Les dones de Verdum reivindiquen la seva història

Trinidad Gallego era la neta de la portera d’un edifici a l’adinerat  barri de Salamanca. Nascuda alMadrid de 1913 i de professió llevadora, va exercir com a infermera del bàndol republicà durant laguerra civil. Comunista militant, després de la victòria franquista va passar per una infinitat de presons espanyoles fins que el 1949, amb 36 anys, va començar de zero aBarcelona. Al cap de poc temps d’arribar a la ciutat, es va posar a treballar com aajudant del practicant–el més semblant a un metge que atenia elsveïns de Verdumaleshores– de les acabades d’aixecarVivendes del Governador. "Va ajudar moltíssimes dones que vivien en condicions molt precàries", assenyala Aurora Álvarez. Membre actiu de l’associació de veïns, laYoyi, com migNou Barris coneix l’Aurora, és una de les impulsores del projecte de recuperació i reivindicació de la memòria del barri. 

Una de les fundadores de l’associació Dones del 36, Gallego, morta el novembre del 2011, és una de la llarga llista de dones vinculades al petit Verdum que les seves hereves, entre les quals Yoyi, Puy Santander i Mari Carmen Murcia –també membres actius de l’associació de veïns– volen reivindicar. Dones, algunes, protagonistes de vides de novel·la, com Trinidad Gallego, i d’altres, la gran majoria, completament anònimes, però que feien una feinaque va sostenir el barri. Dones com les que es reunien als safarejos comunitaris de les mateixesVivendes del Governador, que van ser eliminats amb la reforma dels blocs, però perviuen en la memòria de les dones de Verdum, almenys de les més grans, que avui els recorden. “Durant dècades van ser l’epicentre de la vida comunitària. Els pisos, construïts de qualsevol manera per acollir els barraquistes pelCongrés Eucarístic, eren molt petits. El safareig era l’espai en el qual les dones se socialitzaven, un bé immaterial del barri. Forma part del nostre patrimoni, de la nostra història", relata Mari Carmen. 

"Les Vivendes del Governador són molt significatives del que és el barri i del que va ser. Com es van construir els blocs,a començaments dels 50, molt de pressa i amb materials de pèssima qualitat, pur barraquisme vertical[expliquen que les parets era tan fines que les van començar a anomenar les cases de paper]. Com hi van arribar els seus veïns i com van viure... –expliquen les veïnes–; malgrat com de precàries eren les cases, en aquell moment hi havia una cohesió que s’ha perdut". “La convivència ens preocupa per damunt de tot i creiem que treballar la memòria és també una manera de treballar la cohesió", explica Yoyi, que qüestiona molt la manera com es va dissenyar l’espai públic entre els blocs durant la seva lluitada reforma, a principis dels anys 90 del segle passat. “No facilita la vida comunitària. És necessari repensarl’espai públic per fer-lo més habitable. Que convidi a passar, a asseure-s’hi, a jugar-hi...”, apunta.

Les cases de paper

També l’any 2011, pocs mesos abans que Trinidad Gallego, moria Luisa Alba, que en els durs anys 80 –l’heroïna va colpejar durament aquests barris– va tenir un paper clau com a educadora de carrer. Una de les ànimes de la Fundació Pare Manel, a la qual les dones de Verdum també reivindiquen. “Demanem al districte que la petita plaça que hi ha just davant de la fundació, a les Vivendes del Governador, un espai ara sense nom, porti el de Luisa Alba", assenyala Puy just abans de passar allà: "Aquí. Aquesta plaça". Anomenar-ho plaça és bastant generós. És un espai de ciment poc amable (posar-hi nom vol ser un primer pas per donar-hi vida). "Aquest és clar, perquè és molt ella, per la fundació, però tenim més noms de més dones per a la restad’espais sense nom", prossegueixen mentre recorren el barri.

Una d’elles és –"sens dubte", emfatitzen– Teresa Salvador, morta el 2014. “Gràcies a la lluita de dones com Teresa Salvador van tirar les barraques verticals que hi havia i van construir pisos en condicions", recorda Yoyi. La religiosa va participar també activament en les mobilitzacions per demanar el cobriment de la Ronda de Dalt i va introduir el bàsquet a l’escola", recalca Mari Carmen, que posa també sobre la taula els noms de Juana Lobo, Mercè Sunyol i Maria Antònia Canals,  totes elles mestres.

Juana Lobo i Mercè Sunyol van treballar a l’escola d’adults Freire, des de la qual van teixir una gran complicitat amb els seus alumnes, els veïns. Mercè Sunyol va crear junt amb Rafa Juncadella la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Nou Barris; i Maria Antònia Canals va ser la primera directora –ànima i motor– de l’escola Ton i Guida, el nom del qual, la traducció al català de Hansel i Gretel, reflecteix l’esperit del centre, l’objectiu del qual era acostar l’educació a tots els nens de la zona. Seguint els plantejaments pedagògics de les escoles Montessori, l’equip liderat per Maria Antònia Canals va renovar l’atziaga pedagogia que fins llavors havien rebut els nens de Verdum i Roquetes.

"¡Ja era hora!"

Els noms de totes aquestes dones sonaran el dimecres 25 de setembre al passeig titulatVerdum, històries de dones, organitzat per l’associació de veïns i l’Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris, durant el qual inauguraran la placa que ells mateixos han elaborat en record dels desapareguts rentadors. La col·locaran al lloc no eren, al costat de l’actual local de l’associació de veïns. Per preparar la ruta guiada,Mari Carmenva organitzar una tertúlia a la qual va convidar veïnes que vivien als blocs quan encara funcionaven els safarejos. “Una dona de 92 anys em va dir que ja era hora que féssim una cosa així. Va ser molt emocionant. Una tarda fantàstica. La placa és un homenatge a elles, les que rentaven allà. Allà tenien les seves convencions. S’hi parlava de tot. Als blocs no hi havia aigua corrent. Aquell era un espai en el qual es respirava solidaritat, aquest tipus de vida al carrer que volem recuperar", assenyala la dona, que afegeix orgullosa que van aconseguir contactar amb l’última dona encarregada de tancar els safarejos. La que en guardava les claus.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

L’objectiu ara deMari Carmenés trobar la nena que apareix mirant a càmera en una de les poques fotos que es conserven del lloc. La que es reprodueix a la placa (i acompanya aquest text). "Són dones cada vegada grans –alerta–; si no recuperem ara la seva història, els seus testimonis es perdran". 

Com que no oculten que miren al passat per millorar el present i, què carai, el futur, la ruta no acabarà allà. Volen –i demanen– també que les administracions donin vida a l’enorme local ara tapiat al costat del de l’associació de veïns, que l’ajuntament ha comprat a la Generalitat (a petició del veïnat organitzat). “Volem que sigui un espai de salut comunitària. Fa molta falta. El CAP de referència és a 'la Prospe', molt lluny, i al barri hi ha molt embaràs juvenil. Seria important disposar d’un espai per treballar-ho", conclou Yoyi.