradoxal aquestes plataformes és que, mentre algunes diuen que estan «col·laborant» –«moltes vegades amb bona voluntat», afegeix Zambrano– amb les institucions, des d’aquestes institucions i els cossos de seguretat repliquen que van més enllà de la mera col·laboració. 

Sense anar més lluny, des de plataformes com els ‘Helpers’ insisteixen a distanciar-se de les patrulles veïnals que actuen als carrers, però els cossos policials no dubten a equiparar-les –com fan els Mossos d’Esquadra– o, almenys, advertir que la patrulla virtual pot ser l’«avantsala de la que es formarà al carrer», exposa Zambrano, del CSIF.

Combatre el delinqüent... i la víctima

Tots els cossos de seguretat i policies consultats per a aquest reportatge coincideixen que el principal motiu perquè la ciutadania no depassi els límits previstos per a la col·laboració i participació ciutadana és justament protegir aquesta mateixa ciutadania, la qual paradoxalment es manté activa a les xarxes socials perquè diu que se sent desprotegida pels poders públics. El peix que es mossega la cua.

Des de l’òptica policial, fonts delsMossos d’Esquadra consideren determinant «diferenciar entre la col·laboració ciutadana, també a les xarxes socials, que ens és molt útil per actuar en conseqüència, i l’actuació directa de la ciutadania, amb la qual els veïns posen en risc la seva pròpia seguretat».

Eugenio Zambrano, del CSIF, aprofundeix més. Segons el seu parer, hi ha tres motius pels quals el seu sindicat desaconsella a la ciutadania organitzar-se en patrulles ciutadanes virtuals: «Un, perquè generen una alarma social innecessària i no contribueixen a la tranquil·litat social; dos, perquè poden posar en perill investigacions obertes de la Policia, per exemple en casos de delictes in fraganti; i tres, perquè els mateixos veïns estan posant en perill la seva pròpia integritat».

Molt gràficament, Zambrano demana a la ciutadania que no situï la Policia «en escenaris que no volen estar». «Això és fort i molt desagradable per a un policia: que no ens obliguin a combatre la víctima a més del delinqüent, ja que aquestes patrulles ciutadanes virtuals ens estan perjudicant; poden entorpir-nos una investigació en comptes de fer una contribució en positiu», conclou el guàrdia urbà.

«Patrulles sense formació, sense representació legal, sense control jurídic, ningú delimitant les responsabilitats... poden acabar sent poders pseudomafiosos; no tardarà a donar problemes superiors als que pretenen evitar», assegura Xavi Salla, advocat i professor de Periodisme en la Universitat Autònoma de Barcelona.

La desinformació, a l’ull de l’huracà

Més enllà dels riscos en termes de seguretat, les patrulles ciutadanes virtuals també plantegen l’oportú debatd’on està el límit entre la llibertat d’expressió i la desinformació, que, escapant als filtres i criteris dels professionals de la informació, és la que pot acabar degenerant enl’«alarma social» aliena a la realitat a la qual al·ludeixen freqüentment institucions i cossos de seguretat. EL PERIÓDICO ha consultat experts per aprofundir en aquesta qüestió.

Pel periodistaJuan Soto Ivars, que en l’assaig‘Arden las redes’ aprofundeix en com les xarxes socials limiten la llibertat d’expressió, «és clar» que la informació no sotmesa a criteris professionals que emet la ciutadania «és llibertat d’expressió, però s’està trobant amb un problema que no hi havia abans de les xarxes: no només és molt difícil discriminar què és cert i què no, sinó que cada vegada més gent pensa que és igual que alguna cosa sigui veritat o mentida».

Raúl Magallón, investigador de la Universitat Carles III i autor de‘Unfaking news’, opina que les publicacions d’aquestes  plataformes analitzades en aquest reportatge «tenen l’estructura narrativa» pròpia de les boles, però detalla que caldria analitzar-les una per una per verificar-les. El que sí que determina Magallón és que «els generadors de desinformació centren el focus de l’interès en qüestions emocionals que apel·len a la irracionalitat dels públics perquè aquests assumeixin les notícies sense oposició i les comparteixin ràpidament; una de les claus que revelen si una informació és falsa o malintencionada és la font de la qual parteixen».

¿I com disfressar una bola com a notícia real? Magallón respon: val «des d’un suposat testimoni des del lloc dels fets fins a material gràfic obtingut per una altra persona, passant per la utilització com a font de webs amb aparença de diaris digitals». A més, l’investigador considera rellevant que «aquest tipus de boles pretenguin quedar-se fora del radar dels mitjans de comunicació perquè no puguin verificar-los».

Malgrat aquestes dificultats per verificar la informació, Soto Ivars recorda: «No em refio dels ajuntaments per dir què és cert i què és fals: si hi ha comptes locals difonent falòrnies, ha de ser la Policia i la premsa local la que informi». 

En aquest sentit, el periodista no dubta a responsabilitzar els partits polítics: «Atès que tots els partits polítics distorsionen la realitat, m’és impossible pensar en un vigilant adequat. Tenim xifres de seguretat ciutadana rècord al món i és l’únic missatge que s’hauria de repetir fins a la sopa».

¿Hi ha pluralitat en les ‘patrulles ciutadanes virtuals’?

De la mateixa existència de les plataformes online, en què milers de ciutadans s’informen i retroalimenten a base d’alarmes delictives també subjeu el dubte de si aquests espais són plurals en termes informatius o si, per contra, es poden considerar ‘cambres d’eco’,això és, «espais buits on rebota el so de les nostres pròpies idees perquè només ens exposem a mitjans i persones amb idees afins», en paraules del doctor en Ciència Política i investigador social Gonzalo Rivero.

Segons el parer de Rivero, «podria ser que en aquestes comunitats [a les quals fa referència aquest reportatge] hi hagi ‘cambres d’eco’»; fins i tot «per a uns participants sí que podrien ser ‘cambres d’eco’ mentre que per a d’altres no» depenent del comportament dels usuaris. 

En aquest sentit, Silvia Majó-Vázquez, investigadora del Reuters Institute for the Study of Journalism de la Universitat d’Oxford, diagnostica que «es tendeix a assimilar les xarxes socials amb ‘cambres d’eco’ sense que hi hagi evidència científica clara que ho confirmi».

La visió de Majó-Vázquez és rellevant perquè fins i tot considera «més probable que hi hagi més ‘cambres d’eco’ fora que dins d’internet», ja que, puntualitza, «tendim més a relacionar-nos amb persones que comparteixen les nostres idees fora d’internet que dins», amb referència a grups d’amics o famílies, per exemple.

Quan es vincula delinqüència amb immigració

Un dels elements comuns de les plataformes analitzades en aquest reportatge són les desenes de publicacions en xarxes socials que vinculen explícitament delinqüència amb immigració. 

«Detectat un grup de tres carteristes d’origen sud-americà», van publicar els ‘Helpers’ de Barcelona el passat 3 d’agost en el seu compte de Twitter. «¡Compte! Ens acaba d’intentar robar una noia àrab», publicava un usuari amb inicials J. B. el passat 9 d’agost en el grup de Facebook ‘Tu no ets de Castelldefels si...». «Tots criminals: persones gitanes, marroquins i dominicans criden molt», publicava el passat 9 de juliol anònimament ‘L’Informer de l’Hospitalet de Llobregat’. «¡Compte! A la Jacint Verdaguer acabo de veure dos nois entre 25-30 anys estrangers, morenos...», va publicar una usuària amb inicials A. D. en el grup de Facebook ‘Santa Coloma Insegura’ (2.700 membres).

No és casualitat que aquests grans municipis, que estan entre els que generen més publicacions que vinculen delinqüència amb immigració, siguin justament, segons dades actualitzades de l’IdescatIdescat, els quatre municipis metropolitans amb més població d’origen estranger a Catalunya: Santa Coloma de Gramenet (20,23%); l’Hospitalet de Llobregat (19,92%); Castelldefels (19,81%) i Barcelona (18,13%).

Alba Cuevas, directora de SOS Racisme Catalunya, considera que «aquest tipus de publicacions i tots els comentaris que generen alimenten el racisme, alhora que són el resultat d’un imaginari col·lectiu que criminalitza certs col·lectius vinculant certes procedències, el color de pell i determinades cultures o religions a la delinqüència». També Eugenio Zambrano redunda en aquest extrem: «Tot el que surti a les xarxes socials criminalitza i estigmatitza persones i llocs».

Ara bé, Zambrano diferencia entre xarxes socials i mitjans de comunicació, en els quals «sí que té sentit que surtil’origen estranger del delinqüent com un element identificatiu més». En els mateixos termes, el periodista Juan Soto Ivars «no creu» que sigui racista informar en els mitjans de l’origen estranger del presumpte autor, però sí que li sembla «simplista» perquè «quedar-se allà porta un altre -isme».

Per la seva part, Yuly Jara, de la plataforma de fact-checking  Maldita Migración, incideix en la importància del’educació i alfabetització mediàtica com a eina de la ciutadania per combatre la desinformació i revela «un augment de les consultes a Maldita.esrelacionades amb la migració i el refugi». Si bé Jara assegura que «no podem vincular les falòrnies a una ideologia [extrema dreta] perquè no tenim dades que ho demostrin», Alba Cuevas sí que conclou que «cada vegada que l’extrema dreta guanya espais de representativitat i poder, això suposa un altaveu per als seus posicionaments».

Des dels ‘Helpers’ –que sí que al·ludeixen a l’origen migrant a les seves publicacions– reconeixen haver tingut un «debat intern» sobre la qüestió de la xenofòbia: «Però vam arribar a la conclusió que no som un mitjà públic, que no rebem subvencions i que des de la nostra plataforma creiem que la llibertat d’informació és essencial en una democràcia. Dit això, no assenyalem ningú pel seu perfil ètnic; assenyalem persones pels seus actes delictius i, quan no hi ha fotografia, compartim la seva descripció física amb les autoritats pertinents, sense interpretacions ni prejudicis».

 

«La descripció física és una dada objectiva més. La bona convivència i la seguretat ciutadana és la millor eina per combatre la xenofòbia», conclou la plataforma.

El cas de les ciutats amb centres de menors estrangers

Els casos en què amb més intensitat es criminalitza la immigració amb caires xenòfobs a les xarxes socials, en ocasions fins a límits insospitats, són aquells en què en els municipis sorgeixen grups contraris a l’obertura de centres de menors estrangers no acompanyats(‘menes’). Aquests grups actuen als carrers mitjançant manifestacions però també tenen la seva ‘versió digital’.

«Així com és important que les administracions garanteixin la protecció dels joves no acompanyats, també ho és que ho traslladin a la ciutadania i ho emmarquin en la perspectiva dels drets», apunta Alba Cuevas, de SOS Racisme.

Un exemple recent d’aquests municipis catalans –més enllà del Masnou i Castelldefels, entre d’altres– és Rubí (Vallès Occidental), on abans de les eleccions municipals hi va haver concentracions de veïns tant en contra com a favor d’un centre d’emergència per a ‘menes’. Arran de l’enrenou local, a Facebook es va crear el  grup públic ‘No al centre de menors a Rubí’, que agrupa 1.253 persones.

Notícies relacionades

Les 'patrulles ciutadanes virtuals' tensen les polítiques de seguretat dels municipis catalans

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Algunes de les publicacions que s’han succeït per part dels veïns en l’esmentat grup durant els últims mesos són il·lustratives. «A les 4.15 uns ‘menes’ han atracat el meu fill amb el mètode mataleón [...] Vull que els detinguin i els tornin al seu país d’origen», publicava una usuària el 9 d’agost en el grup. «Àvia vídua espanyola, 360 € al mes; ‘mena’ marroquí de 6 anys, casa, menjar, salut i 660 € al mes, ¿com ho veus?», publicava un usuari amb inicials M. A. P. G. el passat 5 d’agost. «Un mena exposa el seu projecte multicultural: ‘Violaré totes les dones de Vitòria’», compartia una usuària el passat 9 d’agost via ‘LaNacionDigital.es’, un dels webs assenyalats per la plataforma de fact-checking ‘Maldito Bulo’fact-checking com a generadora de falòrnies.

L’Ajuntament de Rubí, per la seva part, no ha contestat a les preguntes d’aquest diari sobre aquesta plataforma.